Ho contava el bisbe Hèlder Câmara: “Quan done menjar als pobres em diuen sant, però quan pregunte perquè hi ha pobres i perquè no tenen menjar, em diuen comunista”.
Comente aquesta anècdota del bisbe Hèlder Câmara (que va ser acusat de comunista i de fer política), perquè alguns han dit que els monjos hem de resar i callar i no hem de fer política!
Els qui pensen així, no han entès res de res de la vida monàstica!! Només cal recordar el paper de Santa Caterina de Sena i la seua participació en la realitat política de l’Europa del XIV o Sant Bernat, al segle XII. O encara, el papa Joan Pau II recolzant el sindicat polonès Solidaritat i la seua influència en la caiguda del mur de Berlín.
El monjo no només no fuig ni s’amaga de res, sinó que és solidari de la situació i dels problemes de la nostra societat. Els monjos ni ens desentenem, ni som indiferents de la realitat que ens envolta! I per això, perquè no som extraterrestres i vivim arrelats a la terra, a la gent, a la cultura i a la problemàtica de la nostra societat, som solidaris de les tristeses i de les angoixes, de les alegries i de les esperances del nostre món. Això és fer política? Ho contestava el cardenal Bergoglio (hui papa), en el llibre “Sobre el cielo y la tierra”: “Tots som animals polítics, en el sentit majúscul de la paraula política. Tots estem cridats a una acció política de construcció del nostre poble. La predicació dels valors humans, religiosos té una connotació política. Ens agrade o no, la té”.
I per als qui ens acusen als monjos de fer política, el cardenal Bergoglio deia encara: “L’Església catòlica va tindre molt que vore en el procés d’independència nacional” d’Argentina“. “L’Església”, deia el cardenal Bergoglio, “va estar-hi a l’hora de plasmar la pàtria amb un poble majoritàriament catòlic. La pàtria no va nàixer al marge de la religió, sinó que va créixer a la seua llum”. I al final d’un altre llibre, “Converses amb el cardenal Bergoglio”, hi ha aquesta pregària per la pàtria que van fer els bisbe argentins: “Volem ser una nació. Una nació la identitat de la qual siga la passió per la veritat i el compromís pel bé comú”. Això és fer política?
¿No va fer política Jesús quan va expulsar els negociants del temple (Mt 20:12 ) o quan va proclamar feliços “els qui tenen fam i ser de ser justos i els qui treballen per la pau”? (Mt 5:6,9) ¿No va fer política Jesús quan assegurà la dificultat dels rics per entrar al Regne del cel? (Mt 19: 23-24) ¿No va fer política Jesús quan amenaçà els escribes i fariseus i els anomenà hipòcrites?: “Ai de vosaltres que sou com els sepulcres que no es veuen. Ai de vosaltres, els mestres de la Llei, que carregueu als altres càrregues difícils de portar, i vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit”(Lc 11:37:54) ¿No va fer política Jesús acusant la falsedat del escribes?: “Guardeu-vos dels escribes. Els agrada passejar-se amb llargues vestidures, ser saludats a les places i ocupar els primers seients a les sinagogues i els primers llocs als convits; devoren les cases de les viudes” (Mc 12: 38-40).
¿I no va fer política Joan XXIII amb l’encíclica Pacem in terris, on defensava la pau i el dret de les minories nacionals? ¿No va fer política el bisbe de Solsona, Vicent Enrique i Tarancon, el 1950, quan denunciava l’estraperlo i la passivitat del Règim franquista, davant la fam i la pobresa de la gent del bisbat de Solsona? ¿I Tarancon, no va fer política en apostar per la fi del nacionalcatolicisme, desenganxant l’Església del franquisme?
¿No va fer política el bisbe Òscar Arnulfo Romero, denunciant la dictadura del Salvador, i per això va ser assassinat per l’extrema dreta? ¿O no fa política el bisbe Pere Casaldàliga i per això va ser amenaçat de mort diverses vegades? ¿No fa política el P. Josep Mª Soler, abat emèrit de Montserrat, quan defensa el dret a decidir del poble de Catalunya i quan denuncia “la falta d’ètica en la gestió econòmica, i els qui guanyen diners fàcilment, sense importar-los les conseqüències per a la gent que es va empobrint”?
¿I no fan política també els bisbes valencians, apostant per la litúrgia únicament en castellà, marginant la nostra llengua i recolzant el rei emèrit? ¿No fan política els bisbes espanyols amb les seues pastorals? O la Conferència Episcopal Espanyola quan defensa “España como bien común”? ¿No feien política els bisbes espanyols que assistien a les manifestacions contra del govern Zapatero? ¿O els capellans amb les homilies, quan denuncien una situació injusta? O quan callen davant la injustícia!!
Quan el P. Abat Cassià va recomanar als monjos del monestir de Samos, a Galícia, que anaren introduint el gallec a la litúrgia, un monjo li contestà: “Padre, nosotros no hacemos política”. I l’Abat Cassià li respongué: “¿Y haciéndolo siempre en castellano, no hacen política?”.
Alguns voldrien els monjos, muts i a la gàbia. Però els monjos, per ser realment monjos, hem de ser solidaris de la situació i dels problemes del nostre món. Si això és fer política, els monjos sí que en fem de política! Però desentendre’ns de la nostra societat, donar l’esquena a la gent i ignorar la realitat del nostre temps, també seria fer política!
