Del divà estant (III)
CN | Eugeni Gregori-Climent
“Abans d’acabar la dansa, els rellamps que feia temps véiem brillar en l’horitzó, però que fins a eixe moment jo havia fet passar per rellamps de calor, augmentaren considerablement: i el soroll del tro va cobrir la música. Tres dames eixiren precipitadament de les files, llurs cavallers les seguiren, el desordre es va fer general i els músics emmudiren…És a eixes causes que atribuïsc els estranys gestos que vaig vore fer a moltes d’eixes dames. La més raonable va seure en un racó, donant l’esquena a la finestra i tapant-se les oïdes. Una altra, agenollada davant de l’anterior, amagava el seu cap entre els genolls d’aquella. Una tercera s’havia lliscat entre les seues dos germanes, a les quals abraçava vessant un torrent de llàgrimes. Algunes volien tornar a les seues cases: altres encara més extraviades, ja ni mantenien la suficient presència d’ànim per a defensar-se de la temeritat d’alguns jòvens audaços, que pareixien molt ocupats a recollir en els llavis d’aquestes belles afligides les pregàries que elles en la seua por adreçaven al cel…”.
Aquests tipus de comportaments descrits pel literat i pensador, Wolfang Goethe, en el “Werther”(1774) (1), hui dia, resultarien insòlits i increïbles entre nosaltres. El fenòmen del tro ja està racionalitzat i la por, excepte singularitats, dominada. La ciència ja ens ha explicat seua causa, el seu funcionament i la manera de defensar-nos-en.
Servisca aquest senzill, però eloqüent, exemple com a recordatori del trascendental paper de la ciència en la resolució dels nostres problemes i en la millora de la nostra vida. I no estaria malament, tot seguint en eixa línia, aplicar-la a un problema clau i transversal com és la millora del pensament. Una encertada reflexió del sociòleg, Lluís Aracil, ens pot permetre donar-nos-en compte dels avantatges de tal millora: “Si el pensament és tan important és perquè d’ell depén l’acció”. Ès a dir, la millora del pensament, en comportar una acció més eficaç, ens ajudaria, potser, en la resolució dels problemes.
Una manera de millorar-lo amb la ciència seria augmentar la nostra racionalitat amb l’adopció de mètodes científics per a pensar. Com ara, a) la inducció (2) i la deducció (3); b) els mètodes per esbrinar la causa d’un fenòmen finalment establerts pel biòleg,metge i fisiòleg, Claude Bernard (4), etc. Com que els mètodes estan al nostre abast, només cal, bàsicament, la nostra voluntat per a adquirir-los. La metodologia per a aprendre’ls ve en acabant.
Una possibe, la combinació de l’esquema per a l’aprenentatge del psicòleg, Jean Piaget (5), i del filòsof, Michaell Polanyi (5), tot seguint el lema del científic i pedagog Jan Amos Comenius (1592-1670), Fabricando fabricamur (6). Amb l’ús, és clar, del tempteig experimental.
I un procés per a la seua conversió en una mena d’automatisme mental, podria ser aquest: a) l’aplicació d’un mètode científic a un cas fins arribar a aprendre’l; b) la generalització de l’aprenentatge fet a casos anàlegs; c) la particularizació en casos concrets; d)la presa de consciència que el mètode adquirit és ja un coneixement tàcit (7); i e) l’actuació intencional d’eixe coneixement tàcit (7) adquirit. I una volta aprés un mètode, seguiríem amb els altres,, un rere l’altre, amb el mateix procés. Òbviament, la dificultat en llur adquisició anirà disminuint gràcies a la transferència dels aprenentages fets d’un a l’altre mètode.
Els possibles guanys: a) l’aprendre de mètodes científics; b) la resolució de problemes de manera rigorosa; c) l’adquisició de la raó com a una mena d’automatisme; i d) l’augment de la nostra racionalitat.
Tot i això, no crec que els mètodes científics s’hagen de prendre com a un talismà. En absolut. Ens poden aportar racionalitat, la subjectivitat – influient en el pensament – és difícil d’evitar, però no de treballar.
Una forma, la psicoanalítica. “La psicoanàlisi consistix, bàsicament, a fer conscient l’inconscient”, deia el psiquiatre i psicoanalista, Ricardo Sanz. Per tant, com més conscient ens fem del nostre inconscient, menys estarem predeterminats per a aquest. És a dir, més lliures serem per a pensar, sentir i actuar. I, en conseqüència, millor serà la nostra aptitud per a usar la Raó com a instrument.
Tot comptat, sembla que la racionalitat i l’autoconsciència – per cert, en relació d’influència mútua – formen una sàvia parella per a encarar els problemes individuals i socials.
Corolari:
Donat que els aprenentatges en la infantesa, poden marcar als xiquets de per vida, no estaria malament que la seua socialització incloguera amb la sàvia parella esmentada de racionalitat i auroconsciència, però apreses de forma vivencial, és clar. La seua vida i la societat els ho agrairan.
-
- Aquesta cita del “Werther” (1774) del literat i pensador, Wolfang Goethe està extreta de “La formació del espíritu científico” del filòsof,epistemòleg i físic, Gaston Bachelard.
- La inducció és un procés del particular al general.
- La deducció és un procés del general al particular.
- Els mètodes establerts, defintivament, pel biòleg, metge i fisiòleg per a esbrinar la causa d’un fenòmen són: a) el mètode d’acord; b) el mètode de diferència; c) el mètode de circumstàncies concomitants; i d) el mètode de residus.
Aquest últim ens els ensenyava el meu mestre en Ciències, D. José Sanz Lozano, però amb un altre nom: la reducció a l’absurd.
-
- El psicòleg, Jean Piaget, distingia en el procés d’aprenentatge dos fases: assimilació i acomodació: entendre i aplicar en terminologia del filòsof, Michael Polanyi.
- Fent ens fem.
- El coneixement tàcit, un concepte del filòsof, Michael Polanyi, és un coneixement que tinguem malgrat nostre, que és el fruit d’aprenentatges anteriors, i que no podem desfer-nos-en, llevat que el desaprenguem i s’expressa amb automatismes. Per exemple, una persona experta en anar amb bicicleta va a topar amb un obstacle, aleshores, gira el manillar i l’evita sense fer càlcul…