Aura està en Manhattan

Fa un poc més d’una mesada l’editorial Drassana ha publicat Aura en Manhattan, la segona novel·la en valencià de Guillermo Colomer, el guanyador del II Premi Lletraferit de Novel·la amb l’exitosa narració ucrònica L’últim dels valencians. Un amic, a banda de lloar la categoria i la qualitat literària d’Aura en Manhattan, em pregunta si el títol, amb la preposició en davant de nom propi de lloc, és correcte normativament, perquè diu que a ell sempre li havien explicat els professors de valencià que davant de topònim sempre va a, siga de direcció o de localització, “Vaig a Beneixida”, “Visc a Beneixida”. Per tant, el títol de la novel·la, segons eixos mandats, seria Aura a Manhattan.

Li explique, amb la ironia corresponent, que quan els valencians viatgem a Manhattan, abans d’emprendre el viatge, diem que “Anem a Manhattan”, però quan ja estem allí, escrivim per whatsappo comuniquen telefònicament que “Ja estem en Manhattan”. I això val per a quan anem o estem en l’illa novaiorquesa i quan viatgem o ja ens trobem en Almansa o en la Pobla Llarga. És la manera més natural i no afectada en la parla valenciana. En el segle xiii i en totes les centúries posteriors la preposició en ja la gastaven i la gastem davant de nom de lloc, en sentit de situació. Berenguer de Ripoll, Pere de Rocafort, Jaume I, Pere el Cerimoniós, Jaume Roig Joanot Martorell, Teodor Llorente, Constantí Llombart, Jordi Valor, Jordi Colomina, Josep Palomero, Emili Casanova, Abelard Saragossà, Maurici Belmonte i moltíssims més l’han usada en les seues obres, alternant-la o no, amb la construcció a + topònim. Tal com informa el Corpus Informatitzat del Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que ausades que ens ha fet vore i aclarit que centenars de paraules, expressions i formes que l’ortodòxia lingüística les ha considerades barbarismes o castellanismes, per tant, no normatives, no eren tals, sinó tan valencianes i genuïnes com el Penyagolosa, el Vinalopó o l’arròs a banda.

La normativa no avala explícitament el caràcter normatiu de la preposició en, davant de nom propi de lloc, com a situació, ni el despenalitza clarament, a pesar de l’ús generalitzat en la parla valenciana d’eixa construcció, i de reconéixer diferents autors, llibres i manuals la seua tradició històrica i viva actualment.

Però Guillermo Colomer i l’editorial Drassana coincidixen a donar valor al valencià de sempre i viu. Ja es va vore en L’últim dels valencians i per part de l’editorial es veu també en altres llibres i autors, com en Noruega, en Irreductibles, en Vicent Baydal, en Toni Sabater, en Felip Bens i en altres. I la novel·la es titula Aura en Manhattan. Segurament, una opció exposada a la crítica de l’elitisme lingüístic conservador, però molt encertada. Com va dir algú tan complidor de les lleis com Enrique Tierno Galván, però transgressor quan calia, “Les normes estan per a transgredir-les”. Esperem que eixa construcció prompte siga normativa i usable en tots els registres. I que pugam dir que “Anem a Manhattan”, si anem de viatge a eixa illa, o “Esten en Manhattan”, si ja estem allí. I no caldrà transgredir la norma.

Com ja va fer en L’últim dels valencians, Guillermo Colomer, amb el suport de Drassana, utilitza, en esta novel·la que comentem, un valencià cult i alhora entenedor, acostat a la naturalitat de la parla. En Aura en Manhattan veiem les formes de la tercera conjugació en -ix, com aconseguix, existix, tal com les pronunciem; vore, voràs, com ho diem; assentada, assentar-se, al costat de la variant geosinònima seure; usa enterar, com ho fem en la parla valenciana; faena i llonja, obviant les artificioses per a valencianoparlants feina i llotja. Apareix la locució a soles, el pronom vos, davant de verb, “vos agrada”, “vos imagineu”. Als trages els anomena com els coneixem. Aixina és la grafia que utilitza per a denominar que una cosa és ‘d’esta manera’, geosinònima de així. També usa el vocable mentira, amb r simple, i escabussar-se i xato, com els diem. I com que quan riem estrepitosament, els i les valencianoparlants “anem a bacs”, aixina ho posa per a descriure la rialla de tota la vida. Els possessius àtons els usa contínuament, “ta mare”, “ton pare”, “mon pare”, com els demostratius este/esta i plurals. El carinyo no falta, ni la veu guapa, que s’usa normativament des que el transgressor lingüístic de Pasqual Maragall va posar guapa la Barcelona de les Olimpíades de 1992. I podem disfrutar de la lectura d’Aura en Manhattan i vore eixe verb escrit en el seu text.

Colomer és dels que espenta cap a un model literari creïble i no divorciat de la parla, culte sense eixir-se’n de la normativa que prescriu l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb la flexibilitat que requerix un llenguatge ric i modern, com és el real i viu de la nostra llengua. I com diria un complidor de les lleis, però transgressor quan calia, com era Enrique Tierno Galván, “Les normes estan per a transgredir-les”. I això fa Colomer quan empra xulo, xuli, xulíssim, formes absents dels diccionaris normatius o de referència. I també la penalitzada preposició en davant de topònim de situació, com fa en el títol de la novel·la ressenyada hui.

Un text dels que ens fan pujar l’autoestima per la nostra parla. I quan anem a Manhattan, per primera vegada, que no se’ns oblide este llibre en casa o en l’avió, perquè pot servir-nos de guia per a trobar els llocs més emblemàtics d’eixa illa. I havent-lo llegit primer, en alguns dels seus museus i empires pensarem que ja hi hem estat, per les descripcions tan precises que detalla i concreta Guillermo Colomer. Fa com Blasco Ibáñez descrivint llocs. Jo quan vaig visitar la catedral de Toledo i la Capella Sixtina, vaig pensar que ja havia estat en eixos llocs. Però no, és que feia uns pocs anys havia llegit La catedral i A los pies de Venus, de l’autor d’eixes novel·les, de Flor de mayo, de Los argonautas i de tantes altres. I com no podia ser d’una altra manera, Colomer també el cita.

Aura en Manhattan és una novel·la que cavalca entre el llibre de viatges, el triangle amorós, la reflexió sobre l’atzar de la vida i el pur goig de deixar-se atrapar per la capital del món contemporani, Nova York, i el seu cor, l’illa de Manhattan. Una aposta nova en la literatura en valencià, amb la deliciosa, ferma i captivadora prosa de Guillermo Colomer, que vol tornar a sorprendre i atraure milers de lectors, com en L’últim dels valencians.