A cavall de dos temps

 

DOCUMENT ETNOGRÀFIC EN VALENCIÀ SOBRE LES CAVALLERIES

INTRODUCCIÓ

CN | Jose Mena Àlvarez

Per a conéixer qui som i què fem ací, és força important girar el cap i saber qui eren i què feien els nostres avantpassats.

Són les sis del matí, Eusebio¹ arregla el rossí com cada dia. Sembla xiuxiuejar-li alguna cosa a l’orella mentre li acarona la crin a l’animal, que atén al nom d’Espartaco. Mou el cap amb ímpetu entenent el que se li diu, i s’establix entre ambdós una confidència que només ells entenen. Comença la litúrgia diària fins que el rossí queda engalanat per a eixir al camp tirant del carro. El temps sembla detindre’s en eixe precís instant, ja que el món rural porta un altre compte molt diferent del nostre. Si hom escolta amb paciència, pot comprovar com el pas de l’animal concorda amb el pas dels segons d’un rellotge. Malauradament, nosaltres amb les nostres presses hem perdut ja eixa sintonia -i, ¿per què no?, simfonia- entre el nostre medi ambient i el compàs de la nostra vida. Ens hem allunyat massa del ressó de la natura i d’allò que ha de contar-nos.

Estos últims hòmens del nostre poble, a qui en moltes ocasions mirem sense mirar-los, reflectixen el pas d’un període que mor i que intenta mantindre els seus costums aferrats a una forma de viure, o millor dit, a una forma d’entendre la vida. El pas del cavall, lent, parsimoniós, sense presses ni correres, deixant-se vore pel sol i per tots els llauradors que treballen als seus horts. El tic-tac del rellotge marca una època diferent de la nostra, ja que estàvem imbuïts pel temps de la natura. És el que anomenem com a moment liminar; és a dir, uns costums que queden a cavall entre una època i una altra i que moren davant els nostres ulls sense que sapiguem entendre-ho amb tota la seua profunditat. Doncs be, estem en eixe moment liminar, on els costums rurals s’esvaïxen davant de la nostra mirada -moltes vegades una mirada insensible al que té davant.

No ens consta que s’haja fet cap escrit sobre este món del rossí tan present al nostre poble i, la veŕitat, ja és hora de donar-li la visibilitat que es mereix. Sempre presents entre nosaltres, ens parlen d’una etapa encara no tant llunyana, on l’horta era treballada amb mitjans naturals i els nostres camps adornaven les nostres vides.

Els rossins, però també les haques, els ases o els matxos (si eren femelles, mules), s’empraven fonamentalment per a treballar al camp i, concretament al nostre poble, per al cultiu² de l’arrós, a l’horta i també al secà; però també per a mercadejar, viatjar i eixir de festa… A més a més, són molts els costums lligats a este món: el tir i arrossegament, els oficis al seu voltant com el mestre d’aixa (l’encarregat de fer els carruatges de carrega, com ara carros), el ferrer (que calçava a les cavalleries), i com no el guarnicioner també anomenat albarder, seller o corretger i que era el que confeccionava els guarniments necessaris per als animals, les fires o porrats com el de Sant Antoni i, és clar, el nostre vocabulari. Sens dubte, una paraula que tant s’estén entre nosaltres i que ens fa, si voleu, catacterístics, el famós “Sió, para” dels castellonencs, no tindria cap sentit sense este món rossiner i aquells que l’habiten.

I d’altres expressions com: “Ser més bast que un forcall”, “Enrrossinar-se”, “Aixa, haca, arrere”, “Arre, haca”, “Uooooo”, “Para el carro”, “Portar algú al solc”… I moltes són també algunes frases i sentències, com ara: “Dels porrats de gener, Sant Antoni és el primer”, “Per Sant Antoni fan festa l´haca i el rossiner”, “Per Sant Antoni de gener mitja palla i mig graner”, “Per Sant Antoni fa un fred com un dimoni”, “No busques un matxo vell, que per molt que apretes la rella no podràs fer bon guaret”, “Parle jo o passa un carro”, “Pare, esta haca l´he treta; l’atra haca, la trac?”, “Com el burro Victòria, sense pena ni glòria”, “Cunyats i relles de forcats, sols són bons soterrats”, i alguna endevinalla: “Un bancal molt ben llaurat sense rella ni forcat” (la teulada).

PRIMAVERA

Ha arribat la primavera, el camp rellueix tot verd als bancals fins a les muntanyes, tot a sota d’un cel blau lluminós, que acompanyat del cant dels pardalets, i l’olor de les primeres flors que transporta l’aire, conformen un escenari extraordinari.
Les oronelles, les falcies i els roquerets surquen pel cel amb vols ràpids i cridaners, son per excel.lència els principals emisaris d’aquesta estació, i malgrat anar vestits de negre porten l’alegria a la natura.

És l’època d’anar a la serra a fer espàrrecs i als bancals collir les primeres faves.
Antigüament, al vindre el bon temps, era una costum fer foguerades als carrers dels trastos vells que els xiquets arreplegaven per les cases del poble, i açò, en el pas dels anys evolucionaria en la festa de les Falles.

