L’espill retrovisor és un element ja centenari i útil al teu cotxe, tot i que als nostres dies ja està qüestionat per les noves tecnologies de les càmeres. Et pot salvar la vida… o no… Però quina relació té amb les zones de descFàrrega? I en Castelló? Podem reflectir-nos a l’espill de costums castelloners?
Tocant açò, reflexione amb veu alta sobre un mal ús que fem molts castelloners —m’incluisc—sobre la zona de càrrega i descàrrega, que és per a transportistes, no per a particulars; i de fet, també podríem incloure al mateix mal ús social els guals, els passos de vianants, els de mobilitat reduïda, etc. De moment, hui posaré el foc a l’esmentada zona, en concret al costat de El Blat.
Estampa típica al nostre Castelló en un matí qualsevol, entre setmana, a la plaça de l’Ajuntament. Presenciada directament per mí, intente explicar-la com si fora l’autoescola: Mentres un cotxe d’un particular —l’anomenarem turisme insolidari— estaciona durant una llarga estona en la zona de càrrega i descàrrega —què fa ahí?—, tot passa en a penes dos minuts. Abans de res, entone el mea culpa perquè, precisament, m’he vist personalment a la mateixa situació. Així doncs, descriuré què va passar llavors, però posant-me alhora a mí mateix com exemple d’una conducta poc edificant: jo vaig estacionar en aquesta zona diumenge —correcte—, malgrat que vaig oblidar llevar-ho dilluns —incorrecte—, obligant a aparcar provisionalment a un camió en mig del carrer. Les meues oportunes disculpes, doncs, més acte contrit públic i el corresponent propòsit d’esmena —noblesa obliga—.
Reprenem el que és una situació semblant però deliberada —turisme estacionat de manera incorrecta ex profeso des del primer moment— i amb conseqüències: Un camió A intenta estacionar en la zona habilitada per descarregar a El Blat, però no cap perquè… ahí continua el turisme insolidari, així que aparca enfront de la botiga. Tot seguit, ve un altre camió B, que també vol descarregar a El Blat, però al passar com bonament pot per on està el camió A… es du per davant el retrovisor dret d’un cotxe que està aparcat enfront del camió A. A més a més, aparca en el pas de vianants del bar Víctor… Per què? Efectivament, perquè continua el turisme insolidari ocupant la zona de descàrrega.
El conductor del camió B baixa per omplir els papers del segur amb el senyor afectat pel seu espill, que està en terra —el espill, clar, no el senyor—. Tot seguit, l’escena també típica, ridículament tendra, a lo Berlanga: apareix el conductor del turisme insolidari, que ja és conscient d’haver afectat varis conductors per haver transgredit la norma, i es fa xicotet, molt xicotet i intenta sortir-se quasi de puntelletes… (a molts i moltes ens ha passat, i ho sabeu).
L’espill retrovisor es va ficar per primera vegada al Marmon Wasp, el vehicle guanyador de la primera cursa de les 500 milles d’Indianàpolis, en 1910. I, des d’aleshores, com ja he deixat clar, és també un dels principals elements del cotxe que donen de menjar als pèrits de les asseguradores i als tallers.
El senyor amb l’espill en terra, que es recorda discretament de la família del camioner B que passava per ahí, ja du tres canviats en tres anys, i ja ha empatat amb un amic meu que va patir també tres substitucions d’espill al seu Polo —estant també aparcat—. Per cert, va ser canviar de carrer i acabar el problema. La despesa per un nou espill no és cap broma: pot quedar-se als 60 € d’un ben senzill a un Fabia, o al del Polo, elèctric, per 200 €; i d’ahí en amunt: Mercedes, si és abatible elèctricament i calefactable, entre 600 € i 1 000 €. Sí, sense cap dubte, millor anar a peu: recepta adient pel cos i per la butxaca.
Però la qüestió del retrovisor per a les asseguradores sempre es soluciona amb diners? L’espill retrovisor sempre és un element de seguretat? Sempre, no.
No oblidaré mai aquell carrer del polígon a Xàtiva, en desembre de 2008. Estàvem gaudint del sopar d’empresa quan ens assabentem que la nit abans un xic de divuit anys, també de sopar d’empresa, va eixir sense mirar i va ser atropellat per un BMW 330. El colp letal va ser amb el retrovisor dret. Ara, dotze anys després, sempre hi ha una corona de flors en una farola. El conductor anava dins dels límits correctes de velocitat i va donar negatiu al test d’alcoholèmia. Continua amb teràpia psicològica.
Des de fa dotze anys, cada vegada que passe per eixe carrer —testimoni de tants accidents—, els dedique una senzilla oració als dos xics, i em recorde a mí mateix que la vida és un misteri, una circumstància inefable i meravellosa, i que cal agrair cada dia per estar vius i, simplement, viure. La vida també és reflectida per un retrovisor, mitjançant el qual cal mirar enrere, però sense deixar de gaudir d’allò que veus davant.
