CN | Maurici B. Monar
Doncs ara, a gaudir de la vida. Així em desitjaven el millor les persones pròximes en assabentar-se que jo havia passat a millor vida. Enteneu-me bé. En saber que m’havia jubilat. Aquesta frase, repetida i benintencionada, em removia el pensament i em feia preguntar-me: Què he fet fins ara? Què he fet durant els seixanta anys que he viscut? Serà que treballar és una condemna i la jubilació un alliberament? Ja avance que res més lluny de la realitat en el meu cas.
Ara, però, la frase em porta sempre a lligar-la amb una altra que, habitualment, escolte. Especialment quan hi ha hagut la desaparició, la mort, d’algun conegut o familiar: Mira Amàlia. Tan jove i ja colgada en terra. No som res. No vull acalorar-me per res. El que hem de fer és viure la vida i el dia que ens toque, al clot.
Però ací no s’acaba la nigassa de frases, no. Aquest matí, gaudint plenament de la meua vida de jubilat, caminava per un passeig al costat de la mar. Enfront de mi, un home parlava per telèfon mentre se m’apropava. En el moment de creuar-me, he escoltat com deia: No, no. Res de cases amb jardí. La gent ja no vol aquestes coses. Això és faena i la gent no vol treballar.
Encara que siga generalitzar, i això sempre és negatiu, però potser l’home té raó i per això observe que el treball avui no és un valor. Pocs creuen que dignifica, que realitza, que enalteix o que fa créixer socialment. És una forma d’aconseguir diners i una aspiració a jubilar-se prompte. I poca cosa més. Ja no entre a diferenciar si aquesta apreciació meua és diferent segons les generacions, cosa que crec que sí que ho és. En canvi, les persones prefereixen dedicar el seu temps a gaudir de la vida. O esperen amb ànsia la jubilació per poder començar a aprofitar. O siga, a fer tot allò que creuen que volen fer perquè ho decideixen elles sense que ningú els influencie. Una altra creença incerta al meu parer. L’important sobretot sembla ser fer. No parar. La muntanya, aquesta ciutat, l’altra, viatjar, no perdre’s un concert del grup favorit, anar al centre comercial, tenir experiències com més exòtiques millor. I evidentment, fer-les públiques per les xarxes per a aconsellar els altres el que cal fer.
Probablement, cada persona tenim una idea del que és viure la vida. Observe que per a bona part és, com he dit abans, no parar. Eixir a sopar, a dinar. Comprar-se un caprici. Procurar no reprimir-se de res que es puga satisfer. I recórrer tant de món com es puga. Perquè al cap i a la fi, com les nostres ciutats; com les nostres platges i muntanyes; com els racons i pobles que estaven més ocults; com en definitiva, la nostra vida, no acaba sent més que un parc temàtic en el qual gaudir de l’existència basada en les sensacions que sorgeixen en satisfer les ocurrències pròpies de les nostres ments. Encara que això ens coste de vegades alguna frustració que no sabem massa bé com canalitzar. Res a veure amb la possibilitat d’entendre que la forma menys dramàtica de viure passa per adaptar-nos conscientment i amb plenitud positiva, a tot allò que hem de viure. Programat o no. I que, saber-ho fer, ens garanteix un equilibri pròxim a una certa idea de felicitat.
