El 25 d’abril els valencians recordem —i no oblidem— què va passar a la batalla d’Almansa i amb els Furs atorgats pel rei Jaume I pel dret natural de conquesta. I els socarrats commemorem l’heroica defensa d’un punyat de valents xativins i xativines, els Maulets, que van donar la seua vida per defendre la seua identitat, salvaguardar la ciutat, les seues cases, les seues famílies enfront de Felip V, el borbó genocida —ascendent de l’actual rei— que va ordenar l’incendi de Xàtiva (19 de juny de 1707); aquest és el motiu històric pel que rebem —i és un motiu d’orgull identitari— el malnom de socarrats.
Relacionada per a sempre amb l’ignominiosa figura del borbó, Xàtiva també es coneguda pel quadre invertit de Felip V que està al museu de l’Almodí. El retrat d’encàrrec al pintor Josep Amorós en 1719, no està molt clar qui va capgirar-ho, atès que hi ha diferents versions, però tot apunta a que es va fer en plena dictadura, al voltant de 1940, i amb el suport del cronista oficial, Carlos Sarthou Carreres. I així va acabar formant part de la iconografia xativina, com un símbol de reivindicació històrica i de reprovació monàrquica.
El tradicional rebuig a la figura del primer borbó és un sentiment secular, atés que va reduir (assassinar) la població local de 12 000 a 400, i després va sembrar l’horta de sal per destruir les collites i condemnar la ciutat a la ruïna moral i econòmica. A més a més, els historiadors ho deixen clar, no va haver cap clemència o mesura de gràcia per part dels vencedors del conflicte: decapitacions a dones, homes, xiquets, incendis d’esglésies i cases amb gent dins…
Els Maulets van defensar la plaça amb tal heroica resistència, que fins el mateix rei ho va reconèixer, així com la seua indisimulada set de venjança:
La obstinada rebeldía con que hasta los términos de la desesperación resistieron la entrada de mis armas los vecinos de la ciudad de Xàtiva […] empeñó mi justicia a mandarla arruinar para extinguir su memoria, como se ejecutó para castigo de su obstinación, y escarmiento de los que intentasen seguir su mismo error.
Després de l’incendi, i per tal de consolidar l’estratègia d’humiliació dels pocs supervivents, es va canviar el topònim a Ciudad o Colonia de San Felipe, fins que el diputat Joaquín Lorenzo Villanueva (diputat a les Corts de Cadis, 1810-1812) va reclamar el 26 de setembre de 1811 al governador de Xàtiva la restitució toponímica:
Tengo el consuelo de anticipar a V.S. la plausible noticia de que las Cortes generales y extraordinarias han acordado hoy que a esa benemérita ciudad se le restituya su antiguo nombre de Saetabis o Xàtiva, cesando desde luego el de San Felipe, que se le impuso cuando se le declaró nueva colonia de resultas de su oposición a las armas de Felipe V.
Així, des de 1978, els socarrats amb conciència històrica ens reunim al voltant de El Pedrot —obra de l’escultor i fill il·lustre de Xàtiva Paco Bolinches— per rendir-se respecte al nostres avantpassats. Aquell punyat de valents que, lluny de rendir pleitesia amb una covard genuflexió davant l’amenaça borbònica, van defensar la seua identitat amb el coratge de qui sap que s’està qüestionat la seua dignitat.
Hui, davant l’amenaça d’un altre assassí, Covid-19, ho celebrem simbòlicament. La memòria històrica està per no cometre els mateixos errors i els socarrats continuarem cantant, amb ritme popular i festiu, però sense deixar de reivindicar-ho, El Cant de Maulets (Quan el mal ve d’Almansa, Al Tall, 1979).
Vine Pilareta
que et pegue un sacsó
els peixos en l’aigua
i els amos al clot,
i si no l’empara
el Nostre Senyor
tallarem la cua a
Felip de Borbó
