Acostume a llegir amb interès els articles d’opinió del diari Levante. El dimarts 21 em va sorprendre la virulència i l’anticlericalisme de l’article: “El “pi” dels monsenyors”, del Sr. Jesús Puig. L’autor del text parlava de la lletra grega “pi”, una constant que relaciona el diàmetre de la circumferència amb la longitud del seu perímetre. I a partir d’aquesta lletra, el Sr. Puig s’ho feia vindre bé per dir que és també una constant “la voracitat dinerària del gremi dels bisbes”. L’autor de l’article criticava “l’afany de lucre dels mitrats”, que segons el Sr. Puig “és irracional i infinit”, ja que “xuplen de la mamella de l’estat”. I com que el Sr. Puig qualificava els bisbes de “paràsits de capa pluvial”, demanava a Déu que “els castigue a les calderes d’en Pere Botero”.
Crec que el Sr. Puig coneix pocs bisbes i encara menys, els mossens de les nostres parròquies. És veritat que hi ha bisbes que no són cap model pel que fa a l’economia. Però el Sr. Puig hauria hagut de conèixer bisbes com Pere Casaldàliga, Òscar Romero, Hèlder Càmara, en el passat o altres, que hui en dia continuen al costat de la gent més desafavorida, com la parròquia de Santa Anna de Barcelona, la de San Anton de Madrid, Sor Lucía Caram, el P. Ángel García o capellans valencians que es deixaren la pell per ajudar la gent necessitada, com Antoni Llidó, assassinat per la dictadura de Pinochet. I també capellans ara mateix, que des de les parròquies, son solidaris amb els més necessitats. Sí que estic totalment d’acord amb el Sr. Puig, quan diu que l’Església Catòlica “l’han de sostindre els seus fidels”.
Però el Sr. Puig fa trampa. I és que: o tots moros o tots cristians. És veritat: l’Església rep uns diners de l’estat. Com els sindicats, els partits polítics i tantes i tantes associacions que reben també uns diners públics.
El Ministeri de l’Interior (que té una pàgina on ridículament posa una versió en català i una altra en valencià, com si foren llengües diferents), publica els diners que van a parar a mans del partits polítics, segons estableix la Disposició Addicional setena, punt 2, u, 1er, de la Llei Orgànica del Règim Electoral. Segons aquest text, després de les eleccions, els partits polítics reben 21.167,64 euros per cada escó obtingut al Congrés o al Senat. A més, els partits reben també 0,81 euros per vot, si el partit ha obtingut com a mínim un diputat. I 0,32 euros per vot, per cada candidat que obtinga l’escó de senador.
Pel que fa als enviaments electorals, els partits reben 0,21 euros per elector a cadascuna de les circumscripcions a les quals s’haja presentat llista al Congrés i al Senat, si ha obtingut representació. Així, a les eleccions del 10 de novembre de 2019, el PSOE va aconseguir 6.981.672 euros. El PP, 2.533.766 euros. Unidas Podemos, 1.490.969 euros. Vox, 2.680.455 euros i Cs, 645.495 euros de tots els espanyols. Com pot vore el Sr. Puig, els partits reben una subvenció de l’estat i no funcionen només amb la quota dels seus afiliats.
Pel que fa a les eleccions municipals, l’estat subvenciona els partits amb 270,90 euros per cada regidor i 0,54 euros per cadascun dels vots aconseguits per cada candidatura.
Per altra part, el govern espanyol ha augmentat un 56% la partida per subvencionar els sindicats aquest 2.021. Per això el Consell de Ministres destinà 13,88 milions d’euros a finançar les activitats sindicals. També podríem parlar de les subvencions que reben (i estic d’acord que les han de rebre), les associacions de veïns, la Creu Roja, els clubs esportius, falles, gaiates i fogueres, moros i cristians, bandes de música, associacions de pares i mares d’alumnes….
Si l’Església s’ha de autofinançar i crec que ha de ser així ¿per què els partits i els sindicats no ho fan? Si els cristians hem de sostindre els preveres, els diaques i els laics amb missió pastoral, ¿per què les subvencions als sindicats i als partits polítics? ¿Per què els afiliats, i només ells, no sostenen les seues organitzacions?
Cal recordar també que són molts els qui en la declaració de renda (lliurement) destinen uns diners a l’Església.
Sóc partidari que l’estat subvencione, com fa ara, els clubs, les associacions, els partits i els sindicats. I que els bisbes i els mossens cobren de les comunitats cristianes. Però si en la declaració de renda, els qui volen, assignen uns diners a l’Església, ¿per què no poden anar destinats a ajudar els més desafavorits (Cope a banda)?
Quan la gent té fam, no va a les seus dels partits polítics i dels sindicats. Va a la parròquia i al rector, que acull i que ajuda els més necessitats amb els diners que ha rebut dels cristians i també amb els que li han estat assignats per l’estat. El Sr. Puig no vorà cap cua de gent necessitada a les seus dels partits. Per això no entenc quan el Sr. Puig diu que els bisbes “xuplen de les mamella de l’estat” i els tracta de “paràsits de capa pluvial”. El Sr. Puig pot dir que els partits i els sindicats també “xuplen de la mamella de l’estat” i que són uns “paràsits”.
Em sap greu l’actitud tan agressiva (i parcial) del Sr. Puig. Estic segur que si coneguera algun bisbe i algun mossèn, canviaria d’opinió i no posaria al mateix sac algun sàtrapa (que n’hi haurà) de la majoria dels mossens i dels bisbes, sempre sol·lícits a ajudar els més desvalguts. I és que aquest article no ix d’un corporativisme eclesial, sinó de la constatació d’un fet: molts i molts capellans que viuen amb un sou de mil euros, estan en primera línia en l’ajuda als més desafavorits de la societat. Sense cap “afany de lucre” ni tampoc sense cap mena de “voracitat dinerària”.
