Això deia el cardenal Cañizares en la seua entrada com a nou pastor de la diòcesi valenciana el 4 d’octubre de 2014, hui fa cinc anys. Va ser d’agrair aquest declaració d’intencions (tot i que hauria de ser normal que un valencià se senta valencià) quan al llarg de la història més recent (i més antiga) del bisbat de València, hem tingut bisbes que no s’han caracteritzat per estimar la llengua i a la cultura dels valencians.
És veritat que el bisbe Carlos Osoro va manifestar (com també ho va fer el bisbe García-Gasco) la seua intenció de sintonitzar amb la nostra cultura. Però només van ser bons propòsits i res més.
Perquè, ¿no és una anomalia que un bisbe que ve a servir l’Església Valenciana no aprenga la llengua dels seus diocesans? ¿No és una anomalia que els bisbes (un darrere de l’altre) que han estat pastors a València (i també a Sogorb-Castelló i Oriola-Alacant) continuen comportant-se com si estigueren a Burgos o a Màlaga? ¿Algú entendria que un bisbe de Salamanca no parlara la llengua dels cristians d’aquella diòcesi? ¿O que un bisbe de París tampoc parlara la llengua dels creients d’aquella Església?
La declaració del bisbe Antonio Cañizares va ser una bona notícia. Però hui, cinc anys després, cal que passe de les intencions a la pràctica. ¿Quan començarà l’arquebisbe de València (i els seus auxiliars) a celebrar l’Eucaristia (a les zones valencianoparlants) en la llengua de Sant Vicent Ferrer i de la Beata Pepa Naval? ¿Quan seran presentats a Roma els textos litúrgics en valencià, preparats per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua? ¿Quan serà possible que a la Facultat de Teologia i als seminaris valencians els seminaristes estudien en valencià? ¿Quan farà l’Església Valenciana un homenatge a mossèn Vicent Sorribes? O al P. Pere Riutort, al professor Sanchis Guarner, a Enric Valor i a Francesc Ferrer Pastor, membres de la Comissió Interdiocesana Valentina que prepararen els textos litúrgics en valencià? ¿O als bisbes Josep Pont i Gol i Josep Mª Cases que, a diferència dels altres bisbes, ells sí que apostaren per la llengua del País a la litúrgia? I als preveres Josep Antoni Comes, Emili Marín, Vicent Cardona o Alexandre Alapont?
Quan l’any 1965, més de 20000 valencians signaren un manifest a favor del valencià a l’Església, els bisbes no van fer cap cas a aquesta demanda. I mentrestant, 54 anys després d’aquell document, i malgrat la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, l’Església (amb l’Exèrcit) és l’única institució que continua marginant el valencià.
Per això no és estrany l’anècdota que mon pare contava: En un poble valencià hi havia una criada, a qui la seua senyora, rica , en privat, maltractava i explotava sense pietat. La criada estava desesperada, i al final, sabent que la senyora era una beata, decidí disfressar-se de marededéu i aparèixer-se-li a la nit, per dir-li de part de Déu que deixara de turmentar la seua fadrina. Amb un cobertor es feu un mantell, i amb un filferro una corona, i amb un ciri a la mà es presentà a la cambra on dormia aquell dimoni que tant la feia patir. En entrar a l’habitació li digué: “Senyoreta sóc la marededéu”. No tingué temps de dir res més, perquè la senyora s’alçà del llit i amb colps i puntellons la va traure de l’habitació, trencant-li a l’esquena el catret d’anar a missa. Quan pel soroll i els crits acudiren els veins a socórrer la criada, l’ama, mig histèrica, cridava “Animal, més que animal. Veges tu, presentar-se com la marededéu i parlant en valencià”. I mon pare subratllava: “Mireu bé el cas. No li havia cridat l’atenció ni la disfressa de l’aparició, ni que se li haguera dirigit dient-li “senyoreta”. El que l’havia escandalitzat i havia destapat l’engany, és que la “marededéu” parlara en valencià”.
I és que si ens obliguen a deixar la nostra llengua a la porta de l’Església, ¿com havia de parlar valencià aquella “marededéu”? I això fins quan?
En el Te Deum a la catedral el 9 d’octubre de 2014, l’arquebisbe Antonio Cañizares va dir que “Al besar la real Senyera querría también manifestar y recordar como las raíces y tradiciones valencianas están íntimamente unidas a la fe y a la vida cristiana”. I és veritat! El País Valencià que ara coneixem va nàixer amb la conquesta del rei Jaume I i amb la cristianització de la nostra terra. Però ¿per què la fe no està unida a les arrels i tradicions valencianes, sinó en contra? Que algú m’ho explique.
L’arquebisbe Cañizares, si realment se sent més valencià que mai, té ara una ocasió d’or: podria presidir enguany el darrer diumenge d’octubre al monestir del Puig, la Missa per la pau, la Pàtria i la justícia, una missa en valencià al bressol del nostre País. Una missa en valencià al lloc on va nàixer l’antic Regne de València. Així donaria exemple de la seua estima per la nostra llengua i pel nostre País.
