CN | Eugeni Gregori-Climent
(Vicent, en pla general, adreçant-se a l’espectador i Ana d’esquenes)
VICENT
-María José, necessitada del seu suport, li toca a sa mare, però de la relació amb Joan només li conta lo bo. “Me alegro por ti, hija”, li comenta sa mare aparentment contenta, però, pel tipus de relat de María José, en el fons amoinada.
(Ana, en primer pla, de costat, mirant seriosa Vicent)
-Sin ayuda, ni María José ni su madre pueden deshacer su relación fusional.
(Vicent, en primer pla, de costat, mirant seriós Ana)
VICENT
-Per cert, en crisi per la relació de María José i Joan.
(Ana, en primer pla, de costat, mirant seriosa, Ana)
ANA
-Razón de más para pedir ayuda.
(Vicent, en pla general, adreçant-se a l’espectador i Ana d’esquenes)
VICENT
-Els dies se succeixen i María José i Isabel seguixen anant a la terrassa. El fervent desig i la complicitat de sempre alimenten en Joan l’esperança d’un nou encontre, que, donada la por de Joan a una negativa, depén només de la inciativa de María José.
(Se sent la veu acaronadora d’Ana un poc trista)
ANA (OFF)
-La pauta de siempre.
VICENT
-Ala nit, al seu pis, amb la quinta de Mahler de fons, Joan s’ha posat a llegir “El último suspiro “ de Luis Buñuel per a entendre’l millor i, de pas, conectar amb II República. De repent, sona el seu mòbil. “Un és veritat lo que desitge que siga veritat? María José?”, es pregunta a sí mateixa. “Sí. És María José” Un bot d’alegria. Com que no té temps a calmar-se, engega el mòbil ansiós i insegur.”¿Me acompañas a una tienda de muebles antiguos?”, li pregunta directa, María José.“!Claro que sí!, li contesta, Joan, de seguida, eufòric.
(Ana, en primer pla, de costat mirant afirmativa Vicent)
ANA
-No sé quien de los dos está más por el otro.
(Vicent, en primer pla, de costat mirant afirmatiu Ana)
VICENT
-Però Joan no es creu que María José estiga per ell.
(Ana, en primer pla, de costat mirant afirmativa Vicent)
ANA
-Lo de Joan es un “lo veo, pero no me lo creo”
(Vicent, en pla mitjà, adreçant-se a l’espectador)
VICENT
-María José i Joan només vore’s de lluny en la Plaça de la Mare de Déu entren ja en un estat de trànsit amb espontanis i feliços somriures i l.luminant la seua trobada. Com si fóra el primer encontre llevat que sempre pareix el primer encontre. Una volta junts caminen guitas per María José l’un al costat de l’altre., units per dins i per fora per la comunicació subliminal.
Només arribar a la botiga de mobles, propietat d’Amparo, una amiga de María José, María José els presenta als dos. Amparo es posa a parlar-li a Joan dels mobles que té. Joan està molt interessat per eixe status symbol de la classe mitjana –alta i la classe alta de València. María, mentrestant, mira Joan com si no se’l poguera acabar. I una volta acaba Amparo d’amfitriona li compra una tauleta antiga. I, després d’una xarradeta, s’acomiaden d’Amparo. Però l’alegria de Joan es torna un disgust. No hi ha la terrassa esperada, com ara, una de les de la Plaça de la Mare de Déu. Només el comiat de María José amb una besadeta a l’aire.
(Se sent la veu acaronadora d’Ana somriguent)
ANA (OFF)
- El interés por los muebles antiguos por ser del mundo de María José, claro)
VICENT
-A la nit, al seu pis, amb música de Dvorak al fons, Joan pren ara per a llegir, “Lo real y su doble” de Clément Rosset. Li interessa assimilar el seu esquema percepció inútil/il.lusió per a aplicar-se’l i per a vore si el pot enllaçar amb la pietat perillosa. Però la frustració de la vesprada amb María José li impedix concentrar-s’hi. De repent, sona el seu mòbil. “Un altre és veritat lo que desitge que siga veritat. María José”, es pregunta a sí mateixa. “Sí. És María José”. Un altre bot d’alegria. “¿Vamos a tomarnos mañana a la tarde un chocolate con churros a Santa Catalina?”, li proposa directa, María José. “¡Por supuesto!, li contesta Joan de seguida. I per a acompanyar la seua eufòria es posa el “Real Gone” de Tom Waits.
