Hui, 13 de març, fa nou anys que els cardenals, reunits en conclave, van elegir el cardenal Bergoglio, arquebisbe de Buenos Aires, nou bisbe de Roma. En aquests nou anys de servei a l’Evangeli, el papa Francesc ha creat un clima d’esperança i ha retornat (i revifat) la il·lusió a una Església cansada i envellida. Proclamat personatge de l’any per Le Monde i per Time, Francesc, al llarg d’aquests nou anys (i malgrat l’oposició a l’interior de la Cúria), està fent nàixer una nova primavera a l’Església, alliberant-la de les pors que la paralitzen i dels desànims que la bloquegen.
El papa ha fet un toc d’atenció als bisbes de l’Església (molts d’ells conservadors), que “sovint han estat narcisistes” i també ha denunciat una “Cúria vaticanocèntrica”, que Francesc està reestructurant: “faré tot el que puga per canviar-la”. I és que el papa Francesc mai ha estat un buròcrata i per això no vol que els pastors de l’Església aspiren a “pujar”, a “ascendir”, ni que el seu ministeri siga un honor o privilegi, sinó que vol que, amb humilitat, els bisbes i els preveres siguen servidors de les comunitats cristianes. El papa, amb una visió universal, no vol una Església clericalitzada, ja que com ha dit ell mateix, “quan tinc al davant un clerical, em convertisc en anticlerical”.
El papa vol que els cristians siguem “llavor de vida i d’amor”, per damunt de la captació de nous cristians: “El nostre objectiu no és el proselitisme, sinó escoltar les necessitats, els desigs, les desil·lusions. Hem de tornar l’esperança als jóvens, ajudar els ancians, obrir-nos al futur, difondre l’amor”, per així “incloure els exclosos i predicar la pau”.
Francesc vol recuperar (i revifar) el Concili Vaticà II, “inspirat pel papa Joan XXIII i per Pau VI”, un Concili que decidí “mirar al futur, amb esperit modern i obrir-se a la cultura moderna”. I és que “una Església que es tanca en el passat, traeix la seua pròpia identitat”. Per això el papa vol fer realitat “una Església amb una organització no vertical, sinó horitzontal”, més fraterna, més sinodal.
El papa ha condemnat amb valentia “el capitalisme salvatge, que fa els forts més forts i els pobres més pobres”. Per a Francesc, “l’actual sistema econòmic ens està portant a una tragèdia”. El papa també ha denunciat “el déu diner i un atur que roba la dignitat”. És per això que el papa resulta incòmode al poder, perquè és un home transparent i radical. Un papa que comunica, que sintonitza, que abraça i besa els pobres, els malalts, els xiquets! Francesc és una papa que no menja amb els poderosos, sinó que s’asseu a la taula dels pobres. Més encara: asseu els pobres a la seua taula. A més, el papa sap escoltar amb el cor i mirar amb tendresa, ja que és un home amb la mirada neta, sempre atent al sofriment de les persones més vulnerables. Com ha dit el cardenal filipí, Luis Antonio Tagle, “el papa Francesc és un home valerós que escolta, que no fuig dels problemes del nostre temps”.
Francesc també és el papa que ha dit prou a la tolerància amb la pederàstia i ha afirmat que aquest flagell ens avergonyeix i que no pot repetir-se mai més i que promou a un paper més actiu de les dones al si de l’Església.
A Assís, Francesc va pronunciar un discurs improvisat, que va arribar al cor dels qui l’escoltaven i on va denunciar la globalització de la indiferència i la vergonya del capitalisme salvatge, a més de demanar que cuidem la natura, la casa comuna que, entre tots, estem fent malbé.
Enemic d’homilies llargues i avorrides, el papa parla amb senzillesa, amb un llenguatge que la gent entén. Per això, Francesc sorprèn, com ho va fer Mijail Gorvachov amb la Perestroika, en el seu intent de reestructuració i de reforma de l’Església.
El papa vol comunitats pròximes a la gent i a les seues necessitats, amb pastors amb “olor d’ovella”, per fer realitat una Església que transmeta més la bona notícia de l’Evangeli i no estiga tan capficada amb les condemnes i els preceptes.
Com ha dit Leonardo Boff, “Francesc posa en primer lloc l’amor, la misericòrdia, la tendresa i el diàleg, i només després, les doctrines i les disciplines eclesiàstiques”.
El papa Francesc també és un missatger de pau, que ara intenta acabar amb la invasió d’Ucraïna per Rússia i l’agressió de Putin, una agressió que està provocant un èxode monstruós de dones i de xiquets que fugen de la guerra. Francesc està treballant perquè s’acabe aquest clima de guerra, amb l’amenaça de Putin sobre els ucraïnesos, que està deixant ciutats destrossades, més de dos milions de refugiats i famílies trencades per una agressió injustificada i del tot immoral.
Francesc és el papa de les perifèries, que visita els refugiats a l’illa de Lesbos i que demana a Europa que no siga indiferent al drama dels qui s’ofeguen a la Mediterrània fugint de la fam i de la guerra.
El papa Francesc, malgrat els seus problemes de salut, és un home que continua treballant per la pau i la justícia, per una Església pobra que ix a buscar i a acollir els allunyats de la fe i tots els qui pateixen. El papa és un pastor que denuncia la mentida i la hipocresia, també dins de l’Església. I això provoca l’odi dels qui no estan d’acord amb els canvis que el papa està fent. Per això l’any passat, en el seu viatge a Eslovàquia, en una trobada amb jesuïtes, el papa els deia: “encara visc. Malgrat que alguns em voldrien mort”. I comentant la seua intervenció quirúrgica, el papa deia als jesuïtes eslovacs: “Sé que hi ha hagut fins i tot trobades entre prelats, els quals pensaven que el papa estava més greu que el que es deia”. I per això “preparaven el conclave”, somiant amb un altre papa de la seua corda, no audaç ni valent com ho és Francesc. I el papa, amb bon humor, deia als jesuïtes: “Paciència! Gràcies a Déu, estic bé” (Documents d’Església, nº 1127).
I és que Francesc, en contra dels bisbes “prudents i benpensants” i clarament conservadors, ha desplaçat el centre de l’Església del poder a la bondat, ja que com ha dit el valencià Joaquim Garcia Roca, “el papa està més interessat en practicar la comprensió, que en exercir de jutge”. Per això, com va dir el bisbe Pere Casaldàliga, el papa Francesc “és un do de Déu per a l’Església”.
