Objectiu: l’Alcaldia; primers moviments

Per Toni Bataller 

Després del nou escenari a la Generalitat i, malgrat el que puga passar en aquest mogudet estiu a les eleccions generals, em ratifique: Castelló is different. Les terres del Castellet no són alienes a la inèrcia de la marea —maremàgnum— blava, però tot i guanyar el PP encapçalat per Toni Aviñó o, almenys, en ser clarament la llista més votada a Castelló, encara ha reviscolat una considerable majoria progressista.

L’objecte d’aquest article és fer una reflexió, que és estrictament personal, sobre què podria passar a l’Alcaldia els pròxims quatre anys: s’hi manté l’actual inquilí o hi entra una nova inquilina? Tot i que hi ha persones que ho tenen molt clar, jo em limitaré a plantejar diversos dubtes raonables, però amb l’honestedat personal de no tindre’n certeses absolutes.

Ho hem vist a través del temps, moltes vegades i en molts llocs. Quan la majoria absoluta d’un únic partit s’esfuma, sobretot a l’ala progressista, sol aparéixer un vell conegut, un déjà vu clàssic que no és altre que l’heterogènia barreja de les esquerres. Quan les diverses sensibilitats de l’ampli ventall de l’esquerra intenten arribar a un acord de mínims de vegades funcionen com l’aigua i l’oli, la qual cosa complica inclús un forçat matrimoni de conveniència que podria sellar una aliança per a la pròxima legislatura.

La nova realitat política que ha sorgit de les urnes podem resumir-la, de manera asèptica, així: tots els partits amb representació prèvia hi incrementen el seu suport electoral en vots respecte a les eleccions municipals de 2019, excepte el partit del batle en funcions, el qual acusa un major desgast —probablement inevitable— arran de romandre dues legislatures en el poder. Hi ha, no obstant això, dues lectures matisades dels resultats: la més gelada, la de les xifres sensu stricto; i la més pragmàtica, la del poder institucional real, és a dir, el nombre de regidors adient per a superar el primer hàndicap postelectoral: la necessària estabilitat política per als pròxims quatre anys.

La ciutadania ho ha deixat clar a les urnes… o, potser, no tan clar? Els resultats en nombre de regidors són semblants: triple empat a quatre. I ara què? Doncs ara té lloc l’intercanvi frenètic de wasaps entre uns i altres —o, fins i tot, pressionant a través dels mitjans de comunicació—, mirant-se de reüll a veure qui fa el següent pas, o testant les possibles línies roges de cada partit per a assolir la vara de control; en definitiva, ja toca mesurar la temperatura en eixe termòmetre que ara està tirant fum que és el pactòmetre castellonenc.

En tot cas, és necessari adaptar-se a la nova situació i reconstruir ponts d’entesa per a negociar, perquè no hi ha massa càbales possibles o, almenys, viables quant al principal objectiu: l’alcaldia. Ja no és qüestió de donar la batalla pel relat propi —que ara és paper mullat— perquè, ens agrade o no, açò ja pertany a l’àmbit de la memòria col·lectiva i les hemeroteques —encara que sí que hi haurà espais per a reivindicar eixe relat propi en el seu moment—. Ara es tracta de resoldre el present per a escriure el futur. I açò exigeix pactar i donar sentit i contingut a un nou contracte social per al poble de Castelló. És el moment dels partits i, ens agrade o no —insistisc—, del pragmatisme.

Així les coses, qui ha de governar l’Ajuntament? Raons i motius n’hi ha per a tots, però el missatge de les urnes sembla inapel·lable: un canvi; o, en tot cas, un esforç per al consens, atesa una conclusió evident: la ciutadania no ha volgut donar-li a cap partit el xec en blanc que suposa la majoria absoluta. I en la pràctica açò es tradueix en el fet que uns més que altres estan obligats a entendre’s.

Per tant, si ens atenem estrictament a les pretensions que ja han manifestat públicament dos dels aspirants a l’alcaldia, Òscar Noguera i Horte Gómez, les preguntes crítiques són: Castelló hauria de tindre arran dels resultats d’aquests comicis la segona alcaldessa de la democràcia? I açò podria suposar —o no— el fi del cicle noguerista? O hi ha lloc per a una tercera via en què Òscar Noguera puga reconstruir una proposta alternativa amb la —aparentment ineludible— presència d’Horte Gómez a l’alcaldia? Qui ho sap? Els propis candidats? Els seus equips? El veinat que ha votat? L’única veritat és que, com deia Joan Fuster: “Tots, si arribem a tenir raó, la tenim a mitges”.

I com s’hi veuen les coses més enllà d’eixa probable negociació bilateral? Doncs fa la sensació que tant Bryan Richart (EU) com Toni Aviñó (PP) observen atentament el desenllaç dels esdeveniments amb la necessària prudència perquè, en definitiva, la ciutadania castellonera representa un microclima polític sui generis en el marc d’un possible canvi de cicle electoral a l’estat espanyol, i aquest singular mosaic sociològic implica un trencaclosques que cal resoldre amb una equilibrada suma de diàleg, consens i, potser, molta mà esquerra. És el moment dels partits, però també de les persones amb capacitat de decisió per a fixar posicions. I cal avançar, perquè hi tornen les eleccions en juliol; encara que açò ja és una altra historia —sí, també per a no dormir.

Toni Bataller