CN | José Mena Àlvarez
Corria l’estiu del 2012 quan em trobava immers en un apassionant projecte fotogràfic per a la Generalitat Valenciana sobre les rates penades; aleshores ja feia gairebé una dècada que aplicava i perfeccionava la tècnica de “l’alta velocitat” desenvolupada pel mestre Ricardo Vila, que consistia a introduir la llum artificial dels flaixos a velocitats altíssimes de l’ordre d’1/20000 per segon, juntament amb nombroses hores d’observació i de pacients esperes per obtenir-ne un resultat satisfactori. Esta tècnica em va permetre endinsar-me a l’univers d’estes criatures que, per a l’imaginari col·lectiu i gràcies a la novel·la i la cinematografia, formen part de les del món de la foscor i les tenebres. La meua intenció va ser captar-los mentre voletejaven en total foscor en el profund de la nit, congelant en un instant els seus ràpids, impredictibles i zigzaguejants moviments, gairebé imperceptibles per a l’ull humà. Imatges d’enorme valor documental, on els nostres protagonistes, les rates penades, se’ns apareixen al fotograma, amb els seus aerodinàmics cossos, en multitud de formes, posicions i expressions facials que els caracteritzen i alhora que emeten els ultrasons durant els seus vertiginosos vols i amb la finalitat dubicar-se espacialment.
En una d’estes nits estiuenques i preparant les sessions fotogràfiques, el destí va voler jugar una mala passada, ja que una sèrie de casualitats i de revessos es van anar produint, però que paradoxalment van significar en l’inici d’una nova tècnica que amb el temps vaig anar perfeccionant. El cas és que em trobava intentant captar els vols d’alguns exemplars de rata penada comuna Pipistrellus pipistrellus, que voletejaven al voltant d’un fanal a la recerca del seu habitual menjar d’insectes. La forta llum artificial que emanava del fanal, al costat dels paràmetres de la meua camera -que vaig oblidar canviar la nit anterior mentre feia una sessió nocturna buscant les esteles dels vehicles que passaven a l’entrada d’una ciutat-, em va conduir per casualitat a descobrir un interessant efecte: les rates penades en travessar la font de llum contínua deixaven un rastre darrere seu que atorgava a la imatge un nou dinamisme i les fotografies obtingudes aquella nit van ser l’inici d’un nou camí en quant al concepte fotogràfic dels quiròpters; doncs ara l’objectiu no era només intentar registrar el moviment de la rata penada a l’últim instant amb l’ajuda de la il·luminació artificial dels flaixos, sinó registrar també la seua trajectòria de vol en forma d’una estela de llum que ens proporcionava la llum contínua. En el cas anterior, esta llum contínua va ser aportada per la potent llumenera d’un carrer, que va sobreexposar en excés la imatge, i per això havia d’anar buscant solucions.
La tècnica de les esteles ja es coneixia des de molt de temps enrere, a través de la qual es dispara el flaix a la segona cortineta de l’obturador de la càmera durant una exposició més o menys llarga. En el cas dels cotxes que porten incorporada a sobre la llum no hi ha problema, però com fer-ho amb les rates penades. Este va ser el meu repte. L’única solució era aportant nosaltres esta llum. Seguint alguns consells del meu amic Walfrido, vaig començar a fer proves amb diferents focus, per al final quedar-me amb unes llanternes on no només podia controlar la intensitat del feix, sinó que també el seu diàmetre.
Ara, arribat el moment, després de tants anys a la recerca d’esta fotografia impactant, experimentant amb la llum i amb el temps, he trobat una tècnica en què combinant dos fonts de llum diferents, la ultraràpida dels flaixos amb la contínua de les llanternes, em donava com a resultat unes imatges d’un enorme atractiu estètic, en què en un mateix fotograma teníem una línia de temps, l’estela que representa d’on ve la rata penada (el passat) i el moment precís quan els flaixos congelen la imatge final (el present).
Sens dubte, la cinemàtica i el món dels somnis s’han unit al meu darrer treball.
