INFORMACIÓ DE CASTELLÓ NOTÍCIES

 

Llaurant la Llengua és un espai periòdic, didàctic i divulgatiu amb unes gotetes d’orgull molt nostre, on Leo Giménez, ens mostrarà paraules, expressions, accepcions, estructures i formes que usades normalment en la parla quotidiana, no estaven considerades com a normatives.

Leo, és diplomat en Magisteri, especialitat en valencià, i màster en assessorament lingüístic per la Universitat de València.

Va ser alcalde del seu poble, Antella, és col·laborador en diversos diaris escrits i digitals com Riberaexpress d’on procedeixen estos articles, actualment és veí del nostre poble.

Leo Giménez – Foto- Valerià Benetó

Empastre

La paraula empastre té el significat de ‘cosa mal feta, que produïx resultats contraris als que s’esperaven’. “Ha volgut arreglar ell la ximenera, i menut empastre, ara fa més fum que mai”, “Quin empastre que ha deixat el meu consogre, ho tenia tot embargat i els fills han hagut de renunciar a l’herència”, “Quin empastre que has fet, has posat sal als bunyols, en compte de sucre!”. Un empastre també pot ser ‘matèria sòlida excessivament blaneta, o líquid massa espés’, “L’arròs que ens serviren era un empastre que no es podia menjar”. Un altre significat d’este vocable és ‘preparació medicinal d’ús extern consistent en una substància pastosa que s’estén sobre un drap que s’adherix a la part del cos sobre la qual s’aplica’. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha donat a este vocable caràcter normatiu definitivament, incloent-lo en el Diccionari normatiu valencià.

Anteriorment a la seua inclusió en este, el tenien registrat el Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari general, de Francesc Ferrer Pastor, el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu), el Salt 4, el Diccionari pràctic d’ús del valencià (Bromera-Lacreu) i el diccionari de la RACV.

PUBLICITAT

La paraula empastre és d’ús ben antic, l’han emprada moltíssims escriptors i lingüistes, des de l’escrivent dels Furs de València i Jaume March, en el segle xiv, sant Vicent Ferrer, Bernat Fenollar i Lluís Alcanyís, en el xv, fins a Pep Castellano, Joan Pla, Víctor Labrado, Sergi Núñez de Arenas, etc., passant per Joan de Timoneda, Pere Joan Porcar, Josep Bernat i Baldoví, Francesc Palanca i Roca, Eduard Escalante, Joan F. Mira, Jordi Colomina, Emili Casanova, Manel Joan i Arinyó, Joan Pla, Sofia Moltó, Francesc Fenollosa, Vicent Garcia Perales, Vicent Sanhermeraldo, Carles Enguix, i molts altres, com informa el Corpus Informatitzat del Valencià.

Enredrador

El vocable enredrador/a té el sentit de ‘persona que enredra, que arma embolics’, també ‘persona que enganya’, ‘mentirós/osa’, “No et deixes enganyar per eixe enredrador”, “Poldo és un enredrador, només diu que mentires”. Té el sinònim enredador. La forma enredrador/a, majoritària en la parla valenciana, ha sigut inclosa, com a normativa, en el Diccionari normatiu valencià. Anteriorment, ja l’havien registrat el Salt 4 i el diccionari de la RACV. Francesc Mulet, Joaquim Martí Gadea, Francesc Viadel, Jordi Colomina i Emili Casanova són alguns dels autors que han emprat eixe terme, com constata el Corpus Informatitzat del Valencià.

Enterro

La paraula enterro té els sinònims soterrar (com a substantiu) i enterrament, i com estes té el significat d’’acció o efecte d’enterrar un cadàver’, ‘translació d’un cos mort al lloc on ha de ser enterrat’, ‘conjunt de gent que acompanya un cadàver a soterrar’, “S’ha mort el pare de Fili, esta vesprada he d’anar a l’enterro’. La paraula enterro ha sigut inclosa en el Diccionari normatiu valencià, i és, per tant, un terme normatiu. Ja s’havia registrat en el Diccionari català-valencià-balear, en el Salt 4 i en el diccionari de la RACV. Vicent Esplugues, Joaquim Martí Gadea, Joaquim Amo, Francesc Martínez i Martínez, Vicent Pla, Joan Baptista Valls, Maximilià Thous, Carles Salvador, Josep Piera, Isa Tròlec, Jordi Colomina, Ovidi Montllor, Vicent Pallarés, Vicent Usó, Juli Capilla i Eugeni S. Reig, entre altres, han emprat el vocable enterro en les seues obres, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià.

Talibà

El neologisme talibà, en primer lloc, té el significat d’’individu d’un grup polític integrista afganés partidari de l’aplicació estricta de la xara’, ‘relatiu als talibans o que hi té relació’. En estos sentits, el terme talibà l’arrepleguen els diccionaris més recents, però en el llenguatge polític, en el dels mitjans de comunicació i en el cultural, en general, és corrent l’ús del nom talibà/ana aplicat a ‘persona absolutament dogmàtica i intransigent amb els seus principis o creences’, ‘fanàtic/a intransigent’, “Els extremistes de qualsevol ideari o credo polític o religiós es creuen en possessió de la veritat, són inquisidors i talibans”, “Roser és una talibana lingüística, una integrista en estat pur, per a ella no parla bé ningú i tot són faltes”. Esta accepció del terme talibà/ana ha sigut admesa com a normativa per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i inclosa en el Diccionari normatiu valencià. Ferran Torrent, Francesc Bodí, Josep Lacreu i Jaume Fàbrega, entre altres, han emprat en alguna de les seues obres el vocable talibà en el sentit descrit de ‘persona dogmàtica i intransigent’, com informa el Corpus Informatitzat del Valencià.

Tindre compte

La locució tindre compte es troba registrada en el Diccionari normatiu valencià en l’apartat de fraseologia. Té el sentit de ‘vigilar algú, especialment una criatura, o alguna cosa’, ‘estar a la mira, per a cuidar algú o alguna cosa’, “Tin compte de la xiqueta, que no travesse el carrer, que passen cotxes”, “Ves tranquil, jo tinc compte de l’equipatge”. Han emprat esta locució, entre altres autors, Enric Valor, Michel Tremblay, Antoni Navarro Amor, Adela Ruiz, Julián Arribas, Jordi Colomina, Jesús Bernat, Alejandro S. Oltra, Juane Gumbau, Antoni Martínez Soler i Joan Enric Sifre, entre altres, com constata el Corpus Informatitzat del Valencià.

 

Leo Giménez

- PUBLICITAT -

Comentaris

Introduïu el vostre comentari
Introduïu el vostre nom ací