Quan furtar herba era notícia
Els castellonencs i castellonenques de 1920 eren ecològics i no ho sabien. És dubtós que les paraules «ecologia» i «ecològic» hagueren arribat ja a Castelló, però paradoxalment es cuidava el medi ambient, s’aprofitaven els recursos naturals sense esgotar-los i es generaven pocs residus, i estos pocs en la seua major part es reciclaven. Ni tan sols els més rics es permetien superfluïtats o coses inútils. El fem dels animals, per exemple, s’emprava per a adobar els horts, la palla de l’arròs era comprada per la fàbrica de paper com a matèria primera i la brossa dels bancals se segava i servia d’aliment als animals.
En l’actualitat no crec que ningú gose presentar denúncia per trobar algú que li segue l’herba dels bancals. Fins i tot algú ho agrairia. Però en 1920 segar herba sense permís de l’amo era motiu de detenció i era notícia en la premsa. Es considerava un furt i fins i tot una violació de la propietat privada. I pareix que la cosa era prou habitual: en dos mesos es van donar tres casos:
«Allanamiento
En Villanueva de Castellón ha sido sorprendido Antonio Vicente Ibars, que había penetrado en un campo, propiedad de Alberto Vilar Llácer, procediendo a segar la hierba sin autorización del dueño» (La correspondencia de Valencia, 1920, març 13, p. 3).
«Hurtos
La benemérita de Villanueva de Castellón ha sorprendido a Vicente Botella Boscá segando la hierba de un campo, propiedad de Pascual Momparler Micó» (La correspondencia de Valencia, 1920, abril 24, p. 2).
En este tercer cas ni tan sols es van molestar a segar-la:
«Hurtos
La benemérita de Villanueva de Castellón ha detenido a dos sujetos, llamados Salvador Linares Benavent y Joaquín Ferrando Company, por hurto de unos sacos de forraje de la propiedad de don Valeriano Soro» (La correspondencia de Valencia, 1920, març 23, p. 1).
Els «sujetos» Salvador Llinares i Joaquín Ferrando eren infants de deu anys. Mirat des del segle XXI, per tant, estos lladres de brossa mereixen la nostra indulgència. Alguns, però, tallaven altres coses més grosses:
«La Guardia civil de Villanueva de Castellón ha sorprendido en la partida de Algoleches a los vecinos de Alberique Ramón y Jaime Martínez Serra y José García Prats, en el momento de hallarse practicando una tala de sauces en la propiedad de los señores Juan Cunea, Martí Caldés, Pavía Plaza y Ribes Campos» (La correspondencia de Valencia, 1920, juliol 26, p. 2).
Este cas és més greu i ens fa pensar en velles enemistats entre els de Castelló i els d’Alberic.
Per tal de seguir amb delictes relacionats amb productes, referirem un cas de contraban de tabac. Sembla que van pillar el jove innocent que feia de correu. Fixeu-vos que diu que havia comprat paquets de tabac de 20 cèntims a 90:
«La Guardia civil de Villanueva de Castellón ha sorprendido en el cruce de las carreteras de Casas del Campillo y Puebla Larga a un sujeto de 19 años, llamado Casimiro Sancho Ballester, que llevaba un bulto sospechoso, y al detenerle ha resultado que contenía 105 cajetillas de tabaco, de 20 céntimos, y al interrogarle sobre su adquisición, dijo que se lo había comprado a Saturnino, ordinario de Játiva, al precio de 90 céntimos cada cajetilla» (La correspondencia de Valencia, 1920, maig 26, p. 2)
Baralles i altres menudeses
Castelló era un poble prou tranquil, però de tant en tant es donava algun cas d’agressió, fins i tot amb ferides greus. Per exemple, el dia de Cap d’Any un diari informa sobre la baralla entre Josep Pla i Josep Guixart. El primer fou ferit greument al cap, per la qual cosa l’altre fou detingut.
El cas més greu i més cridaner va ocórrer cap al final del mes de gener. Els diaris valencians li van dedicar més espai de l’acostumat:
«La Guardia civil de Villanueva de Castellón le da cuenta al Gobernador de un hecho verdaderamente extraordinario.