És també un temps en que la gent celebra la Pasqüa, pél matí eixint al camp o a la muntanya , -a la Font Amarga, al Castellet, a Santa Anna- a “regolar la mona”, que junt a la coca de carabassa, l’almoixavena, l’arnadí, la coca fregida de cosconilla, cama-roja, bleda i lletzó se la menjaran amb ou, encisam, llonganissa o xocolate, i com no, volar el catxirulo, botar a la corda tot acompanyat de les cançons típiques. I al capvespre seran les processons, on retor, sagristà, escolanets i feligressos a toc de campana, eixiran des de l’església a passejar, péls carrers del poble, la imatge de Cristo i la verge, tots ataviats de ciris, creus i amb una música solemne, conformant un ambient místic i esotèric.

Pél mes de maig, la primavera està en el seu ple i als camps brota^2a el suau borísol de l’agram i les roselles tinten de roig les terres seques i ocres. Damunt les pedres terroses dels marges apareix el lletsó i l’esbarzer.
I com cada 1 de maig, coincidint amb el primer ofici religiós que es va celebrar a l’ermita de Santa Anna (1 de maig de 1443), la localitat de La Llosa de Ranes celebra la romeria a Santa Anna. La imatge de la santa en un carruatge és arrosegada per una reata d’haques, i acompanyada de joves, majors, devots i entusiastes de la Llosa i les poblacions veïnes, arribaran fins a dalt de l’ermita, on es celebrarà la santa missa, es cantaran els gojos i es beneïran els Termes.

El llaurador es preparava per a plantar l’arrós³. Una quadrilla d’hòmens, arromangats fins als genolls i aigua pels turmells, amb sangoneres xuplant-los la sang, anaven arrancant les mates d’arrós que previament i a “voleo” havien sembrat durant l’anterior hivern al planter, feen garbes amb elles i les traslladaven amb el matxo als camps que ja havien sigut llaurats i xarugats amb l’aladre i el forcat, on tenien que ser replantades.

Als sequiols cantaven les granotes, realment abundants en aquelles èpoques, i que ara és molt rar poder escoltar-ne alguna. I per tot arreu, una mena de criatures alades de distints colors revolaven com si foren helicòpters, els parotets, cavallets o espiadimonis, que junt a les gràcils i llamatives papallones conformaven un escenari idílic, que per moments hom pensaria tret d’un comte, si no fora pels crits dels llauradors als bancals.
Amb la calor de la primavera, l’arrós creixia molt ràpid, però també ho feien altres plantes perjudicials, com ara el llepó, el gram, la llengüeta, el serreig i la junça. El llaurador amb el barret de palla, buidava el camp d’aigua i falç en ma unes voltes i birbaora en altres anava netejant.

A la vorera dels camins fragants malves i mates de fenoll omplien d’anisat aroma l’aire, el qual de vegades era trencat pél pas tranquil del rossí de tornada cap a casa després d’un llarg dia de treball als camps, aquest, a voltes es posava alterat per la proximitat d’algun borinot, que revolant al voltant del morro, posava nerviós l’animal.

ESTIU
“En temps de melons ni llargues misses ni llargs sermons”
“Per Sant Joan bacores, verdes o madures, segures”

La primavera va deixant pas a l’estiu, arriba l’època de bonança, i la gent celebra l’entrada al nou solstici, sobretot la nit màgica de Sant Joan també anomenada del foc o de les bruixes, amb un simbolisme molt marcat, on s’encenen fogueres purificadores que espanten i allunyen els éssers diàbolics que volen fer-nos mal, els banys a la mitjanit, l’herba de Sant Joan, les cançons, el ball i altres rituals màgics.

És el temps dels niers, els pardalets que encara romanen al niu. A les branques i al caramull dels arbres hi ha molta remor de fulles on el cant dels pardalets destaca, sobretot de bon matí, quan el sol comença a enllumenar l’horta. Per tot arreu trobarem nius construïts a les forques de les rames: verderols, caderneres, gafarrons…Sota les teules: xeus^3a, estornells…Als marges terrosos i péls barrancs: blauets, abellerols, on el cant d’aquests últims si ho fa molt a sovint, és senyal per al llaurador de que s’acosta pluja. Sota els matolls, crien les terreroles i les xernetes. I a vora riu, els collverds, peuverts, corriolets, entre molts més altres. I com no, al voltant dels pardals i els seus nius hi ha un bon grapat de refranys: “Fer niu de tota brossa”, “Saber-ne un niu de coses”, “Ha caigut del niu”, “Qui sap un niu i el diu, piu-piu”.

Als bancals, les ortigues estan en el ple de la seua floració, i l’home del camp, havia de tindre molta precaució amb aquesta irritant planta que tan sols fregar-la provocava bona cosa de blaüres a les cames del llaurador. “Ortiga, ortiga, si em piques t’arranque la figa”.
I per tot arreu, surcant els aires i desafiant la gravetat, apareixien els lleugers auelets, borrissol que és desprenia d’algunes plantes com els cards.

