Sempre m’ha fascinat el ritual social que envolta el denominat dret al vot, que l’he considerat més que com un dret, un imperatiu cívic que dimana d’un compromís dels ciutadans amb la seua democràcia representativa. Aquests decideixen, tot i que d’una manera molt indirecta, un model socioeconòmic entre les diverses alternatives representades per l’oligarquia de partits en què es basa la ‘partitocràcia’.
Pot ser que jo tinga una visió massa romàntica de la qüestió i poc pragmàtica —com en quasi tot en la meua vida—, però han estat moltes generacions al llarg de la història, moltíssimes persones que han lluitat per la llibertat de decidir, per l’essència de la democràcia que, entre altres valors, simbolitza el vot. Així, els ciutadans del segle XXI gaudim de l’herència dels treballs, esforços i sacrificis de les generacions precedents que, quant a les llibertats civils, no ho van tindre gens fàcil. Per això, crec que tenim un deute històric i ètic amb totes eixes persones que de manera dramàtica van lluitar perquè ara nosaltres puguem fer una cosa tan senzilla i, alhora tan necessària, com anar a les urnes i DECIDIR.
Òbviament, la situació ideal és freqüentar les urnes de les eleccions generals una vegada cada quatre anys, i no quatre vegades en quatre anys. Malauradament, l’extrema polarització del vot, la crisi del bipartidisme —però sempre amb dos partits amb més de 200 diputats entre ells— i, sobretot, la incapacitat per aplegar a acords són factors desestabilitzants. La deplorable imatge que dóna la classe política en general —o la imatge que ens filtren els mitjans de comunicació i els aparells de comunicació dels partits— no ha sigut, tanmateix, suficient per causar una gran abstenció: a la gent ens va la marxa i continuem anant disciplinadament als col·legis electorals.
Parlant clar: es mereixen els nostres polítics que els deixem plantats i que els enviem de manera immisericorde —si poguérem— a les atestades llistes de l’atur? Possiblement; ara bé: es mereix la democràcia, la memòria de les persones que van sacrificar la vida per ella, l’exemple responsable als nostres fills i els nostres propis principis individuals fer-li el buit a les urnes? Honestament, no. Cal anar a votar. Tot i la manifesta incapacitat dels polítics actuals per resoldre, ens devem i ens mereixem tots un país millor i amb ciutadans compromesos i responsables.
Si no votes, després no et queixes: no ets una víctima dels errors del sistema, sinó de la teua pròpia irresponsabilitat.