Ramón Poveda Plá, domiciliado en la Villa Palau, situada en término de Benigánim [deu voler dir Beneixida], se dirigía, acompañado de su esposa, Amparo Ribes Gasó, un hijo de 15 años, una hija de 12 y un convecino suyo llamado José Pérez Serrano (a) Goyante, casado, al pueblo de Benegida.
Cuando llegaron, conversando amablemente a la partida de Ráfol, el Goyante se arrojó violentamente contra la esposa de Poveda. Este hubo de luchar rudamente contra el agresor.
Pérez, enfurecido echó mano a una navaja de grandes dimensiones, disponiéndose a cometer uno o más crímenes, y con objeto de salvar la situación apurada en que se encontraba, Poveda ofreció a Goyante acceder a sus pretensiones en cuanto llegaran a casa.
Así convenido, marcharon todos a la casa que Poveda tiene en Benegida, y una vez estuvieron dentro el matrimonio y sus dos hijos, cerraron la puerta, dejando al Goyante en la calle, quien promovió un fenomenal escándalo, hasta que lo detuvo la Guardia civil y lo puso a buen recaudo» (La correspondencia de Valencia, 1920, gener 31, p. 2).
Uns altres diaris deien que el Goyante o Boyante devia tindre les facultats mentals pertorbades. Ramon Poveda va ser valent i astut, sens dubte, però no va ser molt difícil enganyar el Goyante. De tota manera, no li desitgem este ensurt a ningú.
I els gossos ja causaven problemes. L’autoritat insistix que els amos en són responsables. Però un dia, vora el 9 de juny, el regidor Lino Franco és denunciat perquè un gos seu havia mossegat dues persones. En defensa seua al·lega que el gos no era seu, sinó «agregat a casa». Sàvia distinció: gos en propietat i gos agregat a casa.
José Milla Sauquillo
José Milla Sauquillo era guàrdia municipal i tenim notícia seua en 1920 tant en la premsa com en el llibre d’actes del ple de l’Ajuntament. Les dades són mínimes i confuses. Jo diria que era un col·locat a l’Ajuntament que servia el seu senyor. D’entrada, se li va obrir expedient informatiu el mes de setembre per la conducta que observava amb alguns regidors. El ple va haver de reunir-se en sessió secreta:
«Seguidamente pasó á reunirse dicha Corporación en sesión secreta, en la que se cambiaron impresiones y tomaron acuerdos encaminados á regularizar las relaciones de dependencia del Guardia municipal José Milla á los señores concejales Molina y Onrubia».
Recordem que Molina i Honrúbia eren els regidors de la minoria obrera. El mes de novembre apareix el seu nom en els diaris perquè havia sigut amenaçat de mort:
«Un vecino de Villanueva de Castellón, llamado Eugenio Fayos Alandes, de 26 años, ha insultado y amenazado de muerte al guardia municipal José Milla Sauquillo.
La benemérita lo ha detenido, entregándolo al juzgado» (La correspondencia de Valencia, 1920, novembre 10, p. 2).
I, per últim, el 24 de novembre la corporació el felicita i el gratifica per haver denunciat la venda de peix en males condicions. Potser hi haja més informació seua en els anys següents.
Accidents mortals
El 22 de setembre els diaris informen que el veí Francisco Borrull va caure des del pont del ferrocarril i es va destrossar el crani.
Un altre accident mortal va ocórrer el 16 d’octubre de 1920. El tramvia de Castelló a la Pobla va descarrilar. «Federico Amorós, de diez y ocho años, que iba en la plataforma, fué despedido violentamente. Murió en el acto» (La Voz, Madrid 1920, octubre 19, p. 2). Però Federico Amorós Perales no tenia dihuit anys sinó nou. Era fill de Lino Amorós i de Dolores Perales.
I ací acaba esta sèrie sobre el Castelló de 1920. Recordeu que no fem història per a jutjar els nostres avantpassats sinó per a comprendre’ls. I tenim la convicció ferma que este esforç que fem per comprendre el passat ens ajuda a comprendre el present.