Com el temps era bo, de vesprada, quan el sol s’amagava per darrere les muntanyes i péls clevills de les cases començaven a apareixer les rates penades, la gent agafava la seua cadireta de boga i eixia al carrer, al portalet de casa, a seure a la fresca, on és formaven vertaderes tertulies i es contaven mil históries, en vetllades, que en estes nits estiuenques s’allargaven fins a tard. Huí hom ja no te aquesta costum, els cotxes s’han apropiat dels carrers i no hi ha espai, a més a més, la televisió, els ordinadors i els maleïts mòbils junt a les presses, han arraconat definitivament aquesta tradició que mantenia el vincle directe entre la familia i els veïns.
En estes nits era tot un espectacle veure volar a les rantelles i les formigues alades al voltant dels fanals, i veure com les parets s’omplien d’insectes reunits albergats en la seua blancor, mentre algun dragó, feia el seu agost particular caçant-les.
Moltes eren també les vegades en que hom se’n eixia pel terme, per tal de gaudir de la calma i el silenci de la nit, tan sols trencat pel cant dels grills que amb el cri-cri posaven una nota de vida quan la naturalesa semblava morta, tot això tenint a les estrelles com a espectadores, sota la mirada vigilant de la lluna que no sempre acudia als concerts, i envoltat per l’aroma del gessamí i el cèstrum nocturn. Els més menuts anaven a buscar els grills al voltant de les tomaqueres o sota les fulles del melonar.

Al ple migdia, quan feia més calor, de vegades el llaurador tenia que eixir a regar, però arribava un moment, quan l’aigua ja anava encaminada, en el que calia becar un poc, fins que el bancal quedava boquimoll^3b. I així ho feia buscant l’ombra d’algun majestuós i vell garrofer, aturava el carro, mentre el cant de la cigala s’estenia per tot arreu.

En aquestes llargues vesprades d’estiu, moltes dones es reunien en alguna casa, i entre agulles i madeixes de fils, bordaven, cosien, feen punt de ganxo o boixets^3c, tasques totes elles manuals que requerien de molta paciència.

“Pel juliol les garbes al sol”

En juny, una volta els camps de blat havien sigut segats, calia separar-lo de la palla. Era el temps de la batuda. L’home, el primer que feia era agranar l’era amb el ramàs. Després al damunt d’un trill arrossegat per un matxo, anava donant voltes a l’era xafant el blat, mentre altres homes, amb forques, ventaven la batuda, per tal de separar el borrissol i el pallús del gra, el qual, definitivament amuntegaven amb les pales. Com que feia calor, de tant en tant i a l’ombra d’un anouer, un trago fresquet de la botija sempre venia be per a poder continuar el treball, que s’allargava fins a la poqueta nit. I abans de tornar a la quadra una volta carregat el blat al carro per a transportar-lo a l’andana de la casa, i la palla a la pallissa, algun home segava un poc d’alfals, arreplegava un cabasset de garrofes per al rossí, collia unes quantes tomaques, pimentons i algun meló d’alger.
Actualment al nostre terme ja no és cultiva el blat, i les eres, els corrals i les pallisses, ja ni son tan sols un record llunyà.

A les acaballes del mes d’agost, al fer-se de nit, el carrer s’omplia de farolets, que no eren altra cosa que melons d’alger que es buidaven per dins, i és decoraven amb motius com ara una casa, una escala i una lluna, amb forats i un ciri per dins. Els xiquets els passejaven a manera de processó pel poble tot envoltat d’un ambient màgic.

El sereno i la serena, se´n anaren a pescar, i pescaren una anguila com els peixos de la mar, sereno, la una, agarra a tots els xiquets que ploren…

Quan arribava el mes de setembre, després d’haver patit o sortejat els temporals que donen pas a la tardor, l’espiga d”arròs ja havia crescut, havia arribat el moment de la recolecció. Els homens amb una corbella anaven segant⁴ les espigues que amb un vencill o lligassa -fet de la mateixa palla- anaven lligant les garbes en gavelles, que un altre home amb el corbellot se les posaba entre les cames per seccionar-la per complet.
A mesura que els feixos s’assecaven es treien al camí amb el “carro de garbejar” proveït d’uns patins i tirat per un rossí. D’allí es carregaven els carros que ho portarien a l’era, on és feia la garbera.

El treball dels segadors era un dels més durs i penosos d’aquell temps. Els jornalers passaven tot l’estiu d’arrossar en arrossar, i era molt trist veure’ls amb tan sols dos pedaços de roba, la faixa, la corbella a la mà i un cabàs a l’esquena. Amb quinze o setze hores de treball diari, molt més que de sol a sol -la majoria de les colles començaven abans de rompre l’alba- fins a més enllà de la poqueta nit. Per llit usaven un muntó de palla o unes garbes, de sostre un cel estrel.lat, i per a menjar, tan sols un plat de calent, guisat de creïlles. Una vida dura i sacrificada que el nostre inconscient col.lectiu no ha volgut oblidar mai. I ara aquestes paraules, volen ser un homenatge a tots els vells castelloners d’aquells anys que anaren a arrancar planter, plantar i segar, no sols a les terres del terme, sino a l’Albufera i les marjals de tots els pobles que la envolten, on patejant per dins del fang, han treballat, menjat, maldormit i patit molt en unes condicions penoses.
Una volta les garbes arribaven al sequer o l’era es procedia a batre -trillar- l’arròs, per a després, amb forques i pales aventar la palla, d’una manera similar a com haviem explicat per a la batuda del blat. La palla i el pallús s’utilitzava per a les barraques del planter de tomacar, alimentar al bestiar, recer de les hortalises durant l’hivern, jaços per a jaure els animals, per a embalar… Després venia el procés d’assecat, escampan-lo per tota l’era mitjançant un “rascle”. Al fer-se de nit amb el tiràs de mà l’amuntonaven i el tapaven per a que la rosada no l’afectara i, l’endemà tornaven a escampar-lo fins que era sec per guardar-lo. Un dia asolellat amb vent sec de ponent podia ser suficient. Finalment s’amuntonava en munts grans mitjançant el tiràs o “traílla” que era tirada per un matxo, el posaven en sacs de tela i el portaven al graner per enmagatzenar-lo.

