CN | Eugeni Gregori-Climent
(Supervisió psiquiàtrica del psiquiatre, José Carlos González Piqueras)
(Se sent la veu acaronadora d’Ana, tendra)
ANA (OFF)
-Una relación muy especial la de Joan con su madre.
(Vicent, en pla mitjà, mirant l’espectador, posant intriga)
VICENT
-Amb “Brossa d’ahir” de Pep Laguarda de fons, Joan està arreglant-se molt comboiat per a anar a la festa d’aniversari de l’amiga de María José. Però d’improvist la seua ment comença a fer-li trampes. Li fallen la memòria i la raó i l’invaix la ment un dubte obsessiu: si María José l’ha invitat no a la festa. La causa, potser, la inseguredat si María José l’estima o no.
Es reassegurar mirant la targeta, però el dubte obsessiu torna quan no la té davant. Un interval lúcid el salva: “Joan per què no vas al pub i ho comproves. A vore si per un trellat perds María José”. I, aguantant com pot el dubte obsessiu, ix de la paràlisi que l’estenallava, s’acaba d’arreglar i se’n va cap al pub.
A la porta, uns guardes de seguredat li demanen la invitació, tot informant-li que és una festa privada. I, de nou, el dubte obsessiu, però un altre interval lúcid el salva: “La diferència entre un valent i un covard és que el valent enfronta el covard, en fuig”.
(Ana, en pla mitjà, de costat, somriguent, mirant Vicent)
ANA
-Y Joan, por supuesto, es de los que se enfrenta, ¿no?
(Vicent, en pla mitjà, de costat, content, mirant Ana)
VICENT
-El rapsus fa milacres.
(Ana, en pla mitjà, de costat, contenta, mirant Vicent)
-¡Y tanto!
(Vicent, en pla mitjà, mirant l’espectador i posant intriga)
VICENT
-Joan s’envalentona, ensenya la invitació a un dels guardes jurats i entra tot decidit al pub en el moment que està sonant “Legend” de Bob Marley. Ja dins, busca amb afany María José. María José, que des d’un lloc privilegiat d’observació, la barra del bar, l’albira de seguida. I comença a assenyalar-li el lloc on és, moguent els braços com les aspes d’una molí. Joan, només vore-la se’n va cap a ella, però tan de pressa que només fa que entropessar amb els invitats que troba en el camí.
(Se sent la veu acaronadona d’Ana contenta)
ANA (OFF)
-Deseos en sincronía
VICENT
-María José el rep oberta i somriguent encara pels entropessons de Joan. I quan María José li diu seductorament,“Tu presencia me ha salvado de una depresión”, Joan passa de l’alegria a l’eufòria. Un joc de mirades tendres (més soltes les de María José i més tímides, les de Joan) només interromput per un seductor “¡Vente conmigo”de María José, que,agarrant a Joan de la mà, el porta a un sofà entre maleses, un amagatall que Margarida, l’amiga de María José, la de l’aniversari, els ha reservat per als dos.
(Se sent la veu acaronadora d’Ana contenta)
ANA (OFF)
-Un lugar ideal para unirse.
VICENT
Seuen i, al cap de poc, sona la “Rpmanza” d’Andrea Bochelli que Margarida els dedica. De nou,, el joc de mirades tendres (més soltes les de María José, més tímides les de Joan) que continúa amb un de mans, acaronant –se tremoloses. I una emergència: el goig de viure, el preludi a la unió dels seus éssers. I el context suspés i l’eternitat en un moment.
(Se sent la veu acaronadora d’Ana contenta)
ANA (OFF)
-Y su deseo realizándose.
VICENT
De colp a repent, María José se sorprén a si mateixa, pensant en alta i com en un estat de trànsit, confessant-li a Joan vivències mai ni dites a ningú, Com ara, els seus diàlegs interiors amb la seua alter . ego, Muriel. Potser, pel tipus d’escolta de Joan a la manera de William Blake: “El teu acte més sublim és posar l’Altre davant teu”, Un efecte i una prova del seu amor.
(Ana,, en pla mitjà, de costat, mirant, feliç, Vicent )
ANA
-Sus almas en sincronía también.
(Vicent, en pla mitjà, de costat, feliç.mirant Ana)
VICENT
-Els milacres del rapsus de nou.
(Ana, en pla mitjà, de costat, mirant feliç Vicent)
ANA
-¿No te recuerda, Joan, a Momo de Michael Ende?
(Vicent, en pla mitjà, de costat mirant feliç Ana)
VICENT
-Sí. Per la seua manera d’escoltar. Gràcies per l’observació.
(Ana, en pla mitjà, de costat, mirant feliç Vicent)
ANA
-Por eso, a mí, no me extrañan las confesiones de María José.
(Vicent, en pla mitjà, de costat mirant feliç Ana)
VICENT
-A mi, tampoc. Ni que per primera volta, María José s’haja trobat a sí mateixa.
(Ana, en pla mitjà, de costat, mirant feliç Vicent)
ANA
-Quizás por el retorno de su discurso a través de Joan
(Vicent, en pla mitjà frontal, mirant l’espectador)
VICENT
-“María José y Joan ya van a cerrar el pub”, la veu d’Isabel esvaint el màgic moment que viuen María José i Joan. I el temps , absent, es fa present. Però el principi de realitat no acaba de prevaldre-hi. El principi de desig perdura i l’escena del sofà seguirà viva en María José i Joan rn tot moment
(Ana, en pla mitjà, de costat mirant a Joan afirmativa)
ANA
-Y el muro de cristal heho trizas.
(Vicent, en pla mitjà, de costat mirant Ana afirmatiu)
VICENT
-Ara, sí,
(Ana, en primer pla, de costat mirant alegre Vicent)
ANA
-Sabes. Ahora estoy contenta de haber aceptado que me contaras tu historia.
(Vicent, en primer pla, de costat, mirant alegre Ana)
VICENT
-I jo m’alegre que te n’alegres.
(Ana, en primer pla, de costat, mirant alegre Vicent)
ANA
-I’m OK, your OK.
(CONTINUARÁ)
