El 18 de juny els bisbes dels EEUU acordaren redactar un document sobre la comunió, un text que haurà de servir per censurar els polítics catòlics que recolzen el dret a l’avortament, com el president Biden.
Amb 168 vots a favor, 55 en contra i 6 abstencions, els bisbes acordaren redactar aquest document que pretén prohibir la comunió al president dels EEUU, “per la seua actitud contrària a l’ensenyament de l’Església”, com afirmà el bisbe de Baker, Liam Gary. Cal dir que el text a redactar, perquè siga aprovat, necessitarà el recolzament de les dues terceres parts dels bisbes nord-americans i el vist i plau del Vaticà. Però l’arquebisbe de Washington, Wilton Gregory ja ha dit que en cas que el document per sancionar Biden vaja endavant, ell no vetarà el president i ha deixat clar que Biden és benvingut a rebre la comunió a les esglésies de l’arxidiòcesi de Washington.
Com han observat els analistes polítics, i és més que evident, darrere d’aquesta iniciativa s’amaga la campanya dels bisbes nord-americans més conservadors, íncòmodes amb la política del president Biden, el segon catòlic en ocupar la Casa Blanca, tot i que ell personalment no siga partidari de l’avortament. Amb tot, els bisbes dels EEUU han fet marxa enrere pel que fa al document a redactar, després que el Vaticà els haja urgit a rebaixar l’agressivitat del debat.
Resulta ben curiós que el sector més conservador de l’episcopat vulga censurar, en aquest cas el president Biden, però passara per alt el comportament dels dictadors Franco, Pinochet o Videla, entre d’altres. Els més majors encara recordem Franco, entrant a les esglésies sota tàlem o prenent la comunió, com també combregaven els dictadors Videla i Pinochet, sense que els bisbes s’esquinçaren les vestidures ni els prohibiren combregar.
Fa uns mesos mossèn Daniel Pajuelo mostrava la seua preocupació, per “la contínua identificació de la dreta amb l’Església”, cosa que és “una injustícia per a l’Evangeli”, com deia ell mateix (Religión Digital, 2 de desembre de 2020). Però també molts bisbes s’identifiquen amb la dreta, malgrat els intents que va fer el cardenal Tarancon per acabar amb el nacionalcatolicisme i desvincular l’Església del règim franquista. Per això fa uns anys, el P. Hilari Raguer va dir que alguns bisbes espanyols eren neofranquistes.
En una entrevista de 1979 que li van fer a mossèn Josep Espasa, el canonge de Dénia contava que quan va anar a demanar-li al bisbe auxiliar de València, Rafael González Moralejo “l’ús del valencià a la litúrgia” el bisbe li va contestar “que “eso es hacer política. Escolta, va ser la meua resposta, i prohibir l’ús del valencià no és política centralista o què?”. I és que tot és política. Per acció o per omissió.
El canonge Espasa deia també en aquella entrevista, que el papa Joan Pau II “va dir que no era missió dels capellans fer política. D’acord, estic d’acord”, afirmava mossèn Espasa a l’entrevista. I afegia: “Però tampoc no hi que fer política de dretes, que és la que normalment es fa”.
Perquè ¿què és fer política? ¿En va fer el papa Joan Pau II els anys huitanta recolzant Lech Walesa i el sindicat polonès Solidaritat?
L’intent d’una part dels bisbes dels EEUU de prohibir que Biden puga combregar, contrasta amb el silenci dels mateixos bisbes (que també haurien d’utilitzar el mateix criteri) amb els dictadors de dreta, amb els polítics corruptes que s’han enriquit il·lícitament, molts d’ells de missa, els presidents de govern que van declarar la guerra a l’Iraq, els diputats xenòfobs o els capellans pederastes, que sembla (a diferència del president Biden), que tots ells tinguen carta blanca.
Per altra part, cal tindre en compte la diferència entre l’avortament i la pederàstia. Perquè així com l’Església considera pecat l’avortament, no és cap delicte als EEUU. Mentre que la pederàstia és tant un pecat com un delicte.
Cal recordar a més, que a l’estat espanyol també hi ha una dissonància entre polítics de la dreta i una part de l’Església. Ho posava de manifest el periodista Jesús Bastante (Religión Digital, 21 de juny de 2021), quan ens recordava que fa deu anys, “la cúpula del PP, amb un joveníssim Pablo Casado, es fotografiava feliç amb una vintena de bisbes (amb el cardenal Rouco al davant de tots), per protestar al carrer”. I és que amb motiu de la petició de les mesures de gràcia per als presos independentistes que han fet els bisbes catalans, el Sr. Pablo Casado deia que “yo soy católico y no me siento reconocido en que la Iglesia tome partido en cuestiones políticas”. Potser el Sr. Casado hauria de llegir l’Evangeli. Si pensa com pensa i diu el que diu, el que és evident és que no se sent reconegut a l’Evangeli. Segurament, com el Sr. Carlos Fabra, expresident de la Diputació de Castelló, que deia que quan resava el Parenostre no pronunciava la frase “perdoneu-nos així com nosaltres perdonem els nostres deutors”, el Sr. Casado tampoc no deu demanar el perdó a Déu, ja que ell és incapaç de perdonar els altres.