L’assot i la ferradura,
La ferradura i l’assot
fan la palla més menuda
i porten el rossí al trot.

 

Després de la sega, sempre quedaven restes d’espigues que encara eren aprofitables, i molta gent tornava als camps a collir-les, acció que hom denominava espigolar, d’ahí la dita: “Quan no es pot segar, s’espigola”.

Era el temps també en que és collien les garrofes i s’amuntonaven en sacs a les andanes, on la seua aroma, molt agradable, se sentia molt abans d’arribar al poble. Eren l’aliment més bo, sa, convenient i preferit del rei de la casa: l’animal de tir. Era el rei perquè feia de tractor, de camió i moltes vegades de cotxe…D’ací la frase “…t’has guanyat les garrofes”. I també les mestresses de la casa les feien servir per a fer farina de garrofa que substituïa al xocolate.

TARDOR
S’ha acabat l’estiu, el melons i les figues donen pas a les carabasses, les magranes i les taronges, i entrem en un període en el que les plujes en forma de temporal son freqüents, en aquestos dies de moll els camps estan plens d’aigua i la terra no es pot treballar, no pot ser ferida per la rella i l’aixada, aleshores el llaurador per força roman a casa, a vora foc, trenant l’espart i fent cordell, a l’espera que s’alçe el temps i la terra s’eixugue.

Quan Sentana s’encapota Si Sentana estira el manto
I la Murta fa capell, i la Murta fa capell,
Llauraor, veste’n a casa llauraor, puja dalt l’andana
pica espart i fes cordell. pica espart i fes cordell.

Aquestes tempestes de finals de l’estiu fan sortir als sapos i també als caragols^4a dels seus caus, i el llaurador ho aprofita per anar a buscar-los als marges de pedra seca, o junt als feixos de canyes, o als braçals i sèquies de les terres baixes, o simplement pels marges dels bancals. Una volta recollits i tancats uns dies a la caragolera de vímet amb romaní, timonet i fonoll, en espera per a ser purgats abans de d’anar a la cassola de fang per a preparar-los amb tomaca, ceba i vitet.

Caragol, caragol marfagueta ni llençol.
trau les banyes que ix el sol. La seua vida és curta,
Ningú passa la vida però passeja per on vol
que passa el caragol, de gust li cau la baba
no paga lloguer de casa més lluenta que el xarol.
i la porta cap a on vol i una nit la mort arriba
i tot el que sap ho aprèn bullidet en un perol
en les fulles d’una col, i dins de la cassola
per dormir no necessita se’l xuplarà un qualsevol.

Per Tots Sants el mal oratge ja es fa de notar, fa més fred, i un vent gelat abaixa des de les muntanyes penetrant en cada racó de les terres més baixes. En la ribera dels rius, les fulles dels xops van caiguent, tot camina lentament cap a la mort hivernal. Els camps estan menys freqüentats, el poble frena el seu ritme i la nit s’apropia dels carrers. Ha arribat el dia de les Animetes, l’autèntica tradició del poble valencià i no la festa importada del Halloween. La creença popular ens diu que -i això ja ens be del poble Celta- que el dia de Tots Sants, al fer-se de nit, les ànimes del Purgatori ixen per tornar a casa, i és per això, que la gent durant ixa nit romania al caliu de la llar i no transitava per camins solitaris per por de topar-se amb alguna aparició, espectre o fantasma. Ixa nit, les dones de la casa encenien “palometes” -una mena de candeletes que suraven en oli- per tal de guiar en el seu camí de tornada cap al cel a les animetes en pena.

El costum durant el dia, era anar al cementeri per portar flors a les persones benvolgudes que ja no eren entre nosaltres. La gent estrenava la roba d’abric, al carrer apareixia la figura de la castanyera i la venda de dolços típics com ara els ossets de sant, els panellets de mort, la fogassa o els bunyols de vent.

Foto Marlon llaurant: El llaurador va fent solcs i guiant l’animal per a q la xaruga vaja fent creixer el caballó de terra.
Ha arribat l’hora de llaurar⁵ el bancal i tirar la llavor al solc.
En arribar a la quadra, del primer que ens adonàvem era d’eixa olor tan característica de la palla mesclada amb el fem de les cavalleries, per on és passejaven pollastres de les potes groques i criats amb dacsa, que junt a les gallines no paraven de picotejar per tot arreu.

El llaurador abans d’eixir del corral, preparava l’adob (una mescla de fosfats, potassa, amoníac i ferro) i aparellava al matxo. En primer lloc li posava el cabestre, després una manteta al llom, per tal de recollir la suor i al damunt anava l’albardó o albarda^5a, la xalma i l’estora que mitjançant la cingla ho subjectava tot per sota el ventre de la bèstia. Al damunt la sària^5b on carregava l’adob, les eines i el recapte, i per sobre, el forcat. Una volta aparellava l’animal, amb el crit d’<> i agarrant fort el ramal, eixia cap a l’exterior, buscant l’hort, esta volta pel camí dels Motxals. Era una vesprada amb núvols gruixuts al cel que amenaçaven alguna tronada violenta.

