El dimarts 28 de juliol, la web de l’“Arzobispado de Valencia” informava que la predel·la del Centenar de la Ploma restaria a València fins a finals de gener de 2021. Aquesta predel·la, que correspon al retaule de Sant Jordi de Marçal de Sax, l’està restaurant a València l’Institut Valencià de Conservació, Restauració i Investigació (IVCR+I). Aquesta obra mestra del gòtic valencià de principis del segle XV, representa la batalla del Puig i es trobava a l’església de Sant Jordi de València (ara desapareguda), i actualment és al Museu Victoria & Albert de Londres.
El que no diu la notícia de l’arquebisbat, és que (com informava Alfons Garcia, Levante, 9 d’octubre de 2011), a una de les capelles de la Seu de València hi havia (no sé si encara hi és) una còpia manipulada (i absurda) de la pintura de Marçal de Sax: concretament la part central d’aquest retaule, amb Sant Jordi i el rei Jaume I en la batalla del Puig. Alfons Garcia, en aquell article a Levante, parlava d’un “cambiazo histórico en la catedral”, per la còpia burdament manipulada de la taula central del retaule del Centenar de la Ploma. La pintura original de Marçal de Sax mostra en un primer terme el rei Jaume I en la batalla del Puig, amb la senyera reial sobre el cavall del rei i al pit del monarca i en segon terme Sant Jordi, amb la creu roja sobre fons blanc. Pel contrari, la pintura manipulada de la capella de la Seu, mostra Sant Jordi en un primer terme, amb la creu roja sobre fons blanc i darrere seu el rei Jaume I, que curiosament ha “perdut” la senyera quatribarrada que cobreix el cavall en la pintura original i que ha estat revestit, com Sant Jordi, amb la creu roja sobre fons blanc. Aquesta còpia infame, que tergiversa la història (i l’original d’aquesta obra mestra del gòtic valencià) es trobava (o es troba) a la Seu de València, a la capella on la tradició diu que se celebrà la primera missa després de la conquesta de València, amb la presència del rei conqueridor.
Cal recordar que la devoció a Sant Jordi es va propagar d’Orient a Occident i va ser tan gran, que el nostre sant va ser anomenat “gran màrtir” o també “màrtir insigne”.
Són moltes les esglésies dedicades a sant Jordi i també les representacions pictòriques i escultòriques, tant pel que fa a la seua condició de màrtir de Crist, com a la llegenda de la lluita contra el dragó, en defensa de la princesa. Per això la tradició l’ha vestit de cavaller que lluita contra el mal i la injustícia.
Sant Jordi, que a més d’antic patró del Regne de València, ho és també d’Anglaterra, Aragó, Catalunya, Geòrgia, Grècia, Lituània, Polònia, Portugal, Rússia i Sèrbia, és venerat d’una manera especial a Alcoi, Paiporta, Banyeres de Mariola i a la vila de Sant Jordi, al Baix Maestrat.
La protecció de Sant Jordi va ser invocada pel rei Jaume I i el seu exèrcit en la conquesta de València com el sant protector de la Corona d’Aragó, com queda palès a la Crònica del rei Conqueridor i en l’ermita del sant, al Puig i en la pintura de Marçal de Sax. Aquesta popularitat del nostre sant màrtir i cavaller, queda patent també en les festes de moros i cristians de tants pobles, o en múltiples representacions pictòriques, com la de Marçal de Sax, de la batalla del Puig.
Crec que j seria hora (si no s’ha fet ja, cosa que ho dubte), que l’arquebisbe de València i el Cabildo catedralici restauraren la reproducció manipulada i infame d’aquesta pintura de Marçal de Sax, que, com denuncià fa uns anys el professor Vicent Soler, actual conseller de la Generalitat del País Valencià, va sofrir una “manipulació simbòlica” per part del Capítol dels Cavallers del Centenar de la Ploma, en fer desaparèixer les quatre barres de la pintura original. Ja seria hora que aquesta “falsificació interessada” de l’obra de Marçal de Sax, en la xicoteta capella de la catedral, fóra restaurada pel Capítol de la catedral de València, eliminant les censures i retornant els colors falsificats als originals de Marçal de Sax.
En el seu “Eucologi Valencià”, mossèn Vicent Sorribes escriu això sobre sant Jordi: “Per l’ajut de Sant Jordi, ens diu la Tradició, Guillem d’Entença, oncle del Rei En Jaume el Conqueridor, va obtindre una gran victòria contra el Rei moro de València, Zeyan, la diada del 15 d’agost de 1237, en la Planura del Puig. Zeyan, amb 40000 soldats infants i 600 genets volgué atacar sobtosament la fortalesa de Guillem, defensada per 80 cavallers i 2000 soldats, però se n’adonà Guillem de la maniobra i atacà primer; al fort de la lluita s’aparegué Sant Jordi i encoratjà els soldats de Guillem que, a tota ultrança, perseguiren l’exèrcit del Rei moro i el varen fer recular del Puig fins al Barranc del Carraixet”. Com recorda mossèn Vicent Sorribes, “Al lloc on s’aparegué Sant Jordi, fon col·locada una Creu de fusta, Creu que l’any 1574 fon substituïda per una de pedra cisellada, veritable joia d’art; també s’aixecà una xicoteta capella en honor del Sant”.
Mossèn Vicent Sorribes ens presenta Sant Jordi com “el perfecte model de la noblesa, de l’heroisme i de la cavallerositat cristianes”. I per això ens reporta aquestes paraules de Sant Vicent Ferrer: “Sant Vicent Ferrer, en parlar de les virtuts heroiques de Sant Jordi, ens diu, en el Sermó que predicà el dia 25 d’abril de 1413, a la plaça de la Seu de València: Baldament ésser Sant Jordi d’una bellesa extraordinària,“talment semblava Sant Miquel devallat del cel”, no tenia gens de supèrbia: “Si algun cavaller ha fet un bon colp, com va per la ciutat, no cap en els carrers”. Sant Jordi tanmateix “jamés no entrà en batalla que no hagués victòria”.
Mossèn Vicent Sorribes, en la introducció a la festa de Sant Jordi del seu “Eucologi”, també remarca així la protecció del cavaller: “Monsenyor Sant Jordi, en entrar en una ciutat per força emparava les dones i manava sots pena de mort que ningú no les tocàs; elles s’acostaven al Sant dient-li Senyor, “sigam guardades sots vostra guarda”. Finalment ens conta la fi del Sant amb estes paraules: “E Dacià féu portar falles de foc, cremanven-lo e ell deia: Senyor, ajuda’m, i pregava al Senyor Jesucrist que volgués ajudar els cavallers que en armes justes l’invocaren”.
Que Sant Jordi, antic patró del Regne de València, siga, com diu l’oració de la seua festa, “protector de la nostra debilitat” i de tots els qui lluiten per la llibertat dels hòmens i dels Pobles. I que Sant Jordi pose trellat a aquells que podrien acabar amb la mala còpia de Marçal de Sax de la capella de la Seu de València i encara no ho han fet per raons polítiques i pel seu desig de manipular la nostra història i amagar la senyera del País Valencià.
