Igual que en la pel·lícula “Ocho apellidos vascos”, en la web de l’“Arzobispado de Valencia” del passat 8 de març, l’arquebisbe Cañizares exposava en la seua carta pastoral, les “ocho prioridades para la Diócesis”. I és que en el marc del jubileu amb motiu del VI centenari de la mort de Sant Vicent Ferrer, l’arquebisbe proposava una sèrie de mesures per ajudar a revitalitzar i a reevangelitzar l’Església Valenciana. Les huit propostes són: “Una gran misión, adoración eucarística, evangelizar con las familias, vicariatos en la Amazonía peruana, una Iglesia presente en el mundo, reencuentro sacerdotal, una Iglesia joven” i finalment, “educación y pastoral educativa”. Aquestes propostes de l’arquebisbe Cañizares són importants, per tal que la diòcesi de València, arrelada en l’Evangeli, anuncie i testimonie la Bona Nova del Regne a la nostra societat.
El que passa és que aquestes “prioridades”, adreçades a l’Església Valenciana, es podrien aplicar igualment, tant a l’Església de Burgos com a la d’Almeria. És ben trist que en les “Ocho prioridades” no hi haja cap menció (ni cap referència) a la llengua i a la cultura dels valencians. I això en l’etapa final del VI centenari de la mort de Sant Vicent, que estem celebrant. Que l’arquebisbat vulga fer una gran missió i evangelitzar amb les famílies, per fer present l’Església a la societat valenciana i que no tinga cap sensibilitat per la llengua del nostre Poble, és incomprensible.
L’arquebisbe de València, Antonio Cañizares, deia en l’homilia de la missa que presidí a la catedral amb motiu del 9 d’Octubre de 2018: “La fe cristiana no se ha opuesto al cultivo de los valores culturales de nuestro pueblo”.
És veritat que la fe no ha d’oposar-se a les cultures dels pobles, sobretot a la llengua. I per això després del Vaticà II, les llengües vernacles han passat a formar part de la litúrgia de l’Església. Però també cal tindre en compte que moltes vegades les llengües dels pobles han estat arraconades, com en la “conquesta” d’Amèrica, on els indígenes van ser castellanitzats i la religió imposà en aquelles terres la llengua castellana.
Al País Valencià, a excepció del bisbat de Tortosa on la nostra llengua s’utilitza amb normalitat a l’Església, els altres bisbats continuen, després de més de cinquanta anys del Concili (que demanava la utilització de les llengües vernacles) excloent el valencià de l’Església.
En ple segle XXI, els cristians valencians no podem celebrar la nostra fe en valencià, ja que ens veiem obligats a deixar la nostra llengua les portes dels temples.
Fa un any l’arquebisbe de Santiago de Compostel·la, Julián Barrio, expressava el seu reconeixement pel gallec, i deia: “El gallego es una lengua que se ama y se utiliza con normalidad” (Religión Digital, 4 de febrer de 2018). El bisbe Barrio reconeixia la importància d’aquesta llengua en la litúrgia i en la catequesi, a l’Església de Galícia.
Quina diferència tan gran entre la jerarquia gallega i la del del País Valencià, que és capaç de celebrar la missa en llatí, en xinés o en filipí (i evidentment en castellà) però no en valencià. I és que d’una part del món a l’altra, l’Església valora, acull i utilitza les llengües de les comunitats cristianes que serveix. A tot el món, menys al País Valencià.
Fa un any llarg, els mitjans de comunicació de València informaven que la comunitat xinesa catòlica de València (una de les més nombroses a Espanya), amb 500 fidels, s’aplegava per celebrar la nostra fe a la parròquia de Sant Valer, al barri de Russafa i també a la de Santa Anna, a Mestalla. És tan important aquesta comunitat cristiana d’origen xinès, que fins i tot tenen un assistent religiós nomenat per l’arquebisbe de València. Aquest prevere que serveix aquestes dues comunitats cristianes, declarava a Religión Digital, el 12 de juny de 2017, que tenia com a objectiu “guardar la nostra identitat, però també l’obertura i integració dels fidels xinesos en la vida parroquial i en l’Església local”. També la comunitat cristiana de llengua àrab celebra la fe a l’església de Sant Pau de Benimaclet.
És encoratjador (i molt bonic) que, seguint l’esperit de Pentecostès, les comunitats cristianes puguen expressar-se en les seues llengües. Però en totes. Sense excloure’n cap. I ací hi ha la qüestió sobre el valencià a l’Església, una situació inèdita en qualsevol cultura (llevat de la nostra) que els nostres bisbes continuen aparcant o congelant, per tal que els cristians valencians, a diferència dels xinesos, dels àrabs, dels filipins o dels llatinoamericans que viuen al nostre País, no pugam celebrar la nostra fe en la nostra llengua.
Si a Galícia s’utilitza amb tota naturalitat el gallec a l’Església, com també s’utilitza el basc a Euskadi i a Navarra, el castellà a les diòcesis amb aquesta llengua i el català a les diòcesis amb seu a Catalunya i a les Balears, ¿per què el valencià, que entra als temples del nord del nostre País, pertanyents a la diòcesi de Tortosa, no pot entrar a les esglésies i ermites de la Costera, de l’Alcoià, de la Ribera, de la Plana Baixa, de l’Horta, del Comptat, del Camp de Morvedre, de la Marina Baixa o del Baix Vinalopó?
Quan l’any 1960, el ministre franquista Manuel Fraga volgué vendre les meravelles del turisme espanyol a Europa, s’inventà l’eslògan: “Spain is different”. Al pas que anem, els bisbes valencians, per l’animadversió que tenen a la nostra llengua, també posaran en pràctica un eslògan infame: El País Valencià (ells dirien la “Comunidad Valenciana) es diferente”. O no tant, ja que renunciant a la nostra llengua i marginant-la per complet, com està fent la jerarquia valenciana, els bisbes valencians estan assimilant el País Valencia “a los usos y costumbres de Castilla”. Així ens consideren súbdits, sotmesos al poder i ens animen a “ofrendar nuevas glorias a España”.