(Ana, en primer pla, de costat, mirant contenta Vicent)
ANA
-La continuación de la interrumpción de esta tarde.
(Vicent, en primer pla, de costat, mirant content Ana)
VICENT
-Un encontre a dos temps.
(Ana, en primer pla, de costat, mirant seriosa Vicent)
ANA
-¿Qué significa lo de la percepción inútil de Clément Rosset? Me parece una buena pista para entender Joan.
(Vicent, en primer pla, de costat, mirant seriós Ana)
VICENT-
-És lo que tu has dit abans: “Lo veo pero no me lo creo”
(Ana, en primer pla, de costat, mirant amb cara de sorpresa Vicent)
ANA
¡Ah! ¡Joan tiene una relación real con María José, pero no se la cree!
(Vicent, en ple mitjà, adreçant-se a l’expectador)
VICENT
María José i Joan estan prenguent-se en silenci un xocolate i xurros en Santa Catalina. Pareix que estiguen revivint inconscientment la nit de l’aniversari en el pub. De repent, María José, pensant en veu alta i com en un estat de trànsit, li fa una confessió a Joan: “Con la única persona que me siento yo misma es contigo. Con los demás, me despersonalizo. A veces, me siento hasta irreal. Me iría bien hacerme una biografía contigo. ¿Aceptas?”
(Se sent la veu acaronadora d’Ana reflexiva)
ANA (OFF)
-Ana necesita una imagen real de sí misma.
VICENT
– I seguix pensant en veu alta i com en un estat de trànsit, però ara esclafint a plorar: “Tengo miedo de que te mueras”. Joan, impactat fins al moll dels ossos, s’estremix de dalt a baix. Però se sobreposa i l’agarra instintivament dels muscles per a calmar-la i contindre-la. “Necesito irme a mi piso”, hi afegix María José, torcant-se les llàgrimes amb un mocador. “Te acompaño”, li diu molt preocupat Joan. “Gracias, pero prefiero ir sola”, li contesta seca María José. I el seu comiat serà més costós quede costum.
(Ana, en primer pla, de costat, mirant dubitativa Vicent)
ANA
-Me parece que María José està viviendo a Joan como a su padre.
(Vicent, en primer pla, de costat, mirant afirmatiu Ana)
VICENT
-Sí, pero Joan no se’n dòna compte.
(Ana, en primer pla, de costat, mirant afirmativa Vicent)
ANA
-Ni María José tampoco.
(Vicent, en primer pla, de costat, mirant reflexiu Ana)
VICENT
-No es tan fácil hacer consciente lo inconsciente.
(Ana, en primer pla, de costat, mirant afirmativa Vicent)
ANA
-Sobre todo, si no se quiere.
(Vicent, en pla general, adreçant-se a l’expectador i Ana d’esquenes)
VICENT
Transcorren un parell de dies i María José sense aparéixer per la terrassa. Joan, esta volta, sí que perdla calma i cau en elseu típic caos mental. Ni el bon record de Santa Catalina ho pot impedir.
Durant eixe temps, María José és a la platja de les Arenes tombada sentint amb auriculars Amy Winehouse. I quan es cansa, es vist damunt del banyador i se’n va a l’Hotel. Seu una taula, procurant no mirant a ningú i evitant qualvol mirada, llevat la del cambrer al qual li demana un vinet blanquet, per a estar còmoda dins de la seua esfera personal. I es posa a llegir el llibre que li va regalar Joan: “Cómo hacerse un existencialista”.
(Se sent la veu acaronadora d’Ana comprensiva)
ANA (OFF)
-Los ratos de evasión que necesita María José.
(CONTINUARÁ)
