Del divà estant (VI)
CN | Eugeni Gregori-Climent
(…) La realitat subjectiva sempre depén, doncs, d’estructures de plausibilitat específiques, és a dir, de la base social específica i dels procesos requerits per al seu manteniment. Puc mantindre la meua autoidentificació com a home important només en un ambient que confirme aquesta identitat; puc mantindre la meua fe catòlica només si conserve la meua relació significativa amb la comunitat catòlica i aixina succesivament. La ruptura del diàleg significatiu amb els mitjancers de les estructures de plausibilitat respectives amenaça les realitats subjectives de què es tracta (…)
(…) L’estructura de plausibilitat constituix també la base social per a la suspensió particular de dubtes, sense la qual la definició de realitat en qüestió no es pot mantindre en la conciència (…)
(…) El vehicle més important del manteniment de la realitat és el diàleg (…) Per a poder mantindre eficaçment la realitat subjectiva, l’aparell conversacional ha de ser continu i coherent (…)
(“La construcció social de la realidad”, Peter L. Berger/ Thomas Luckmann)
En un context hostil amb un determinat sentit comú establert (1), a la gent amb un sentit propi (2), se li sol presentar un dilema: l’extrema solitud o l’alienació. És a dir, en tots dos casos, estar clavat en una societat i passar desapercebut. El pitjor càstig, per cert, que se li pot fer a algú segons el filòsof i psicòleg, William James. No debades, unes necessitats bàsiques de l’ésser humà són l’estima, el reconeixement i la pertanyença.
Però aquest dilema tan sols aparent. Hi ha una tercera opció: la pertanyença a una estructura de plausibilitat. Per exemple, a un grup de psicoteràpia o a un grup ad hoc democràtic de plausibilitat amb llibertat de pensament i d’expressió.
En aquests dos microcontextos, el dilema esmentat es dissol. El diàleg permanent i coherent amb l’Altre fa emergir una mútua confirmació d’identitats i desenrotllar el sentit propi (2). És a dir, permet als seus membres ser algú. Precisament, allò que nega el sentit comú establert (1) del context hostil.
Però, entre els dos, hi ha, evidentment, diferències. Mentres que el grup psicoterapèutic el porta un psicoterapeuta i se centra en els problemes personals; el grup ad hoc de plausibilitat esmentat, coordinat per un membre del grup, se centra prioritàriament en projectes personals i col.lectius – també s’hi aborden els problemes personals, però en un nivell informal.
En conseqüència, es pot afirmar que ls dos microcontextos ajuden a viure en un context hostil amb el seu sentit comú establert (1). Entre altres raons, perquè els dos potencien l’autorealització dels seus membres. En el grup terapèutic dins d’uns límits socials; i en el grup ad hoc de plausibilitat esmentat amb possibilitats de transformar el context hostil i el seu sentit comú establert (1).
Per tant, el dilema, extrema solitud o alienació, que se li presenta a algú amb sentit propi (2) en unn context hostil amb un sentit comú establert (1) no dexa de ser una fal.làcia. Es limita a ser un pol, el no existir, d’una parella de nivell superior: existir o no existir. El dilema real, per tant, és existir (ja sia en un grup psicoterapèutic, un grup ad hoc democràtic amb llibertat de pensament d’expressió) o no existir (extrema solitud o alienació).
-
- El sentit comú, segons el sociòleg, Lluís Aracil, consistiria en creences perque les creences són, en definitiva, les maneres de destriar el real de l’irreal. I el sentit comú establert consistiria en creences comunes establertes. Com ara, mite del caràcter innat, que descartaria com a real qualsevol altra creença. Com ara, que el caràcter siga aprés.
- El sentit propi consistiria en les creences personals, independents o alternatives al sentit comú establert. Com ara que la intel.ligència siga apresa i no pas innata com diu el sentit comú establert.
