CN | Eugeni Gregori-Climent
(Supervisió psiquiàtrica a cura del psiquiatre, José Carlos González Piqueras)
(Vicent, en pla mitjà, mirant l’espectador i posant intriga)
VICENT
-
- El desig de María José de tornar a vore Joan ja sembla una autèntica obsessió, però una estranya por la paralitza al seu pis i li impedix anar a la terrassa. Per primera volta, ha perdut el control amb un tio i s’hi sent insegura. Un desconegut estat que l’ompli d’inquietud en no saber-ne la causa profunda. Es posa “Mis grandes éxitos” de Billie Holliday i es tomba al sofà a relaxar-se. Però, de colp a repent, el seu cos pren la iniciativa per ella i es veu camí de la terrassa entre sorpresa i ansiosa. Allí, seu en una taula cantonera per a mirar a Joan sense ser vista. Li fa gràcia percatar-se que pareix que jugue a ser cambrer. Joan advertix la seua presència i passa del joc al desconcert.
(Se sent la veu acaronadora d’Ana intrigada)
ANA (OFF)
-
- Y la tensión adueñándose de la escena.
VICENT
-
- Com un fil invisible, un vibrant silenci els unix als dos, que arriba al seu clímax en trobar-se l’un enfront de l’altre. L’atracció que els ajuntava, paradoxament, els separa ara. María José serà la que, amb un seductor somriure, trenque el gel: “María José!”. Joan, que no sap què fer, al final, amb un tímid somriure, es presenta també: “Joan!. “Te invito a la fiesta de cumpleaños de una amiga”, li proposa María José, tot seguit, pensant en veu alta i com en un estat de trànsit. Joan es queda sense saber a què avenir-se i ja sembla una mena d’estàtua nerviosa. “La fiesta es la próxima semana. Tienes tiempo para pensártelo y yo puedo esperar”, continúa, María José, pensant en veu alta i com en un estat de trànsit també. I s’acomiada amb el més seductor dels dels seus somriures que deixa a Joan parat i amb un formigueig recorreguent-li tot el cos.
(Ana, de costat, en primer pla, mirant somriguent Vicent)
ANA
-
- Me gustan las chicas con iniciativa como María José.
(Vicent, de costat, en primer pla, mirant somriguent Ana)
VICENT
-
- I a mi, m’agrada que t’agraden
ANA
-
- Lo sabía.
(Vicent, de costat, en primer pla, somriguent a Ana)
VICENT
-
- Ho sé, però jo volia dir-t’ho.
(Ana, de costat, en primer pla, somriguent a Vicent)
ANA
-
- Tú siempre tan amable.
(Vicent, en pla mitjà, mirant l’espectador i posant intriga)
VICENT
-
- De nou, María José, obsessionada pel desig de vore Joan, però paralitzada al seu pis de nou per l’estranya por abans esmentada. Encara no ha recuperat l’autocontrol i la seguredat en sí mateixa, perduts en conéixer Joan. La inquietud per eixe desconegut estat del qual encara la causa profunda continúa. De nou, es posa “Mis grandes éxitos” de Billie Holliday i es gita al sofà a relaxar-se
(Se sent la veu acaronadora d’Ana un poc trista)
ANA (OFF)
-
- Y Joan, de nuevo, en pleno martirio psíquico, ¿no?
VICENT
-
- Sí. I no para d’autorecriminarse la seua covardia per no haver acceptat de seguida la invitació de María José.
(Se sent la veu acaronadora d’Ana, més trista encara)
ANA (OFF)
-
- El miedo a amar, una traba interna de los dos.
VICENT
-
- María Jesús li toca a María José per a vore com li va amb Joan. María Jose´ li ho conta tot a sa mare. I l’ansietat passant amb fluïdesa d’una a l’altra amb fluidesa.. “¿Qué hago, mamá?”, li pregunta, María José al final a sa mare, manifestant una certa impotència. I María Jesús, tot superant la seua ansietat, pren el control de la situació i li contesta ferma i resolutiva: ”¡Sal de misma que Joan vale la pena!”.
