La vida ha tornat a Castelló. Els seus carrers per fi estan poblats per la seua gent: els passejos, la natura, els xiquets jugant… Les persones hem recuperat el nostre espai vital a l’aire lliure, hem reconquistat el carrer. Va haver-hi un tímid intent la setmana passada quan es va donar llibertat als xiquets perquè deixaren el seu llarg confinament, però semblava com si obrirem la porta del carrer vacil·lant, amb cura, molt espai per si l’ombra de la Covid-19 ens sorprenia.
El poble de Castelló torna a gaudir de la natura. És com una bufada d’aire fresc que renova l’ànim dels carrers i dels seus habitants. Feia falta aquest pas definitiu per revitalitzar allò que el coronavirus ens havia furtat.
Els xiquets i les xiquetes juguen amb certa normalitat que temíem que no aplegara mai, els esportistes tornem a trotar per terra i els majors tornen a eixir amb la necessària cautela… Perquè per açò s’han establit les franges horàries, no?
Sembla com si ens haguera visitat la primavera o, millor dit, com si en fórem realment conscients aquests dies perquè fins ara no l’hem pogut gaudir. I és que, pràcticament, no ens hem assabentat del parsimoniós pas del temps, i des del balcó ens ha passat per damunt l’hivern i quasi la primavera sense cap transició.
Però en aquesta sortida col·lectiva els ciutadans estem fent bé les coses? Estem complint amb la nostra responsabilitat individual davant l’estat d’alarma? Realment, pareix que més que desconfinats estem confiats, com si la pandèmia haguera acabat i les normes establides siguen arbitràries o capritxoses.
Precisament, la raó de ser de l’estricte confinament —evitar el contacte social per tal de frenar la transmissió— s’està incomplint flagrantment per molts ciutadans. Podem veure’l cada dia: grups de gent que queden en bici o caminant, grupets de quatre, sis, set persones ben juntets…. xiquets, majors, els dos progenitors amb els fills, reunions de gent a la porta de casa, per l’horta, per l’ermita, a la plaça de l’Ajuntament, pel parc… sembla que la norma siga incomplir les normes.
Molt lluny de la meua intenció està exercir de delator de balcó, o fer d’un trist inquisidor com Torquemada. I, tot i que açò semble el sermó del iaio cebolleta, pareix mentida que s’haja de recordar encara aquestes coses.
Com li dic jo a la meua filla que no pot jugar amb les seues amigues si està veient, a qualsevol hora, cinc o sis xiquets junts davant d’ella a la plaça de l’Ajuntament? I on estan els pares? Xarrant seguts al banc (i moltes vegades amb més pares, tots junts!).
Per què no puc passejar amb la meua dona i la meua filla quan veus els dos progenitors amb un, dos i tres xiquets pel carrer major, pel parc o per l’horta?
I aquesta és de nota: per què no podem quedar amb els amics —almenys fins ara—, quan veus cada dia grups de majors o de veïns passejant junts?
Malauradament, crec que no hem entés quina és la funció del confinament i per què s’han relaxat les mesures confiant en la responsabilitat de la ciutadania. Està fallant la comunicació del govern? No és clara, és ambigua? Està faltant més pedagogia respecte a la importància de la restricció del moviment social? O senzillament hi ha una part considerable de la ciutadania que creu que està per damunt de la resta? Jo, honestament, no sé què està passant, perquè aquesta conducta insolidària no és castellonera, és universal: hem vist el mateix a Xàtiva, Manuel, Alcàntera, Barcelona, Madrid… per tot arreu. És un mal endèmic de tot el país, per molt que alguns intenten llevar-li importància escudant-se en què són conductes d’excepció.
La necessitat de quedar-nos a casa per a salvar vides no ha acabat, però les persones no aguantem més aquest prolongat captiveri i cal reactivar el motor econòmic, i aquestes dues raons són l’argument comprensible per a relaxar el confinament tot i que la Covid-19 continua ací, al carrer, amb nosaltres. Si no eixim al carrer amb responsabilitat, què penseu que podria passar d’ací a unes setmanes?
