Hui 29 de setembre, el papa ens convoca a celebrar la Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat. En el seu missatge, el papa Francesc destaca el contrasentit que les “societats econòmicament més avançades, desenrotllen la tendència a un marcat individualisme que produeix la globalització de la indiferència”. Per això “les persones migrants, refugiades i desplaçades, s’han convertit en emblemes de l’exclusió, perquè a més de suportar dificultats per la seua condició, són objecte de judicis negatius, ja que se les considera responsables de molts mals socials”.
El papa Francesc ens recorda la crueltat que suposa la cultura que descarta les persones, com hem vist amb els refugiats rescatats per Open Arms fa unes setmanes. Per això, “la presència dels migrants i dels refugiats representa una invitació a recuperar algunes dimensions essencials de la nostra existència cristiana i de la nostra humanitat, que corren el risc d’adormir-se amb un estil de vida plena de comoditats”.
El papa ens recorda la por que tenim als altres, “als desconeguts, als marginats, als forasters”, una por que “s’hi nota particularment davant l’arribada de migrants i de refugiats que truquen a la nostra porta en busca de protecció, seguretat i un futur millor”.
Quan a Europa (i a l’estat espanyol) hi ha un renaixement de l’extrema dreta, que intenta contagiar el seu racisme irracional i la seua xenofòbia inhumana, la por als altres crea un problema, ja que “la por condiciona la nostra forma de pensar i d’actuar, fins al punt de convertir-nos en éssers intolerants, tancats i inclús racistes”. De fet, la por a l’estranger “ens impedeix la capacitat de l’encontre amb l’altre, amb aquell que és diferent”. El papa Francesc ens recorda que “la caritat més gran és la que s’exerceix amb els qui no poden correspondre’ns”. Per això “el progrés dels nostres pobles depèn sobretot de la capacitat de deixar-se commoure per aquell que truca a la nostra porta”. El fet de commoure’ns ens humanitza i pel contrari, la indiferència envers els qui pateixen ens trau humanitat. Per això “la compassió toca la fibra més sensible de la nostra humanitat”. Com ens diu el papa, “sentir compassió significa reconèixer el sofriment de l’altre” i “donar espai a la tendresa que, sovint, la societat actual ens demana reprimir”.
Tots reconeixem que “el món actual és cada dia més elitista i cruel amb els exclosos”. Per això, com ens recorda el papa, “Jesús ens demana que deixem la lògica del món, que justifica el fet d’abusar dels altres per aconseguir el propi benefici personal”. Per tal de fer un món més humà i més fratern, cal que “en cada activitat política, en cada programa, en cada acció pastoral, hem de posar sempre al centre, la persona”, no el rendiment, l’eficàcia o els diners.
El papa ens recorda en aquesta Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat, el drama de tantes i tantes persones que deixen la seua terra i emprenen “un viatge cap a un “paradís” que inexorablement traeix les seues expectatives”. D’ací que “la resposta al desafiament plantejat per les migracions, es pot resumir en quatre verbs: acollir, protegir, promoure i integrar”. Per fer realitat el repte que el papa ens proposa, hem “d’alliberar-nos dels exclusivismes, de la indiferència i de la cultura que descarta” les persones que són diferents a nosaltres.
Enmig de la xenofòbia que exclou les persones que arriben a nosaltres fugint de la fam i de la guerra, cal, per una banda, denunciar amb valentia el racisme. I per l’altra, cal acollir amb estimació aquells que arriben a nosaltres, fent-los vore que també són germans nostres. Per això el passat mes de juny, en el viatge de retorn de Romania, el papa Francesc, tot fent referència al ministre italià Salvini, digué: “En política mai no hauríem de sembrar ni odi ni por”.
Amb l’odi i amb la por s’arriba a extrems tan irracionals com jutjar el nord-americà Scot Daniel Warren, pel fet d’haver donat aigua i menjar a immigrants als EEUU. La notícia, del mes de juny passat i que és del tot irracional, era la següent: el nord-americà Scot Daniel Warren, un reconegut professor universitari, va ser jutjat per haver donat menjar i aigua a dos immigrants que havien travessat la frontera. Per aquest fet, la fiscalia acusà Warren d’haver promogut la immigració i per aquest “delicte” podria ser condemnat a fins a vint anys de presó.
Òscar Camps, d’Open Arms deia fa uns dies: “Protegir la vida humana mai no pot ser una elecció, és una obligació i cap excusa no pot justificar no fer-ho, cap”. Per això Òscar Camps ens encoratja a mantenir-nos ferms, perquè “les calumnies dels supremacistes no ens domestiquen”. I és que com deia Òscar Camps, “cada vegada que salvem una vida, tot cobra sentit i ja en són 60000 en quatre anys”.
¿Cal un permís per rescatar vides quan des del gener passat han mort al Mediterrani més de 800 persones? ¿Cal un permís per rescatar vides humanes quan des del 2014 han naufragat més de 13000 hòmens, dones i xiquets? ¿No seria una indecència haver de demanar permís al govern d’Espanya per rescatar nàufrags? Fer això ens portaria a viure ofegats en la vergonya. Per això Pep Guardiola deia recentment: “en alta mar no cal un permís, sinó un deure i una obligació: el rescat de les persones”. Com ha dit Carola Rackete, capitana del Sea-Watch 3, “Europa està sent molt injusta. No estem salvant immigrants o refugiats. Salvem persones”.
I és que, només si descobrim en l’altre un germà, podrem ajudar els migrants perquè deixen l’infern on malviuen, per així poder trobar una vida més digna i més humana.
