Diumenge XII
CN | Xavier Martí
Ahir l’arquebisbe de València va ordenar 8 nous sacerdots. En la seua carta setmanal, El do del sacerdoci ministerial, l’arquebisbe Benavent reflexiona sobre el servici indispensable dels preveres en l’Església i sobre el fet de la falta de vocacions: “El sacerdoci no és actualment, com ho era en èpoques passades, una professió socialment valorada. No dona autoritat ni prestigi en el nostre món i es viu des de la humilitat i la senzillesa”. I afig més avant: “Únicament l’amor al Senyor, i no el desig de poder, de prestigi o d’afecte, justifica el lliurament de la pròpia vida”.
Tant en la primera lectura com en l’evangeli de hui s’esmenta el mar (o la mar). La mar és immensitat, turbulència, orgull, devastació… Ens els dos casos Déu és l’únic que la sotmet. En el llibre de Job Déu Pare és “qui va posar portes a la mar”. En l’evangeli de Marc és Déu Fill qui calma un temporal en la mar i porta la bonança. I els de la barca exclamen:”¿Qui és este, que fins el vent i l’aigua l’obeïxen?”. Meditem en els temporals personals que patim i com solem capejar-los. [ Continuar llegint ]
