Això va dir fa uns anys el senyor Daniel de Alfonso, exdirector de l’Oficina Antifrau de Catalunya, en una conversa amb el qui va ser ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz (La Vanguardia, 28 de juny de 2016). Les paraules del senyor de Alfonso (filtrades pel diari Público el 21 de juny de 2016) eren: “Els hem clavat una bona plantofada amb Ramón Bagó, els hem acusat, els hem destrossat el sistema sanitari, els estem fotent el CTT”.
Aquestes paraules, indecents i vergonyants, són més immorals encara en aquests moments, quan el sistema sanitari (metges, infermeres, farmacèutics, investigadors, auxiliars d’infermeria i de farmàcia, personal administratiu i de neteja dels hospitals) estan treballant heroicament, fins al punt que alguns d’ells, pel seu treball, han quedat contagiats pel Covid-19.
Destrossar el sistema sanitari, és a dir, asfixiar la sanitat, és atacar el país en el seu àmbit més fonamental, ja que és atacar l’atenció a la gent més vulnerable de la societat, com són els malalts i els ancians.
La grandesa d’un país es mesura per la manera com l’Administració atén les persones més fràgils. Per això les declaracions del senyor de Alfonso són, no només antievangèliques sinó del tot inhumanes.
En aquests moments tan durs per a la sanitat, ¿amb quina cara pot mirar el senyor de Alfonso els malalts de Covid-19? Si el senyor de Alfonso es vanagloriava d’haver “destrozado el sistema sanitario”, ¿com valora el sacrifici que està fent l’estament sanitari, en situacions dramàtiques? ¿Què diria el senyor de Alfonso a les persones que han perdut un ésser estimat i que en molts casos ni tan sols han pogut acomiadar-se d’ells?
Jesús de Natzaret ens va ensenyar a ser sol·lícits amb els qui sofreixen. No a ser insensibles, ni indiferents amb els malalts i amb tots els qui ho passen malament. Per això les paraules del senyor de Alfonso (que el perseguiran tota la seua vida), s’assemblen a la indiferència del ric de la paràbola (Lc 16:19-31) que insensible al dolor del seu proïsme, ignorava el pobre nafrat ajagut al seu costat.
L’actitud del tot inhumana del senyor de Alfonso, contrasta amb la generositat dels professionals de la sanitat i de tants altres hòmens i dones que, en aquests moments tan durs, ens són exemple de fraternitat. Una d’aquestes persones que creuen que el nostre món millorarà per mitjà de l’amor, ha estat un mossèn italià de la diòcesi de Bèrgam, Giuseppe Berardelli, ingressat a l’hospital pel coronavirus. Davant l’escassetat de respiradors, la gent de la seua parròquia li’n va comprar un. Però aquest mossèn de 72 anys va morir a l’hospital de Lovere, després que renunciara al respirador que li havien portat, perquè el poguera aprofitar un malalt més jove.
La privatització dels serveis sanitaris, amb reducció de personal, de llits d’hospitals i l’augment de les llistes d’espera, fruit de les indecents retallades a la sanitat que es van fer fa uns anys, no pot passar mai més. Cal uns serveis sanitaris universals que atenguen tothom, perquè només així la qualitat serà com ha de ser. El nostre país ha de prioritzar la sanitat, l’ensenyament i els serveis socials, així com també les infraestructures públiques, per donar un bon servei als ciutadans. Metges i infermers, farmacèutics i investigadors, així com els mestres, són el fonament sòlid que permet el creixement d’un país. Per això els qui han destruït la sanitat per obtindre un benefici econòmic o polític, han de ser posats en evidència, perquè mai més no podem jugar amb la salut dels ciutadans ni amb els seus drets sanitaris.
La generositat d’aquest mossèn que va donar el respirador i de tots els professionals de la sanitat, contrasta amb la mesquinesa del senyor de Alfonso (que tant de bo no haja contret el Covid-19 i siga hospitalitzat, perquè es penedirà de les seues paraules), que miserablement es vanagloriava de destrossar el sistema sanitari.
