En memòria de don Manuel, el rector

Per Xavier Martí i Juan

L’1 de maig de 2020 va faltar don Manuel Gandia Francés, qui va ser rector de Castelló entre 1974 i 1985. Es trobava retirat des de feia alguns anys a la residència sacerdotal de Quart de Poblet, on va expirar a 97 anys després d’una llarga malaltia.

Don Manuel va arribar a Castelló juntament amb el vicari Joan Olivert Aragó. Van fer l’entrada solemne el 29 de setembre de 1974. Al principi, la recepció de tots dos fou bastant freda. Venien a substituir els germans Antonio i Honorato Esteve Ferriol, rector i vicari respectivament. La situació de la parròquia era depriment, tant en l’àmbit material com en l’espiritual. La secularització de don Antonio Esteve va colpir profundament la feligresia castellonenca. Cal situar els fets i les persones en el seu context. Després de les grans il·lusions que va despertar el concili Vaticà II, un cert desencant i frustració es va escampar, no solament entre el clero, sinó també entre els catòlics més fidels.

Quan van arribar don Manuel i don Juan, la casa abadia era inhabitable i les cases dels Vicaris (al carrer dels Sants) havien esdevingut locals parroquials inhòspits. L’administració parroquial s’havia de posar al dia i, la cosa pitjor, en la caixa no hi havia ni un duro. Em consta de primera mà que durant els primers anys els sacerdots de Castelló havien de demanar ajuda a les seues famílies per a poder subsistir.

D’altra banda, no van trobar grups ni moviments parroquials compromesos i dispostos a concretar l’esperit del Vaticà II. Una certa classe social que històricament havia sigut el suport moral i econòmic de la parròquia, la va deixar en l’abandó més absolut. Una altra generació que havia fet costat al rector don Joaquín Cots i als primers anys de don Antonio, ara recelaven dels nous preveres, especialment de don Manuel. Recorde que el primer any li va costar trobar catequistes per a la Primera Comunió, per exemple.

Don Manuel, certament, tenia una concepció de la pastoral parroquial més tradicional que la dels seus predecessors i, per això, va restaurar algunes pràctiques devocionals i va reinaugurar l’Adoració Nocturna. Al mateix temps, consolidava Caritas parroquial, tenia el propòsit de constituir un consell de pastoral i celebrava, en 1983, la primera assemblea parroquial.

Fou, sens dubte, un administrador guiat per l’austeritat i la minuciositat. Va constituir una Junta Econòmica Parroquial i una Junta d’Obres. I així, a poc a poc, va enderrocar les antigues cases dels Vicaris i va fer bastir dos vivendes, per a rector i vicari; va enderrocar també la vella sagristia i en el seu lloc va construir locals per a ús pastoral; va intentar recuperar el claustre de la parròquia, va comprar un orgue electrònic, etc. Ja en 1976 va encomanar un avantprojecte per a crear un Centre Parroquial Cultural i Recreatiu al solar on es trobava la casa abadia. També es va preocupar per la recuperació del patrimoni artístic i documental.

El rectorat de don Manuel va coincidir amb la Transició política. Les relacions amb les autoritats municipals, tant les tardofranquistes com les socialistes, es regiren per la independència mútua i la col·laboració. Es mantingué la distinció conceptual entre festes cíviques i religioses. L’Ajuntament va adquirir el solar de l’exconvent a un preu raonable per a destinar-lo a via pública i va restaurar el campanar.

Les relacions de don Manuel amb el seu vicari foren respectuoses i cordials, cosa que cal atribuir al bon tacte de tots dos i al respecte que es professaven. Eren dos caràcters i dos estils diferents però complementaris.

Don Manuel era una persona molt instruïda; no solament havia estudiat filosofia i teologia al Seminari sinó que, a més, era llicenciat en Física i Química, per la qual cosa va donar classes de ciències al Seminari Menor entre 1961 i 1974. No era un eloqüent orador sagrat; en canvi, escrivia bé, cosa que vam poder comprovar durant un temps en l’Aleluya diocesana, d’on era columnista habitual, i també en dos llibres publicats: Para implorar la salud (Edicep, València 1997) i Teresa de Calcuta: agenda y espíritu (Edicep, València 2003). Tenia gràcia per al dibuix; a l’arxiu parroquial conservem alguns còmics catequètics seus molt curiosos. Al mateix arxiu podem trobar diverses notes manuscrites esparses de la seua activitat apostòlica entre nosaltres.

Don Manuel va nàixer al Cabanyal el 6 de gener de 1923, però estava molt arrelat al poble d’Algemesí. Rebé l’ordenació sacerdotal el 26 de juny de 1955. Fou vicari de Ventes de Vallbona (1955-1959), rector de Sant Isidre de Benaixeve (1972-1974), capellà del monestir de l’Encarnació a València i adscrit a la parròquia de Sant Francesc de Paula a Xirivella (1985-1996), capellà de l’hospital Arnau de Vilanova (1986-1991), administrador parroquial de la parròquia del barri de la Llum (1986-1994), capellà de l’hospital Casa de Salut (1991-1996), adscrit a la parròquia de Sant Joan del Mercat a València (1996-1999) i capellà de la Legió de Maria (1996-2008).

Valguen estes paraules escrites apressadament en memòria d’una persona que va estimar de veres este poble, que va exercir el seu ofici pastoral amb discreció i esperit conciliador i que ha deixat en molts de nosaltres una llavor de bondat i un exemple de virtuts cristianes.

Xavier Martí i Juan