Els colors i Bojos per la Dansa

 

CN | Toni Bataller

El darrer divendres dos de juny, l’agenda cultural de Castelló va posar el punt de glamur amb l’esperada cita anual de Bojos per la Dansa, l’associació dirigida per la professora Eli Sanchis Pellicer.

El festival de dansa és l’esdeveniment culminant de la temporada per als nostres artistes del ball, tant els xiquets i les xiquetes com els més majors —perquè n’hi ha una àmplia oferta de cursos per a totes les edats—, i suposa el principal lloc de trobada amb el seu públic, la societat de Castelló i els voltants.

Com ja és habitual, la posada en escena de Bojos per la Dansa va ser rebuda a un Teatre Ideal ple de gom a gom —el que demostra l’estima castellonera per aquesta mostra de la cultura local—, malgrat la inevitable calor que també va fer acte de presència a l’Ideal.

Moltes generacions del món de la faràndula i molts diferents públics, units tots per la mateixa necessitat d’entreteniment, s’han donat cita al llarg del temps en aquest mateix teatre des que els seus fundadors, Evaristo Martí Gregori, José Vicente Alandes Soro i Pere Joan Tudela Serradell, varen iniciar l’aventura de l’Ideal fa més d’un segle, en aquell llunyà 1914.

Enguany, la proposta col·lectiva de Bojos va estar estructurada al voltant del suggerent món dels colors, plasmant en un exquisit exercici plàstic la màgica barreja entre la dansa i la música que tant fascina a l’espectador. Les diverses actuacions, tot i exhibir la seua singularitat, reflectiren un tot coherent que va provocar eixa desitjable muntanya russa de sensacions que acaba sorprenent i seduint a un públic entregat.

Tal com va recomanar la mestra de cerimònies, Eli Sanchis, en presentar l’espectacle: es tracta de “mirar, escoltar i sentir”, sumint-se amb tots els sentits en la voluptuosa màgia que només la dansa és capaç de transmetre, gràcies al binomi sempre suggestiu que uneix la vida i l’art.

Així, vida i art, perquè l’al·legoria cromàtica feia referència a les facultats de l’ànima a través dels diferents colors; diferents, però alhora complementaris, com m’he referit adés, en el marc d’un tot coherent que representa la vida en les seues diverses facetes.

Per açò, l’escenificació dels bojos i boges començava pel color blanc —el principi de tot, la puresa i la pau— i continuava el discurs del moviment amb altres colors com el groc —la saviesa, l’alegria i la creativitat—, el blau —la serenitat i la nostàlgia—, el rosa —l’amabilitat, el romanticisme i la natura—, o el roig —el foc, la vitalitat i el desig—, entre altres.

I quin color ha de ser el desenllaç d’aquesta obra en què es fon la vida amb els colors de la dansa? Com no podia ser d’altra manera, el negre, el qual representa una part clau del tot: el final, la conclusió. Mitjançant la narrativa de la dansa clàssica, el rol del negre es manifesta en el conjunt de l’obra amb l’escenificació gòtica d’un ball on les ombres en moviment hi eren les protagonistes de l’escena. De fet, en el context de la metàfora dels colors i la vida/dansa, el blanc i el negre semblen antònims cromàtics i simbòlics: el blanc és la combinació de tots els colors —el principi i essència de tot—, els quals impliquen la presència de la llum, en contrast amb el negre, que només apareix davant l’absència de llum, és a dir, la negació de tots els colors.

És senzill i alhora enigmàtic perquè quan desapareix totalment la llum, l’ull “veu” sols el negre, anul·lant la possibilitat dels colors; les connotacions filosòfiques i estètiques són evidents.

Com a colofó, pot haver-hi una mena d’ensenyança filosòfica amb la peça del negre? Doncs l’escena del color negre serveix també com a un catalitzador vital, ja que fica l’accent, per contrast amb els quadres escènics anteriors, amb el locus universal del carpe diem, és a dir, reivindica la responsabilitat de gaudir al màxim de la intensitat de la vida fent servir tots els colors… abans que arribe el negre.

D’altra banda, menció particular mereix la sempre esperada actuació dels xics i xiques del COR, els quals enguany tampoc han defraudat perquè la seua va estar una de les intervencions més reconegudes pel públic, dirigits pel destacat professor de funky, Iván Oliver Ferrer.

És evident, per concloure, que la dansa gaudeix de bona salut com a activitat cultural a Castelló i als voltants, com prova el fet que hem de felicitar a tots i cadascú(na) dels bojos i boges de la dansa per la seua entrega i dedicació, perquè han contribuït a un espectacle coral inoblidable.

Ja estem esperant a veure amb quin projecte ens sorprén la pròxima temporada la incombustible Bojos per la Dansa. Ens vegem tots a l’Ideal?

Toni Bataller