Ja a l’horta i descarregat el rossí, l’home li col.locava l’aladre⁶ mitjançant el feltre (collerà o colleró), mesclava la llavor amb l’adob i començava a solcar, iniciant-se un ritu que huí ja no veem en cap lloc, perquè quan es tracta de fer el treball fort, el llaurador modern s’ajuda de màquines de diferents tipus com ara, les mules mecàniques, que en lloc de menjar palla, avena i garrofes, beuen gasolina i oli. I és que els temps i les coses passen, però abans quasi tots, en el món rural, tenien el seu carro amb un forcat per llaurar i sembrar. Huí, inmersos en l’era de la tecnologia, dels ordinadors, internet, els <> mòbils…, a penes tenim temps per a poder entreveure que no molt lluny de nosaltres podem albirar una forma de vida distinta. El rossiner, dret darrere del forcat, va guiant el rossí perquè no es desvie, obrint solc a la terra una vegada i un altra, anant i tornant d’una punta a l’altra del bancal. Esplugabous6a i coetes blanques seguien per on la rella anava alçant i remoguent la terra esperant trobar-hi invertebrats. Fet el solc, l’home aturava l’animal per poder esbargir la llavor. De tornada anava obrint un altre solc que tapava l’anterior, i així fins acabar tot el bancal. El sol li assenyalava l’hora de menjar, aleshores, tots dos buscaven l’ombra d’un arbre i reposaven forces.
Una volta acabada la sembra⁷, venia la faena d’entaular, el llaurador emprarà la entauladora, una mena de taula plana de fusta, pujarà damunt d’ella i el mul l’arrossegarà, per colgar la llavor i deixar la terra llisa i el camp igualat. A voltes és necessari utilitzar la taula de claus o ganivets si la terra te més costra, ja que això impediria l’eixida del cereal. Després d’uns quinze dies el blat començarà a eixir pintant el camp de verd.

Estem a mitjans de novembre i la dita ja ho diu: “Per santa Caterina, del blat sobrat fes farina”. És una premonició de que l’hivern està al caure i hem de preparar-nos.

Serrano, si vas a l’horta,
mira la senda primer,
que t’has comprat un haca torta
de Batiste l’albarder.

HIVERN

A l’entrada del solstici d’hivern, les temperatures baixen i el vent gelat procedent de les serralades nevades es feia més palés que mai, i el llaurador, que sempre treballava a camp obert, tenia que suportar el fred i tots els vents de la rosa, i apenes podia agafar el mànec de l’aixada per arrabassar la terra degut a les crebasses doloroses que havien quartejat les seues mans. Als horts les taronges que ara pengaven als arbres estaven en el seu esplendor de tamany i color, donant al paisatge un toc especial.

El dia era gris, i estava fent-se de nit. La lluna portava gallufa^7a, i malgrat el vent fred, una espesa boira i una persistent pluja fina que va començar a caure quan ens apropavem al cementeri, ens aturarem un instant per a observar com una rata penà revolava molt a prop de la creu. No molt lluny d’allí, asomava la figura d’un trist, envellit i tètric espantapardals que pareixia alertar-nos de lo còmic que te la història, del pas dels anys, de la juventut perduda, de la identitat empolsada, el mateix que mesos enrere guardava unes collites ara esquelètiques.

En la llunyania les campanes del poble toquen les cinc, que ressonen a través de l’espai i és mesclen amb el xiular del vent, i els lladrucs llunyans de gossos, llevat d’açò, tot era silenci, i ens indicava que era hora de tornar. Els habitants dels pobles, i de manera molt especial els que vivien a les casetes del camp disseminades per tot arreu del terme, no tenien cap altre mitjà de comunicació que aquells que els proporcionava el bronze del campanar. A través de les campanes savien de festes i dols, de calamitats i hores, i també, servien per orientar al vianant que havia perdut el nord a causa de la fosca i el desconeixement dels camins que trepitjava. La gent de huí apenes sent les campanes, i si ho fa no li presta atenció, i nosaltres, que albirem com emergeix en l’horitzó la torre del campanar d’entre la boira decidim rependre la marxa.

Com la claredat éra molt curta i les nits eren llargues i fredes, la família és reunia vora un foc, alimentat amb branques seques de taronger, codonyer, ametler o olivera, on les flames ajudaven a superar els rigors de les llargues nits hivernals i, mentre sobre els ferros de tres potes bullia una olla amb unes bajoques, unes creïlles, alguna ceba, un tros de col i una botifarra de ceba que navegava botant pel bullent temporal.

En acabant de sopar, fer roses⁸, torrar cacau o castanyes aprofitant les brases, desfer dacsa o be triar llavors, relatant històries de roders, sobre les guerres i altres fets, arrelades en terra pròpia, que condensaven en elles la saviesa dels nostres avantpassats, que passaven de generació en generació, molt diferents dels contes enllandats “made in” Walt Disney, Warner, que son els que coneixen huí en dia els xiquets.

Juanín arriba a la quadra de bon matí, encara de nit, -algunes moixes revolen encara emparades en la foscor de la nit-, amb un gavellet de margall i ravenell que havia segat uns minuts abans, i que ara donarà a les haques per a que mengen un poc abans d’eixir.

