Aquest és el nom de la fundació que el cardenal Cañizares crearà per ajudar els pobres. L’arquebisbe de València, en una carta oberta al diari Las Provincias, el 6 de gener, anunciava que la diòcesi de València es desprendrà de béns patrimonials, per destinar als pobres els diners dels objectes venuts. L’arquebisbe de València deia que, al llarg de l’any 2021, es vendran uns béns “perquè la diòcesi com a Església, és dels pobres i per als pobres”. Per això es crearà aquesta fundació anomenada “Pauperibus” (Per als pobres), que destinarà als pobres els diners que s’obtinguen de la venda de pintures, escultures i altres obres d’art o fins i tot els pectorals de l’arquebisbe Cañizares.
En la seua carta, el cardenal Cañizares es pregunta “on trobem Jesús?” i “on és el seu tron?”, responent ell mateix que “el seu tron són els pobres”, perquè la nostra Església “és l’Església dels pobres i dels qui sofreixen”. El cardenal Cañizares vol, amb la creació d’aquesta fundació, “eradicar el virus de la insolidaritat” i d’aquesta manera ajudar els pobres, que són els qui més estan patint aquesta crisi econòmica, deguda, en bona part, per la situació sanitària ocasionada per la Covid-19, que està deixant moltes famílies en la pobresa.
De tots és conegut que aquests últims anys, diversos convents del País Valencià han tancat per falta de vocacions i per això molts edificis de religioses han quedat abandonats. En alguns casos, aquestes cases s’han venut per a fer hotels o paradors. El 2007, el Sr. Paco Roig comprà el convent de Sant Josep, de les Carmelites Descalces de València per convertir-lo en un hotel de luxes i algunes immobiliàries van voler comprar la Cartoixa del Puig (declarada BIC) per 17 milions d’euros.
Per això va ser providencial, pel que fa a aquest tema de la venda de convents per convertir-los en hotels, l’audiència del papa Francesc, el 14 d’octubre de 2015, quan a la plaça de Sant Pere, encoratjà Sor Lucía Caram, monja dominica de Manresa, a continuar ajudant la gent més necessitada. Amb el seu accent argentí, el papa li digué: “Ah! ¿Vos sos la monja que hace lío?”. I afegí: “No et canses, els pobres són el més important, això és l’Evangeli”. El papa li digué encara a Sor Lucía: “Preferisc els convents que s’obrin per acollir els pobres, que aquells que es tanquen en ells mateixos o els que es converteixen en hotels”. I acabà les seues paraules a Sor Lucía dient-li: “Acolliu-los, obriu les portes, no deixeu d’acollir els més pobres”.
Com he dit al principi, al País Valencià són molts els convents que s’han quedat sense comunitats religioses, degut al seu envelliment de les monges i a la falta de vocacions. Per això, com a Església estem urgits (i ens ho recorda el papa Francesc sovint) a cedir aquelles cases que ja no tenen religiosos, a aquells que es troben en situació de precarietat. No a convertir-les en hotels, sinó a posar-les a disposició dels més necessitats, ja que com va dir el cardenal Ricardo Blázquez el 15 d’octubre de 2015, “la presència de Jesús es prolonga en els pobres, els perseguits i els refugiats”. Això és el que ens recorda Jesús en el capítol 25 de l’Evangeli de Sant Mateu: “Era foraster i em vau acollir” (Mt 25:35). O els profetes, com Jeremies, quan ens demana no oprimir l’estranger (Jr 7:6). I l’Èxode: “No oprimiràs el foraster” (Ex 23:9), o el Deuteronomi: “Vosaltres heu d’estimar els forasters” (Dt 10:19).
