CN | Eugeni Gregori-Climent
(Publicat en l’Avanç, 4-V al 18-V de 2001, nº 21)
Crec que el victimisme està tan arrelat en nosaltres que ja sembla formar part del nostre inconscient col·lectiu. La creença que les dificultats per a la nostra normalització social i lingüística es deuen en exclusiva a l’existència d’un enemic exterior i un interior en seria una mostra. Una racionalització – en el sentit psicoanalític del terme –, per cert, que com totes no és pas gratuïta.
Hi ha, evidentment, un enemic exterior i un enemic interior, però també traves en nosaltres mateixa que ens impedixen frenar i capgirar amb decisió i coratge el procés de castellanització. Com ara, la resignació fatalista amb què acceptem la desintegració de la nostra comunitat lingüística.
Sotmesos a una sempiterna situació negativa i desoladora pel procés s’extinció, sembla com si ja haguérem assumit que no hi ha escapatòria a la nostra situació minoritària (1) i, per tant, que no cal aplicar-se a transformar-la.
La resignació fatalista, doncs, és tan estèril com perniciosa. En impedir la transformació de les normes socials i fomentar com a “natural” l’ús restrictiu (2) , ens endinsa més i més en la nostra situació de ghetto,tot fent avançar més el nostre procés de desaparició com a gent, que al seu torn incrementarà la resignació fatalista, etc. Tota una espiral viciosa de molt difícil eixida.
La nostra refractarietat al pensament sociolingüístic engagé del sociòleg, Lluís Aracil, és, per tant, ben comprensible. En la mesura que és un discurs que fa prendre consciència de la nostra situació sociolingüística i porta a una acció transformadora de les nostres condicions d’existència és l’antítesi a la resignació fatalista. Però és millor obviar-lo perquè aixina no actúem i no posem en perill la nostra seguredat, la falsa seguredat que trobem a l’escalfor del ghetto.
El psicoanalista, Carl Jung, deia – aplicable al nostre cas- que tot allò que no es fa conscient apareix en forma de destí. La mancança d’una objectivació individual i col.lectiva de la nostra situació com a gent – un treball indispensable per a entendre la nostra situació sociolingüística i per a construir-nos un futur digne – i la nostra querencia per la versió mítica del nostre procés de castellanització indiquen clarament l’acceptació de la fatalitat: el nostre procés d’extinció.
Amb resignació fatalista, desemparança i desesperança apreses (totes tres interlligades), és senzillament impossible escometre una aventura individual i col.lectiva com la nostra normalització social i lingüística. La por i l’angoixa, necessàriament, ens han de travar.
Per tant, no és estranya ni la nostra despossessió de la nostra condició de ciutadans de ple dret i del nostre paper de subjectes del canvi històric que necessitem ni la docilitat amb què deleguem les decisions sobre el nostre futur als nostres caps naturals de la causa i als governs regionals de torn que ens conduixen de victòria en victòria a la “normalització” social i lingüística final – però en castella, és clar.
-
- Una situació minoritària és, segons el sociòleg, Lluís Aracil, aquella en què una comunitat lingüística està inclosa en una altra. És a dir, aquella en què els seus parlants són un subgrup d’una altra. Algunes característiques: hi ha un encaballament d’un procés de bilingüítzació unilateral i un procés d’uniligüització unilateral de tal manera que ja no hi ha parlants unilingües en lacomunitat lingüística inclosa. Tot comptat, hi ha un procés d’emigració dels parlants de la comunitat lingüística inclosa a la comunitat lingüística englobant.
- L’ús rectrictiu consistix básicament a canviar al castellà a la mínima variable en contra. (Vore “L’entrellat d’un automatisme”, Eugeni Gregori-Climent, Castelló Notícies)
(Aquest article és el mateix que el publicat a l’Avanç, 4-V/18-5 de 2001, nº 21, però revisat per a Castelló Notícies).
