- INFORMACIÓ -

 

PUBLICITAT

7 d’octubre de 2009  SENDERA A LES PASTURES D’HIVERN

Corral en la Herrada del Gallego

A Jose i Amando els vaig conèixer un dia de tardor, quan les fulles grogues dels xops comencen a caure. Bufava un vent gelador. Estos dos germans naturals d’Ayora i que comptaven aquell any del 2010 42 i 48 anys respectivament, tenien un ramat de dues mil cabres blanques serranes. L’estiu ho passaven a pastures del terme de Requena, a la zona de la Herrada del Gallego. Quan arribava la tardor transhumaven a la serra de Dos Aguas i Tous1, on passaven l’hivern.

Un mes abans de la sendera de tardor, Jose eixia amb un ramat de quatre-centes cabres, que estaven a punt de parir, juntament amb uns quants mascles. Just un mes després, quan el fred començava a fer-se insuportable i apareixien les primeres gebrades ho feia Amando amb la resta del ramat.

Vam eixir de bon matí i prompte amb els primers raigs de sol, la natura ens va oferir un regal espectacular, la brama dels cérvols, que amb els seus brams retrunyint per tota la serra desafiaven els seus rivals per disputar-se a les femelles. Estos sons que es produïen sempre amb les primeres pluges tardorenques marcaven la partida dels ramats en transhumància cap a les zones més benignes de Dos Aguas i Tous.

En creuar la serra de Martés i després d’haver caminat unes dos hores, ens endinsem per una vall on abundaven camps d’ametllers, oliveres i vinyes. Davant nostre se’ns va aparèixer un paisatge de somni, vèiem als vessants de les muntanyes el mantell vermell de les fulles de les vinyes, un veritable paisatge tardorenc. Ens trobàvem a la divisòria de diversos termes: Cortes de Pallás, L’Or i Venta Gaeta. Per estos costats i concretament a la Mola de l’Or ens vam topar amb el pastor Jaume de la Valle Robledo natural del llogaret de l’Or però que vivia a Dos Aguas. Xarrem una bona estona amb ell. Ens va explicar que estava a punt de jubilar-se i que encara treia les ovelles cada dia per aquesta zona. Ens va dir que tot va malament i la poca consideració dels polítics amb l’ofici.

“Entran en España corderos y ovejas de muy mala calidad y a un precio ridículo y nos tenemos que “bajar los pantalones”, vendiendo una carne de primera calidad al precio de toda esta basura…”

Jaime del Valle Robledo

Ens vam acomiadar d’aquest bon home i ja al llogaret de l’Or vam fer una parada per dinar. Amando reprenent la conversa va dir:

“Cuando los pocos pastores que quedamos terminemos, allí se acabará todo. Veinte años atrás sí que se ganaba dinero, ahora las subvenciones son mínimas y con lo que pago por la subasta de los pastos, el pienso, el veterinario y los gastos del coche, teniendo en cuenta que cobro menos de la mitad que antes por cordero, no me queda casi na”

Partim de nou albirant ja la propera serra de l’Ave i el Cavalló, a les muntanyes comença a abundar el garrofer i l’albaida, senyal que estàvem passant a una zona més càlida, apunta el pastor.

Són molts els pinsans i tords que veiem voletejant entre els pins. Més endavant se’ns van creuar bàndols de torcaços i solitaris gaigs. Però és el picot verd el que ens va cridar molt l’atenció, pel seu color verd oliva al cos i amb el cap vermell.

“Si el carpintero canta en la umbría, agua otro día”, dice Amando.

Veiem també volar a un grall: “Cuando el grajo vuela bajo, hace un frío del carajo, y si vuela a trompicones hace un frío de cojones.”

Amando afirma que en la serra de Tous els veu als forats dels cintes, on fan el niu.

Después de dos días de peregrinación llegamos por fin a la sierra de Dos Aguas, avistando desde un escarpado cinto a lo lejos la población de Millares, hay un dicho por aquí que dice:

Després de dos dies de pelegrinatge arribem per fi a la serra de Dos Aguas, albirant des d’un escarpat turó de lluny la població de Millares, hi ha una dita per ací que diu:

“Si quieres ver lugares te asomas a La Ceja y verás la ciudad de Millares”

I precisament això, es el que fem nosaltres.

Havíem arribat a les pastures d’hivern.