La fundació del cardenal Cañizares a favor dels pobres, està en la línia del que demanaven els Pares de l’Església, els primers segles del cristianisme, quan exhortaven els cristians a atendre els forasters i a tots els qui passen necessitat, abans que a adornar els temples. Sant Joan Crisòstom, en el seu sermó sobre l’Evangeli de Sant Mateu, ens diu també a nosaltres: “¿Desitges honorar el cos de Crist? No el menysprees quan el contemples despullat en els pobres, ni l’honores ací al temple, amb teixits de seda, si en eixir l’abandones despullat passant fred”. Sant Joan Crisòstom afegia encara: “El temple no necessita vestits, sinó puresa d’ànima; els pobres en canvi, necessiten que estiguem per ells amb el màxim interès”. I aquest sermó acaba amb aquestes paraules: “¿De què serviria adornar la taula de Crist amb objectes d’or, si Crist mateix mor de fam? Dóna primer menjar al qui té fam i després, amb el que et sobre, adornaràs la taula de Crist”. I és que si negligim l’atenció als pobres, estem menyspreant el Crist quan el veiem “errant, pelegrí i sense sostre”. Per això, si no atenem els pobres i, pel contrari ens dediquem “a adornar el paviment, les parets i les columnes del temple”, estem burlant-nos de Crist, ja que ell és present en tots els qui pateixen.
També el monjo cistercenc i abat Sant Bernat, en l’Apologia que adreçà a l’abat Guillem, denunciava els excessos d’or i de plata als monestirs i la sumptuositat dels temples (capítol 28), i li demanava la simplicitat i la senzillesa en les noves construccions del Cister, concretament en els capitells dels claustres (capítol 29), a més de l’atenció als pobres, que no eren atesos com es mereixien. Així, en el capítol 28 d’aquesta Apologia, Sant Bernat destacava la vanitat o la insensatesa en l’ornamentació de les esglésies, mentre la gent passava gana. I el sant abat escrivia: “L’església llueix pertot arreu, però els pobres tenen fam, els murs de l’església estan recoberts d’or, però els fills de l’Església continuen despullats. Crema la llum de les esglésies en les seues parets, i els pobres moren de misèria”. Per això denunciava la injustícia que suposava que “amb allò que pertany als pobres, s’honora als rics”.
Encara, un altre pare de l’Església, el bisbe Sant Gregori de Nissa, en una de les seues homilies, ens demana també que siguem sol·lícits als pobres, ja que “No falten mai estrangers i exiliats; pertot arreu es veuen mans esteses demanant una almoina”. Són aquells que abandonats per tothom, “l’aire els fa de sostre, s’amaguen a les cavernes, duen vestits vells, tenen aliment si els en donen aquells a qui s’acosten, el seu got són les palmes de les mans, les seues alforges són la mateixa pitrera. Tenen per taula els genolls ben junts; per llit, la terra”. Sant Gregori parlava, ahir (i també hui) d’aquells que “duen una vida errant i aspra, no perquè de bon principi l’han triada, sinó obligats per les desgràcies i per la necessitat”. Per això el bisbe Sant Gregori demanava que “la raó òbriga als pobres les portes dels rics” i que cadascú done “el que cal per a viure, prenent-ho de les teues riqueses”. Perquè “la multitud de pobres i de malalts, trobe en tu un bon refugi”. Es tracta d’atendre “amb cura la salut precària del pobre, com si en depenguera el teu benestar, la salut de la teua muller, la dels teus fills, la dels teus servents”. (Homilia 1).
Tot i que sóc molt crític amb el cardenal Cañizares en relació a la seua postura amb el valencià, he de valorar positivament aquesta iniciativa a favor dels pobres.
La fundació que vol crear el cardenal Cañizares, ens anima a avançar en la línia de l’Evangeli, que és la de l’amor que es fa servei. Aquest és el repte de la nostra Església: acollir i servir els altres amb amor. No sospitar o recelar (com si foren cavalls de Troia) d’aquells que pateixen i que per això mateix són encara més germans nostres. D’ací que els convents abandonats no s’haurien de convertir en hotels de luxe, sinó en llars per acollir els pobres. I els béns de l’Església i més encara en aquest temps de crisi econòmica, han d’estar per ajudar els pobres, com vol fer el cardenal Cañizares amb aquesta fundació.
