La trobada, els passats 14, 15 i 16 de febrer, al Seminari de València, a Montcada, dels seminaristes valencians i catalans, i dels seus formadors, no hauria de ser notícia i curiosament sí que ho és, degut a la incomunicació, d’anys i més anys, que hi ha entre l’Església Valenciana i la Catalana. És possible que aquesta no haja estat la primera trobada entre els seminaristes del Seminari Interdiocesà de Catalunya i els de la diòcesi de València, però sí que és la primera vegada que ha eixit en un mitjà de comunicació, això sí, no valencià. Ha estat l’Agència Cristiana de Notícies, “Flama”, que ha informat de la trobada entre els seminaristes catalans i els valencians. Pel contrari, la web de l’arquebisbat de València, fins ara, no ha informat sobre aquest encontre.
Dic que aquesta trobada no hauria de ser notícia. Però sí que ho és, pel fet que l’Església Valenciana no ha fet mai cap pas cap a un diàleg (sinó tot el contrari) amb l’Església Catalana, tot i que els cristians (i els preveres) valencians, compartim la mateixa llengua i la mateixa cultura amb l’Església Catalana i evidentment, la mateixa passió per anunciar l’Evangeli. De fet, van ser els seminaristes catalans els qui es van desplaçar fins al Seminari de València, a Montcada, on van ser acollits pels seminaristes valencians.
En la seua estada al País Valencià, els seminaristes catalans van visitar la catedral de València i el Micalet, la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats, l’església del Patriarca, la de Sant Nicolau i la de Sant Joan de Ribera. A més, a Godella, van tindre un encontre amb les monges de Iesu Communio.
Aquesta convivència de cap de setmana segur que ha estat fecunda, ja que conèixer els altres esborra molts prejudicis i tira a terra molts malentesos. Però de la mateixa manera que hi ha hagut aquesta trobada entre seminaristes i formadors, també hauria de ser ben normal un encontre entre els bisbes catalans (que de segur que ho trobarien bé) i els bisbes valencians, més reticents a creuar el riu Sénia, tot i que el bisbat de Tortosa agermana, en una mateixa diòcesi, cristians catalans i valencians.
Fins ara l’Església Valenciana, amb una por irracional, ha viscut d’esquena a l’Església Catalana. Per això aquesta convivència, no dic que siga com els acords de Camp David, del 17 de setembre de 1978, amb el trobament del president egipci Anwar el-Sadat i del primer ministre israelià, Menachem Begin, amb Jimmy Carter com a amfitrió, però s’hi assembla.
Sempre s’ha dit que els jóvens són més agosarats que la gent major i per això són capaços de trencar barreres i acabar amb desconfiances i malentesos. És veritat que la iniciativa no va eixir dels seminaristes valencians, sinó dels catalans, que, sense cap prejudici, van creuer el Sénia, un riu que uneix cristians valencians i catalans en una mateixa diòcesi. El que seria bo és que els seminaristes de la diòcesi de València (i també els de Sogorb-Castelló i els d’Oriola-Alacant), tornaren la visita als seminaristes catalans, per tal de normalitzar unes relacions fins ara inexistents.
És cert que al Seminari de València les coses han canviat, encara que no massa. Fa anys els seminaristes valencians tenien prohibit parlar valencià i, per això en la carta, el 1965, adreçada al P. Gregori Estrada, monjo de Montserrat, el bon amic Vicent Miquel i Diego es queixava de l’ambient que hi havia al Seminari de València, hostil amb la nostra llengua: “Quasi expulsaren un seminarista del meu poble, del Seminari, per parlar de progressisme, de Congar, Rahner, la llengua valenciana i Serra d’Or”.
¿Com és possible que entre seminaristes que comparteixen una mateixa cultura, no siga possible una relació normal i fluida? Aquesta convivència no hauria de ser una excepció o un cas aïllat. Haurien de ser normal les trobades entre seminaristes (i formadors) valencians i catalans, sense suspicàcies ni recels. Segurament que “Las Provincias” posaria el crit d’alarma, però els cristians no hem de tindre por.
M’agrada que tres dels seminaristes que el passat dia 22 feren el ritus d’admissió a les Ordes Sagrades, al Seminari de València, a Montcada, tinguen noms en valencià: Bernat Alcayde, de Vinalesa, Miquel Amat, de Càrcer i Ignasi Garcia, d’Alcoi. Pense que ni que siga tímidament, pels noms en valencià d’aquests tres jóvens seminaristes, la nostra llengua entra en la vida de l’Església. Ara fa falta que els bisbes també creguen en la inculturació de l’Església Valenciana. I ací té un paper molt important el bisbe de Tortosa, el valencià Enrique Benavent, nascut a Quatretonda, que ha de fer entendre als bisbes valencians la importància que la nostra llengua siga normal a l’Església. I també tenen un paper important els capellans que creuen que el valencià no ha d’estar prohibit a l’Església Valenciana, sinó que ha de ser una llengua normal en la celebració de la litúrgia i de la pastoral. No dic cap nom, però els capellans que conec i que a les seues parròquies celebren l’Eucaristia en valencià, han de fer-li entendre al cardenal Cañizares, la urgència de normalitzar la nostra llengua a l’Església.
Estic segur que els bisbes catalans estarien molt contents, sens dubte, d’afavorir aquest diàleg amb els bisbes valencians. El camí que han obert els seminaristes catalans visitant els seminaristes valencians, hauria de tindre continuïtat, per fer nàixer una relació normal entre dues Esglésies veïnes i que comparteixen una mateixa llengua. El record dels bons bisbes catalans Pont i Gol i Cases Deordal al bisbat de Sogorb-Castelló, del bisbe Tarancon a la diòcesi de Solsona i en l’actualitat dels bisbes valencians Agustí Cortés, Enrique Benavent i Salvador Jiménez als bisbats catalans de Sant Feliu de Llobregat, Tortosa i Lleida, haurien d’ajudar a normalitzar unes relacions, fins ara inexistents, entre dues Esglésies germanes que estan obligades a dialogar i a entendre’s. Amén.