Al pesebre ja estava esperant-lo el seu net Carles, un jove rossiner que porta en la sang este món de les cavalleries, i que ja estava cepillant als animals abans d’aparellar-los. Com que una de les dos haques està un poc constipada, Juanin li dona un troçet de pell de serp mesclà amb un poc d’avena i, amb la seguretat que li dona la saviesa popular acumulada al llarg de les generacions que el van precedir, sentencia orgullós : “ara voràs com ja no tus més”. Li ajusten be a l’haca el corretjot^8a per damunt del llom i eixint per la portella que dona a l’asilo, ens dirigim al pont del riu Albaida, el qual creuarem per baix, on s’esten ara un extens mar de ravanell groc i blanc, completament florit ara a l’hivern.

Estavem ara inmersos a les festes nadalenques, on les families és reunien a la casa per menjar el tradicional putxero i els dolços típics de Nadal a Castelló: torró de gat, coques de mantega, rollets d’ou i d’anis, pastissets de moniato, coca de llanda i rosegons.

Rondalles a la nit d’albades i la Missa del Gall la nit de Nadal eren dos esdeveniments tradicionals que no podien faltar.

“Senyor Rei, jo estic ací,
porte’m casques per a mi,
les garrofes i la palla,
per al seu rossí…
i els joguets per a mi.”

Bona part de les fires i porrats tenien per escenari el mes de gener, una volta passades les festes nadalenques i de cap d’any, doncs la gent del camp ara no treballava la terra i tenia temps per acudir per comprar tot allò necessari per acabar de passar l’hivern i preparar-se de cara a la primavera. En aquesta especie de mercat, hom podia trobar tota classe de coses, des de les eines de treball com ara forques, gaiatos, cabassos…fins torrons, confits, panfigo, castanyes, cacau, cigrons torrats, olives, tramussos, purets de regalissia, i per als xiquets, caramels, piruletes i altres llepolies.

I aprofitant aquestos esdeveniments eren molts els que es desplaçaven a altres poblacions, pernoctant als hostals, on el primer que feien en arribar era sol.licitar l’estaca per al seu animal, l’acomodaven amb molta cura i li preparaven el farratge, la palla, la civada o les garrofes, que portaven amb ells per tal d’estalviar-se les despeses…i després de sopar dormien a la màrfega de pallocs⁹ de dacsa…

Abans era dia de festa, la gent anava a l’església per rebre de part del retor una candeleta menuda, les grans eren per als frares, capellans i autoritats. Estos ciris es guardaven a casa on romanien oblidats, fins que arrivara algun dia de tempesta. Aleshores i per tal d’evitar el llamp, hom l’encenia alhora que s’aclamava a Santa Bàrbara: “Santa Bárbara donzella lliura’ns del rellamp i la centella”, i el perill pasava de llarg. Creença popular molt arrelada al medi rural i molt nostre, com també la invocació als Sants Abdó i Senén (Sants de la pedra) per tal d’allunyar les pedregades tan danyoses per a les collites. I és que la superstició estava molt arrelada en el subconscient col.lectiu de l’home d’abans, que confiava en les forçes sobrenaturals per a moltes coses…un altre exemple molt extés a l’hora de sembrar les llavors per a tindre bones collites de cebes, creïlles o naps, és a dir, de tots aquells fruïts que naixen sota terra, era que calia sembrar-los o plantar-los en la fase de lluna minvant, i per als que donen el fruït a l’aire lliure és recomanava que es sembraren en lluna creixent. I també cal afegir que a cada poble o llogaret hi existia la figura del curander, que tanmateix podia ser home que dona, i se suposava que tenien gràcia per curar certes malalties menors, com podien ser: mal de panxa, mal de cap, etc. valguen-se de diferents herbes medicinals que coneixien i ells mateixos recollien i també acudint a diferents formes de rituals, com ara oracions per a les verrugues o medir^9a amb el mocador per a les parades a l’estomac. I per acabar, no està de més nomenar una tradició que, ja ben entrat el segle XXI continua sobrevivint en alguns racons del nostre poble, l’altaret, que amb la figura d’algun sant-a, s’instal.la damunt de la còmoda de l’habitació i davant de les imatges es posa una animeta, que és un llum que sura en un vas d’aigua amb oli, una bugia o un llantó que ofereix una il.luminació vacil.lant que dona a la peça un aire fantasmagòric que, vullgues que no, causa respecte i una certa impresió de trobar-nos inmersos dintre un món esotèric.

A les acaballes de l’hivern, el llaurador acudia a les vessants de la muntanya per fer uns quans margallons, ja que es ara quan més saborosos estaven, s’hi trobaven tendres, no havien granat. És el preludi del començanent d’un nou cicle…

FINAL
La intenció d’este treball a través principalment de les imatges, no és altra que retre homenatge, no als rossiners i els seus rossins, que també, sinó a nosaltres mateixos, al nostre món rural, a les nostres paraules i conceptes lligats a este món que sembla morir, atés que el llenguatge es conforma amb la realitat que l’envolta i, evidentment, al nostre medi ambient. Es per tant, un cant a la vida i a les nostres tradicions, des del respecte del seu entorn, la mateixa natura.

Mentre nosaltres llegim este llibre, alguns hòmens del nostre poble, per tots coneguts, estan preparant el seu rossí i donant-li menjar, potser raspallant-lo i deixant-lo ben net mentre li conten totes les seues coses. El cavall escolta amb ulls ben oberts i amb una fidelitat que ja no es troba en cap lloc.