(Se sent la veu acaronadora d’Ana entre alegre i trista)
ANA (OFF)
-
- La relación fusional que no cesa.
VICENT
-
- A l’endemà, María José torna a la terrassa, tot enfrontant la seua ansietat. Com la volta anterior, seu en una taula raconera per a mirar Joan sense ser vista. Però ara es percata que Joan, en comptes de jugar a ser cambrer, pareix que arrossega la seua melancolia per la terrassa. Una desconeguda tristor espenteja María José a acostar-se-li. Però es para en vore que Joan, donant-se compte de la seua presència, es bota estranyament la seua repressió habitual i va cap a ella esclafint de joia.
( Ana, de costat, en pla mitjà, mirant contenta Vicent)
ANA
-
- El rapsus venciendo sus trabas internas.
(Vicent, de costat, en pla mità, mirant content Ana)
VICENT
-
- I impulsant-los als dos a unir-se.
(Ana, de costat, en pla mitjà, mirant contenta Vicent)
ANA
-
- ¡Bendito rapsus!
(Vicent, en pla mitjà, mirant l’espectador posant intriga))
VICENT
-
- L’un enfront de l’altre. Plantats, en silenci còmplice i l’ansietat immobilitzant-los. Però, de colp a repent, María José, sempre en silenci ii sense deixar de mirar Joan, es trau una targeta de la seua bossa i la diposita suaument, però resolutivament damunt la taula. Joan l’arreglega tímidament, en silenci també i sense deixar de mirar María José. Un mutu encisament, que els amara, desemboca en una certa calma mental i espiritual, que només tallarà l’inevitable comiat, coronat per llurs millors somriures i mirades: més oberts, els de María José, més tímids, els de Joan, evidentment. I Joan, ja sol, mira la targeta i hi veu escrit a mà el dia i l’hora de la festa de l’aniversari de la seua amiga.
(Ana, de costat, en pla mitjà, mirant contenta Vicent)
ANA
-
- Y el muro de vidrio hecho trizas.
(Vicent, de costat, en pla mitjà, mirant content Ana)
VICENT
-
- Només badallat.
(Ana, de costat, en pla mitjà, mirat contenta Vicent)Tot seguit,
ANA
-
- Por ahora.
VICENT
-
- Joan al seu pis de nit. Toquen al mòbil. – María José!”, pensa, botant de joia, Joan. Un és veritat allò que desitja que siga veritat. És sa mare. “Bona nit, mare! Com estàs!” “Bé, fill meu. I tu?”.”Bé mare! Dsculpa que no t’haja tocat. Vaig d’un atrafegat”, li contesta Joan, tot amagant-li que la causa és el mareig que viu en la relació amb María José. “Per la mare no et preocupes. La mare ho entén i l’unica cosa que vol és que tu estigues bé”. Tot seguit, la conversa quotidiana entre els dos en què refermen les seues identitats de mare i fill, però, Joan, procurant no esmentar María José per a no amoinar sa mare. “Mare, per què no mos toquem només quan hi haja alguna novetat”, li proposa Joan a sa mare per a tindre-les més controlades i que no se li escape parlar de María José sense donar-se compte. ”Com tu vullgues fill meu”, li contesta sa mare amb un aparent acord, però amagant un bon disgust. I, al final de la conversa, “Com es troba el pare?”, li pregunta interessat Joan a sa mare. “Bé, fill meu”, li contesta emocionada sa mare. “Dóna-li un ‘recaet’ de la meua part”, li demana, Joan, a sa mare. “De part teua, fill meu!, li respon sa mare. I al comiat, sa mare, l’acostumat consell a Joan que, encara que expressat amb una certa serenitat, amaga molta preocupació per Joan: “Tin coneixement, fill meu!. “Ho tindré en compte, mare”, li contesta acatant-la com sempre, Joan.
(CONTINUARÀ)
- PUBLICITAT -
