El 27 de març de 2020, ara un any, en la pregària a la plaça de Sant Pere, totalment buida, el papa, sol i sota la pluja, ens encoratjà a “triar entre el que compta veritablement i el que passa, per separar el que és necessari del que no ho és”. I en el seu recent viatge a Iraq, el papa ens deia: “L’amor és la nostra força”. I afegia encara: “Com es canvia el món? No amb el poder o la força sinó amb les benaurances”.
Huit anys després de la seua elecció com a bisbe de Roma, el papa Francesc se’ns mostra com un pastor senzill, proper i valent, transparent i emprenedor de les reformes que fan falta a l’Església per portar endavant el Concili.
Amb la pandèmia, el papa s’ha convertit en un autèntic líder de la humanitat. Francesc, que ha començat una revolució i una primavera que ningú no pot parar (encara que alguns ho intenten), està construint una Església que camine al costat de la gent i que siga hospital de campanya per als descartats del nostre món.
El papa vol una Església allunyada d’una “casta” clerical. Una Església sinodal i no piramidal, sensible al sofriment dels refugiats i dels migrants. Una Església capaç d’acollir sense excloure mai ningú, que perdone sense condemnar, que escolte sense jutjar.
El papa Francesc vol una Església desinstal·lada, pobra i oberta a tothom, que capaç d’eixir a trobar els allunyats. I per això, com deia el periodista Vicenç Lozano (Regió 7, 14 de març de 2021), alguns “cardenals es penedeixen d’haver-lo votat”, perquè el papa “els està tocant privilegis”.
El papa, un autèntic profeta del nostre temps, és “una persona contraria a murs, com el de Mèxic”, com deia Lozano. I per això “és la pedra a la sabata” dels representants del neoliberalisme i del neoautoritarisme. Per la seua actitud a favor dels pobres, el papa és atacat d’una manera ferotge per l’extremadreta europea i americana, que no li perdona la denúncia de Francesc al capitalisme salvatge. El papa, com deia Vicenç Lozano, “és un gran canvi, un líder que se l’escolta tothom i que molesta”. I per això, en la línia del Vaticà II, fa avançar l’Església.
Com ens recordava el papa el 27 de març de l’any passat, “ens hem deixat absorbir per allò material i trastornar per la presa”. I per això, anestesiats per la indiferència, “no ens hem despertat davant de guerres i d’injustícies del món, ni hem escoltat el crit dels pobres i del nostre planeta, greument malalt”. I és que pel nostre egoisme ens hem tancat en nosaltres mateixos, ignorant el plor dels desvalguts i el clam de la terra, ferida per la nostra insensibilitat.
Amb les seues encícliques “Laudato si” i “Fratelli tutti”, el papa, que ens convida a alçar-nos per fer un món més sostenible i més fratern, ens demana que siguem capaços de somiar, d’arriscar i de comprometre’ns per fer possible, amb la força de l’amor, unes relacions més fraternes entre els pobles. I per això el papa, que ha dit que “la sang no resol res”, ha demanat “que prevalga el diàleg” per tal de resoldre els conflictes polítics. La seua visita a Iraq, important i alhora arriscada, ha estat un pas endavant en la relació entre el cristianisme i l’islam.
En aquests huit anys de pontificat, la tasca del papa Francesc ha estat imprimir nous aires a l’Església, malgrat els esculls que, els seus detractors, li posen en el seu camí per fer realitat un nou “aggiornamento”. Després dels pontificats conservadors dels papes Joan Pau II i Benet XVI, el papa Bergoglio ens ha portat una nova primavera, semblant a la que va portar el papa Joan XXIII.
Aquests dies de Setmana Santa, on commemorem la passió, la mort i la resurrecció del Senyor, ens fan viure, un any més, l’experiència de l’amor de Déu. I és que en el Misteri Pasqual que anem a celebrar aquests dies sants, es manifesta la força de l’amor, que veiem en la mort i en la resurrecció de Jesús.
Bona Pasqua a tots.