 Vereda realitzada péls germans Avendaño: Herrada del Gallego-per la vall creuen el riu Magro-travessen la serra de martés-sendera per Cortes de Pallás i el llogaret de l’Oro-sierra del Ave i del Caballón-Dos Aguas-Tous.

El 25 de juny ixen cap a Requena i al voltant del 11 de noviembre tornen a Tous.

Vista sobre el riu Xúquer desde el Pajarillo.

23 de gener de 2010  PASTURES D’HIVERN. SERRA DE TOUS

Matí plujós i boirós d’hivern. Les cabres eren a prop dels impressionants tallats llaurats pel riu Xúquer, que s’obre camí per estes colossals muntanyes formant espectaculars parets verticals de fins a quatre-cents metres d’alçada. El paratge és grandiós i desolador. Per ací abunden barrancs, fonts, abrics, coves i avencs. este és l’escenari on els ramats dels germans Avendaño passaran l’hivern, fins a l’arribada de la primavera on com cada any tornaran a les pastures d’estiu a Requena.

La serra ara al gener és plena de mates d’espart. Jose aprofita per tallar-ne unes poques i m’ensenya com es trena. Amb esta planta fabrica ones per llençar pedres, mètode utilitzat pels antics pastors per controlar el ramat. També fa fundes per a ampolles, ell mateix en porta una al sarró.

“El esparto con la menguante de enero, que dura como el hierro” diu Jose, donant a entendre que es en estes dates quan s’ha de tallar.

Mentre caminem tranquil·lament per la sendera que s’allunya de la llera del riu, busquem unes llomes properes…Jose segueix explicant-me curiositats que havia sentit del seu pare i el seu avi:

“Antiguamente, cuando los niños estaban dentando y no paraban de llorar, el remedio de sus abuelos consistía en capturar una culebra grande a la que se le arrancaba la lengua, dejándola escapar viva, con ella se la colgaban alrededor del cuello del niño y éste paraba de llorar.” 

Sobre els ofidis continua diguent que:

“La única serpiente realmente peligrosa por su potente veneno es la víbora, es muy habitual los ataques de esta serpiente al ganado, incluso una vez una de ellas mató a su perro pués le clavó los colmillos en la lengua, el veneno pasó muy rápido a la sangre y el animal no tardó en morir entre terribles convulsiones. Sin embargo, la culebra verde impone por su enorme tamaño y agresividad, sobretodo cuando está en celo da unos coletazos muy fuertes, pero no es tan venenosa.”

Em conta un remei per a la pulmonía que havía sentit als més vells:

“El hígado de zorro macho sacrificado con la luna menguante de enero, se pone a la lumbre a secar, se pica y se mezcla con la leche.”

Arribem gairebé de nit a la cova de Pertecates, refugi de pastors i bestiar. La sendera de La Laguna passa just per allà. Nosaltres al costat de l’abeurador Reial d’animals, ens aturem a descansar una estona, alhora que escoltem al fons de la vall la veu del fúnebre Gamarús, una rapinyaire nocturna. Als nostres peus l’impressionant tallat i davant, al fons, en un forat de la muntanya, la cova de les Golondrines…

27 de gener de 2010 PASTURES D’HIVERN. SERRA DE TOUS

Matí molt fred com ve siguent habitual este hivern. Caminem per l’assagador del “Cabezón del Mellao” que discorre vessant avall buscant el riu Xúquer, on antigament el bestiar creuava el riu amb una barca. Sentim i també vam veure les gralles i Jose recorda allò de “cuando el grajo vuela bajo hace un frío del carajo”, i la neu, encara que poca, comença a caure. El camí i la soledat d’estes muntanyes conviden a pensar i sobretot és molt el temps que converse amb el pastor, li ve a la memòria un episodi de la seua vida, on el va sorprendre una terrible tempesta, pasturant amb el bestiar per la serra de Dos Aigües:

“No veía ni a dos palmos debido a la espesa niebla. A unos metros de donde caminaba cayó un enorme rayo que hizo temblar la tierra, saltando las piedras por el aire. El trueno que siguió al rayo casi me deja sordo. Pasé muchísimo miedo.”

Jose va tenir molta sort, la que li va faltar a un pastor d’Ayora, tio de Jose Vicente Ortiz (l’últim pastor del Caroig), este home després de tota una dura vida per les muntanyes desolades amb el seu ramat, un llamp el va partir en dos , el va matar, el va destrossar al costat d’una desena d’ovelles, durant una terrible i violenta tempesta que es va desencadenar a la serra. Tot va passar l’any 1944 a la finca dels Collaos, tocant amb Almansa.

