El món del cel·luloide torna a estar de dol, perquè ens ha deixat uns dels mites d’eixa mena de reserva nostàlgica que la historiografia del cinema ha anomenat el Hollywood clàssic, la incombustible Olivia de Havilland, amb 104 anys.
Després de la desaparició fa uns mesos de Kirk Douglas, la mort de l’actriu de la monumental Lo que el viento se llevó, guanyadora de dos Oscars i autora de diversos llibres, posa fi a una gloriosa generació d’actors i actrius d’època.
Tot i això, al marge dels protagonistes de la pel·lícula, una actriu menuda i carismàtica ha estat més desapercebuda pel glamur holivordenar. Hattie McDaniel (1893-1952), filla d’esclaus en la vida real, va interpretar a Mammy, la criada sarcàstica de la repel·lent Escarlata O’Hara, que allargava les paraules amb aquella inoblidable frase de: Senyoreta Escarlaaataaa…
Arran de la darrera revolta social pels drets civils, provocada per l’homicidi de George Floyd a mans —genoll— d’un policia, aquest clàssic de Hollywood ha estat qüestionat per les escenes racistes, tot i que eren ben vistes a l’època (1939) i més encara tenint en conter la situació històrica que retrata. No oblidem que l’argument s’emmarca en l’època de la Guerra de Secessió —mitjans del segle XIX—, on els estats federats del sur reivindiquen el seu dret a mantenir l’esclavitud, sobretot per l’obra de mà barata en les grans plantacions de cotó.
Tot i que Lo que el viento se llevó és un relat prou edulcorat sobre la situació real dels esclaus, s’ha d’anar amb cura, tanmateix, de no fer judicis extemporanis, atés que el sistema de valors acceptat als nostres dies és necessàriament diferent del d’èpoques passades. No es pot equiparar adequadament la situació denigrant de la comunitat afroamericana de fa dos segles —o inclús dels anys cinquanta—, amb la perspectiva molt diferent d’avui.
Ara bé, cal recordar que les persones negres de fa a penes unes dècades eren ciutadans de segona classe. La segregació racial era un fet perfectament establit en el marc de valors de l’època, i va romandre inqüestionat durant dècades fins que uns pocs valents i valentes van plantar-se de manera subversiva a l’statu quo i van reivindicar els seus drets. De fet, estudiaven en centres diferents dels dels blancs, hi havia bars de negres i de blancs, vàters públics diferenciats, seients diferenciats en els transports públics… Encara faltaven uns anys perquè Rosa Parks, una mestra valenta i compromesa, rebutjara deixar el seu seient de l’autobús a un home blanc.
Així, en l’àmbit de la faràndula de l’època actors i actrius, com ara Hattie McDaniel —que va participar en més de tres-centes pel·lícules—, cobraven molt menys que els blancs, no tenien papers protagonistes, i molt sovint no eixien en els crèdits de les obres. Una mena de determinisme social imposat: si en nàixer la teua pell no era caucàsica, ja sabies quin era el teu destí en l’escalafó social.
Quina rellevància té, doncs, aquesta actriu? Malgrat els obstacles d’aquella societat, va ser la primera dona negra que va estar nominada a l’Oscar i la primera que va guanyar-ho (1940); a més a més, va ser la primera també a tindre un segell dedicat del servei postal, així com la primera a tindre un programa de ràdio (1947). Per tant, malgrat que va ser criticada fins i tot per la comunitat negra per perpetuar l’estereotip de la criada (solia dir al respecte: ‘Preferisc interpretar a una criada per 700 dòlars que ser una per 7’), d’alguna manera va ser precursora obrint un tímid debat social sobre la desigualtat racial.
Però açò són malsons ja superats del segle XX perquè, afortunadament, en el segle XXI, a Espanya i a tota la vella Europa som més progressistes, solidaris i integradors… O no?
Fa uns dies ha aplegat una de tantes pateres a la península. Eren 28 persones, però sols ha sobreviscut un xic, beguen aigua del mar. Els altres, deshidratats o per inanició, eren tirats al mar quan ja eren cadàvers.
En 2020, en la nostra comunitat, en els nostres barris, en les xarxes socials encara continua eixe missatge atàvic, classista, excloent, el de los españoles primero i les paguetes als de la patera.
En 1940, Hattie McDaniel va llegir el discurs d’entrega de l’Oscar, però, malgrat que era una de les nominades, l’organització va haver de demanar permís perquè poguera assistir, i va poder seure en una tauleta per a l’ocasió… darrere de tots els convidats blancs.
Una societat progressista, solidària i inclusiva, ni en 1940 ni ara pot renunciar al fet que totes les persones tinguen el mateix lloc i les mateixes oportunitats.