Potser demà amb el cotxe entropesses amb un carro que ix cap a l’horta, amb un gos xarnego lligat darrere i lladrant al so dels batalls colpejant les esquelles i esquellots, i potser no tingues la paciència suficient per a entendre que estàs davant d’un temps que mor i que porta un rellotge molt diferent del teu. En definitiva, les seues potes marquen el ritme d’una època diferent de la nostra, però potser més valuosa. Eixe mateix soroll dels batalls dels esquellots ens va alertant pels carrers i camins del nostre poble del pas solitari d’un rossí tirant d’un carro. Suposadament sembla un intent d’alertar al vianant de la seua presència, però soterradament desvela el trajecte d’un pas imperial que lluita perquè ningú els detinga; sobretot, es defensa davant del pas d’un temps que ja no entén la gramàtica del món rural i la seua vida pausada. Esta deu ser la lluita velada dels mateixos rossiners, hòmens que mostren en les seues mans les marques del pes del sol i la terra que ha deixat emprenta en els seus rostres i en la seua mirada.

Aquella vesprada grisa i freda declinava i prompte deixaria pas a la nit . El dèbil sol s’havia amagat darrere de l’horitzó. Haviem deixat de sentir el soroll dels pardalets, com els gafarrons, cagarneres, verderols, pinsans, l’estrofa de la palput, el brunzir de les moscardes…, als horts de tarongers. Les revolades rant a terra pel mig de l’arbrat de l’esmerla, amb el seu cant escamós, posaven punt final als sons diurns, i s’obria pas l’udolar dels mussols, el carrisqueig dels grills i el vol de les rates penades.

La frescor dels rius Xúquer i d’Albaida s’havia estès agradablement pel terme. La foscor s’havia apoderat del paisatge, el silenci absolut al poble i als camps era manifest, tot açò unit als milers d’estels que brillaven en el cel conformaven un escenari d’una bellesa incomparable, trencat a voltes per estranys sons gemegosos, sospirs profunds i notes estridents aparentment sobrenaturals dels rapinyaires nocturns, que ressonaven en la nit, tètrics i esglaiadors per a les orelles humanes. Em trobava als peus de les ruïnes de la vella torre musulmana del Castellet, símbol i referent de tots els habitants del poble de Castelló, i ara, em venien a la memòria, alguns records tenebrosos, obscurs i misteriosos que em contaven els majors sobre l’auela Pinta, una dona vella i lletja que vivia en una cova als peus del cim. Segons deia la tradició oral, esta mena de bruixa¹⁰ era molt sabuda, coneixia tots els secrets de la natura, els remeis de les herbes, que ella mateixa recollia pel camp i la muntanya, a més a més, de saber interpretar l’oratge i les tronades. Des d’esta situació tan privilegiada i entre aromes de romer, tomello, sarjoliva i pebrella barretjats amb brises de terra humida i resplandors de rellamps llunyans, un vent gelat em va córrer pel bescoll, però la meua vista estava fixada en l’horitzó i prompte vaig espantar els meus propis fantasmes al vore com en la llunyania es perfilava la silueta d’un rossí conduït pel seu amo que lentament anava desapareixent en la foscor de la nit, com a un presagi d’un futur més que incert.

NOTES

¹ Es diu en este cas, Eusebio, com podria haver-se dit el nom de qualsevol altre rossiner en actiu de Castelló: Carlos Grimaltos, Eduardo Murillo, Salvador Murillo, Pepe Bellver (Pere), Fermín, Marlón, Jose Ramón Gascó, Juan i Alex Campos, Tino i Pepe Higón, juan Acevedo, Javi i Eliseo Acevedo, Els Manetes ((Pablo i Pedro), Aurelio Galbis, Justo Gregori, Juan Gonzàlez i Genaro Llagària.

² Ací a Castelló, a les zones on es cultivava l’arrós per a llaurar la terra, s’empraven més les haques i els rossins, ja que eren molt vigorosos, tenien l’unglot més ample i d’eixa forma s’estacaven menys en la terra fangosa. A l’horta i al secà els preferits eren les mules i els ases, que amb les potes més estretes s’adaptaven millor als desnivells pedregosos de la muntanya.

^2a Llistat d’algunes de les herbes més característiques associades al món rural del nostre poble: bova, Caüla (Avena barbata), pebraç, corrinxola, angilaga, aülleta o rellotget, borratja, cama-roja, canyota (ser més bord que la canyota), carrasca, garbuller o garguller (al fruït se li diu cireretes de pastor i a la flor sabatetes de la Mare de Déu), conillet (silene vulgaris), cresolera (arum italicum), cua de cavall, fenàs (Brachypodium phoenicoides), flaret (muscari neglectum), fumaria (ferri busterri), ginebre, herba-sana (halbarsana), llengua de bou (echium creticum), llengua de pardalet (polygonum aviculare), llentiscle, lletrera (euphorbia), manrubi (marrubium vulgare i vallota hirsuta), margall espigat (hordeum murinum leporinum, que creix als marges dels camins), matapuça, morella roquera (parietaria judaica), orenga, pateta de colom (se’n bollien les arrels per a donar color vermell als ous de Pasqua), limonium mansanetianum, pedrenca (Paspalum distichum, “ser més bord q la pedrenca”), perico (hypericum perforatum), pet de frare, conillet (calandula arvensis), pudenta (chenopodium vulvaria), rabo de gat (sideritis tragoriganum), raspallera (mantisalca salmantica), resina o melassa, serreig, llepassa (setaria), sisca (imperata cylindrica), veça (vicia sativa), verdolaga, canyaminsa.