Als nostres peus veiem discórrer el Xúquer, i davant, a l’altra part del riu, Jose m’assenyala la cova on l’any 1994 també va morir un pastor i la totalitat del seu ramat, éste es va veure sorprès per un incendi de gran magnitud a la serra. Fugint del foc va triar la direcció equivocada, en comptes de buscar el riu, es va ficar dins de la cova, morint asfixiat al costat de les seues ovelles.

Hacemos un alto en el camino para almorzar, “pan de pastor” hecho la noche anterior a la lumbre en la casa de campo de su corral. Mientras tanto Jose no para de contarme cosas:

Fem una parada en el camí per esmorzar, “pa de pastor” fet la nit anterior a la llar del foc a la casa de camp del seu corral. Mentrestant Jose no para de contar-me coses:

“Mi padre mataba serpientes y lagartos para comer, yo por aquella época era un niño y recuerdo que me gustaba esa carne.”

Li agrada la serra y els seus animals, son la seua vida i els respecta:

“Todos los años, en un caserío donde paso el verano crían unas golondrinas dentro de la casa. Se han acostumbrado tanto a mi, que se posan indiferentes encima de las sillas.”

Es un gran amant de la natura. Al acabar d’esmorzar trau una bossa i diposita tot el fem, a l´hora que es queixa amargament de tota la gent que embruta el bosc.

Emprenem la marxa, la boira baixa de les muntanyes. El nostre pastor s’afanya a dir: “Va a nevar” i assenyalant el pic Caroig diu que allà ja està nevant. La nit anterior havia fet molt de fred i ja sabia que huí hi hauria temporal. Jo havia vist el comunicat meteorològic per televisió que deia que al migdia entrava un front polar pel nord. Però a Jose, a la serra no li cal veure la tele. Em diu: “¿Ves aquellas cejas? Allí, ya está nevando.” De tornada al corral i amb les últimes llums, sentim cantar el brúfol prop del penyal, és ara a les fredes nits de gener quan més se l’escolta, doncs és l’època de zel d’este ocell nocturn.

31 de gener de 2010  PASTURES D’HIVERN. SERRA DE TOUS

El fred era gairebé insuportable i el vent de llevant creixia insolent, sens dubte l’hivern es deixava notar a la Ribera. Havíem quedat a la benzinera de Catadau, allà ens recolliria un home amb el seu 4X4, de manera que podíem accedir a dalt i escarpat de la muntanya. Així va passar, gairebé sense retard es va acostar a nosaltres Antonio que, ja jubilat, passava llargs períodes amb Jose, tots dos compartien casa a Dos Aguas i la mateixa passió per la muntanya i el bestiar. Ens vam pujar al cotxe, ple d’estris propis de la vida a la muntanya, i gens preparat per a la comoditat urbana, però amb enorme força per trepitjar colls. Després d’un llarg camí i constants vaivens, vam veure la figura de Jose al capdamunt d’un coll, al braç dret el callat, i, a la dreta i esquerra, l’acompanyaven els seus dos gossos pastors. Ens va acollir de manera molt amable, sens dubte la muntanya li va ensenyar a acollir el que arriba. Jose, home de muntanya, sap donar el millor de si al visitant, cosa normal a l’entorn agrest, en canvi aquesta lògica es trenca quan algú necessita ajuda a l’urbs. Ens saluda amb una forta encaixada de mans, hi anava la seua confiança i amistat, però prest, sense entretenir-se, va passar a donar sal a les cabres. Antonio al cotxe havia carregat uns sacs de sal i uns queviures per a Jose. Els animals van estranyar la nostra presència i es van comportar com mai farien amb el seu amo: “hoy estan locas” –va dir Jose-, “además hace mucho viento, voy a meterlas en el aprisco” –va afegir-. Nosaltres vam baixar al corral, on l’Antonio ens va preparar un foc edificant, semblava que no hi havia res a la casa, en canvi el que faltava era tot el que passa per ser superflu, ja que a l’hora de la veritat, cap detall escapava a Jose . El foc ens va fer entrar en si, i Jose, en veure’ns ajupits amb les mans a la llar somreia…

Jose Avendaño y Javier Aznar

Ràpidament vam entaular conversa i en Jose no hi havia secrets: estimava la natura, s’hi havia criat en ella, ja que des dels 8 anys portava les cabres per la muntanya. El seu pare –deia– va contractar un mestre que, en ser geperut i per això fugir de les rialles dels nens a l’escola, es dedicava a fer classes a Jose i els seus germans. Afirma que sap llegir i escriure i que tot això ho va anar perfeccionant al servei militar; allí va aprendre les taules de multiplicar perquè ningú l’enganyés als comptes. Això sí, afirma que tot està molt malament i que si segueix així buscaria una altra ocupació, sempre lligada a la muntanya, és la seva vida i no s’imagina en altres prestacions, però deixaria de banda el bestiar.

