CN | Toni Bataller
El darrer diumenge va tindre lloc a Xàtiva el tradicional memorial per les víctimes del bombardeig d’aquell tràgic dotze de febrer de 1939. Tot i que sol ser un esdeveniment amb una considerable repercussió social, enguany ha superat totes les expectatives atés que la plaça estava plena de gom a gom, ja que va intervenir, entre altres autoritats, l’expresident del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero.
Cal recordar que l’aviació feixista italiana, amb la connivència del bàndol colpista del dictador Franco, va planejar Xàtiva amb cinc avions per fer caure vint bombes de 250 kg cadascuna, ja en la fase final de la Guerra Civil. El dia anterior ja havien bombardejat el pont del riu Albaida de Manuel amb l’estratègia de destruir totes les vies de comunicació. I eixe fatídic dotze de febrer, malgrat que la guerra ja estava perduda, van provocar la cruel massacre quan tornava de permís un comboi de soldats republicans —els historiadors no han pogut confirmar si va ser casualitat o no—. L’anomenat Guernica valencià es va saldar amb 109 morts —entre soldats i civils, tres xiquets i catorze dones, però extraoficialment en foren més— i més de 300 ferits.
Sempre és una celebració molt emotiva i, en certa manera, el bombardeig està més viu que mai els darrers anys perquè recordem un succés històric concret, en l’àmbit local, però és perfectament extrapolable a altres abusos globals que en l’actualitat estan succeint al voltant del món.
Xàtiva reivindica la lluita contra la barbàrie feixista en combatre la desmemòria d’altres temps. Tal com va remarcar el batlle, Roger Cerdà, el tràgic succés s’havia silenciat públicament durant cinquanta anys, fins que en 1986 hi van començar les investigacions i les primeres celebracions rememorant els fets. Per això, estava justificada la presència de l’expresident Zapatero, un dels principals polítics compromesos a superar la interessada amnèsia de dècades amb la Llei de Memòria Històrica.
A un nivell més personal, fa uns anys que el meu interés pel bombardeig va passar des de les fonts escrites fins als testimonis orals, els que són de primera mà, els dels autèntics notaris de la història. Després de dècades de silenci, llevant-se de damunt el pes d’eixa amnèsia producte de l’autocensura (calla, que açò són coses del passat, ja no importa), mon pare em va confiar que va estar bambant per allí eixe matí del dotze de febrer de 1939. Alié al que estava a punt de passar, gaudia d’eixe oasi vital que és la primera infantesa quan van caure les bombes. I d’alguna manera, gràcies al fet que ell no estava molt a prop de l’escenari de la tragèdia, jo estic ací ara reivindicant per què cal recordar a les víctimes que no van tindre tanta sort a sortejar el bombardeig franquista.
Enguany, la cuidada cerimònia ha estat a l’altura de la importància que l’Ajuntament progressista li dona a aquest acte, per la qual cosa no han faltat a la cita la Muixeranga de Xàtiva, l’Acadèmia Rytmus, així com l’escenificació de la dansa. La impecable coreografia ens va posar els pèls de punta als assistents perquè ens traslladava subtilment a aquell migdia de 1939; sublimant l’horror evocat amb la lírica del ball, el grup escènic reflectia alhora el dolor, la incertesa i la impotència davant del bombardeig amb una estètica sòbria i estilitzada.
Pel que fa als discursos, entre la resta d’autoritats, tant l’expresident de la Generalitat, Ximo Puig, com Zapatero van expressar la seua preocupació per la situació política, condicionada per una radical confrontació, cada vegada més tensionada i autoritària.
El feixisme està de moda, i no, no és una afirmació frívola o desubicada, sinó la constatació d’una crua realitat que s’expandeix per tot arreu, alimentant la pandèmia de l’exclusió social dels desheretats del sistema. Socialment, estan més a flor de pell que mai els ismes més semànticament lletjos del diccionari: feixisme, racisme, classisme o masclisme són la carta de presentació del manual d’estil dels nous autòcrates.
Així mateix, eufemismes com invasió, neteja ètnica, o genocidi, els quals bàsicament responen al denominador comú de la falta de llibertat basada en la desigualtat, han estat normalitzats amb preocupant naturalitat no sols per part de la classe dirigent, sinó també per una nombrosa capa social que s’ha conformat resignada al discurs de la imposició i l’autoritarisme sense complexos. I la indiferència també passa factura. És inevitable no parafrasejar el Papá, cuéntame otra vez d’Ismael Serrano: Y siguen los mismos muertos podridos de crueldad/ Ahora mueren en Gaza los que morían en Xàtiva.
Tant de bo, com va desitjar ZP a Xàtiva, algun dia puguem veure “l’abolició de les guerres”. I ja veurem si és realment una entelèquia, una utopia o, qui sap, un somni viable, però en tot cas serà necessàriament de la mà del diàleg, mitjançant el respecte escrupolós a l’altre i a la legítima diferència d’opinió, ni més ni menys el talante que ha acompanyat sempre al president de la cella.