³ Al blog de Vicent Ventura www.depoblet.blogspot.com podem veure el procés complet del cultiu de l’arrós.

^3a Teuladí, teulat.

^3b La paraula boquimoll fa referència al bancal acabat de regar, però també significa caragol poc format, de corfa encara molla.

^3c Fer “bolillos”. Es un instrument de fusta anomenat “bolillero” amb un coixí que gira i un altre coixinet sobre la qual reposa la labor, on es confeccionaven des de tocats i pitets, fins a guants, ventalls i mocadors.

⁴ depoblet.blogspot.com/2012/07/ferramentes-de-segar.html

^4a De caragols hi han algunes varietats, les més conegudes son el moro, el cristià i l’avellanenc.

⁵ depoblet.blogspot.com/2011/08/treballant-la-terra.html

^5a Albarza, cornaló també diuen a Castelló.

^5b Aixalma, aixamuga i aixavegó: aparells que es podien utilitzar a lloms de l’animal per a carregar palla, cereals, garbes, herba, rames, verdures, eines diverses, pedres, etc

⁶ Instrument agrícola constituït essencialment per una peça on va fixada la rella i un timó on va junyit l’animal, i que s’usa per a obrir solcs a terra, generalment per a preparar-la per a la sembra. Per extensió, l’anomenem forcat quan es tracra d’un aladre per a llaurar amb un sol animal, format per dues barres llargues unides per darrere en forma de U, i que era molt utilitzat per a fer els solcs i sembrar dacsa, cacaus, fesols…

^6a L’esplugabous és una au molt caràcteristica dels ramats i de les bèsties de carrega, buscant la simbiosis amb aquests, també s’alimenta de peixos, granotes i cucs, i encara que dorm i fa niu als arbres i les canyes de rius i aiguamolls, sol allunyar-se d’estos llocs a la recerca d’aliments.

⁷ Uns dies abans de solcar i sembrar, el llaurador ja havia actuat sobre la terra endurida i erma, mitjançant la rella, trencant la superficie del sòl en terrossos, ajudant-se del forcat, esta volta desprovist de les orelleres, una mena de planxes, per tal d’evitar que estes pentinaren la terra en solcs. Més endavant, i ja passada la primera rella i al cap de quatre o cinc dies d’haver plogut i la terra estava més tova, el llaurador es disposava a fer la tasca propiament dita del llaurar, emprant també la rella però esta volta amb les orelleres. Si la rella no estava ben ferrada tenia tendència a pujar cap amunt amb la força de l’animal, la qual cosa li suposava al llaurador una lluita constant amb aquet estri. És d’ahí d’on ve la dita de “ser més cabut que una rella” o “estar més sord que una rella”…de vegades s’emprava també la xaruga, una mena de rella, per a fer solcs molt profunds, com ara en l’arrós. La xaruga també es feia servir per a preparar el camp en acabar la collita: voltar la terra, airejar-la, eliminar la brossa i fer guaret per a la sembra posterior.

^7a Rogle de llum pal.lida al voltant de la lluna i que presagia pluja. “La lluna porta gallufa, tres pets i una bufa”.

⁸ Ací a Castelló també esclafitons, fent referència a la manera com es fan les roses, esclafint. Com a curiositat dir que tots aquells grans de dacsa que no esclafien s’anomenaven agüelos o agüelets.

^8a Corretja ampla que passa per damunt l’esquena de l’animal de tir i serveix per a sostindre els braços del carro.

⁹ A Castelló, per a denominar l’espiga de la dacsa o panís, ademés de palloc, trobem també pallot, pallorfa, panolla i panotxa. D’ací ve l’expressió: “quedar-se més ample que un palloc”.

^9a La wiquipedia ens diu al respecte que: Trencar l’enfit, conegut també com a passar la cinta, medir la cinta o passar la llista, és un ritual de medicina popular màgico-religiosa practicat ancestralment al País Valencià per a curar o alleugerir l’enfit, empatx o Indigestió. Es pot enquadrar en l’àmbit del curanderisme menor o domèstic, atés que les persones iniciades en el ritual, generalment dones, pertanyen a l’entorn familiar o veïnal sense tindre caràcter professional. El ritual de trencar l’enfit el du a terme una persona experta que mesura el nivell de l’enfit amb l’ajuda d’un mocador o cinta. Per a fer el mesurament, el pacient aguanta un extrem del mocador o cinta a l’altura de l’estómac i la medidora,[4][5] situada a l’extrem oposat, mesura tres voltes la distància a colzes, al mateix temps que es senya i resa una oració secreta en veu baixa. Esta oració només es pot transmetre en dia sagrat, normalment Dijous o Divendres Sant. Si en el primer mesurament la mà de la medidoraarriba a una altura superior a l’estómac, queda establit el diagnòstic. En este cas, es continua mesurant tres voltes durant tres dies consecutius fins a resoldre la malaltia, la qual cosa ocorre quan el mesurament assoleix de nou el punt on el pacient sosté el mocador.

¹⁰ En el món fantàstic de la bruixeria al igual que pasa al món reial, es deia que hi havien bruixes i fetilleres dolentes que pràcticaven les seues malifetes contra les persones, acudint a diferents ritus, com ara el “pendre d’ull” i altres formes de fer el mal. Front a elles estaven les bruixes bones, que usaven el seu poder per a curar i ajudar.

BIBLIOGRAFIA

-Memòries de poblet. Vicent Ventura… continua llegint