6 de març de 2010  PASTURES D’HIVERN. SERRA DE TOUS

Tot i estar ja al mes de març, l’hivern s’allarga i segons els pastors és el més cru, llarg i fred d’aquests darrers anys. Matí gris, boirós i com no, molt fred, amb un vent gelador. Davant nostre el pic Caroig, cobert totalment de blanc. Ens desplacem acompanyant el ramat pel barranc de La Curra, un immens solc entre muntanyes que acaba a la Vall de La Laguna, on als seus lloms a la nostra dreta i mirant en direcció nord discorre una important i antiga sendera, que pujant en alçada va a parar al Majal dels Palos. A prop d’este paratge hi ha dues de les coves més importants d’Espanya, l’avenc del Campillo i la Llenca del Serrano. Ens aturem i en Jose m’assenyala un capsot gris posat a la punta de la branca d’un arbust. Estem a uns 5km mirant cap a l’est del paratge Los Trillares, on el seu germà Amando està amb una ramat d’unes quatre-centes cabres. M’acomiade de Jose i me’n vaig a la trobada ara del seu germà, després de mitja hora de caminada el trobe a prop de la Font del Pernil, un paratge de lloms i cresteries ondulades formades per matoll baix d’argelagues, romeus, margallons i bruc. Al fons i mirant en direcció oest veiem la cadena muntanyosa de Canillas, per on ara està Jose.

Un ocell ens passa volant baix i es perd per un camp d’ametllers. Amando diu que és un cucut, a mi m’estranya molt ja que encara fa fred i aquesta au sol arribar en migració des del continent africà a finals de març però, tots estos anys al costat dels pastors m’han ensenyat a no dubtar de les seues paraules i m’ho crec tot. És un cucut.

Som a l’època de zel de les cabres, i és tot un espectacle veure els seus bramits, les lluites entre els mascles i les persecucions per part d’estos a les femelles: “Los más fuertes, se llevaran el trofeo, así es la naturaleza.”, diu Amando.

A mitja tarda i després de trobar-nos amb el seu germà, tornem al corral. “El pastor vive como los animales, por el día en los matorrales, y por la noche en los corrales”

13-14 de març de 2010 PASTURES D’HIVERN. SERRA DE TOUS

Arribe al corral dels germans Avendaño cap a les 17h. Dia ennuvolat i fred (00). Mentre Jose prepara la llar, recullc al costat dels meus fills arrels de coscoll i llenya de romaní, argelaga i vinya, feixos de llenya que es troben amuntegats a l’entrada de la casa. estes branques seques d’arbust mediterrani són perfectes per fer brases amb rapidesa. Ens espera un bon sopar: coca de gaspatxos acabats de fer amb verdura, espècies i cargol de muntanya.

Els pastors són pràcticament autosuficients ací a la serra, a banda de guiar i guardar els seus ramats, tenen diferents animals al seu corral: gallines, coloms, porcs, conills…recol·lecten mel dels seus ruscos i cullen verdures en un xicotet hort.

Després de preparar les coques a la llar, ens asseiem al costat del foc, cal esperar que vingue Amando que esta en un altre corral de la serra. Mentrestant conversem i Jose ens explica històries d’antics pastors, ens parla d’Alonso García Requena anomenat el “Manco de Zarra”, natural d’Alcalá del Xúquer (Conca), que va passar tota la seua vida en estes muntanyes, bandejat de la seua terra per enganxar a un guàrdia civil. “I això que estava manc!” –diu Jose.

També ens relata algunes vivències de la infantesa:

“En mi casa, mis hermanos y yo, no podiamos asistir al colegio ya que vivíamos en el campo bastante alejados de la población, venía un maestro que estaba jorobado a darnos clase, a cambio mis padres le daban de comer y muchas veces se quedaba a pasar la noche, sobre todo en invierno…” continua llegint.

- PUBLICITAT -