El fet d’interpretar correctament el llenguatge col·loquial farà que no caiguem en l’acurada, però inexacta interpretació d’una frase feta, que per cert és el títol d’aquest senzill escrit.
Ho dic perquè pensava titular aquest escrit “Entre bambolines” volent referir-me a l’espai de l’escenari amagat al públic, però he dubtat i no sabia si era això o l’hàbitat on en desenvolupa i regna tot aquell que controla i domina a qui en realitat li correspon fer-ho, que quede clar que en referiré sempre al primer concepte.
Divendres passat, vaig assistir a l’espectacle de fi de Curs de “Bojos per la dansa”. I allí entre bambolines, vaig viure d’una manera més intensa l’espectacle que ens oferien, perquè tot estava programat, tot estava coordinat, encara que tots els participants sabien el seu paper, una figura colossal ho complementava o suplia tot, segons la necessitat.
Presentant, cloguen l’espectacle, ordenant teló amunt o avall, rebent i ordenant els més menuts, situant-se estratègicament per donar-los impossibles indicacions a uns receptors que encara que atents i coneixedors del seu paper, optaven, com no, ja que estaven allí dalt de l’escenari a veure i escrutar tot el d’increïble que per allí succeeix. Mentre el teló puja i a ells ja no els ho contarà ningú, perquè ja ho han vist, com dues persones tiren les cordes perquè es produïsca el miracle de posar-se en contacte visual amb el públic, que mira per on estan els pares i les mares, i aprofitar per a saludar-los, ja sabeu els més menuts, entranyables.
Quiets i muts, fan la reverència de gratitud al públic entregat, i no es mouen fins que no arriba Eli, que com una carinyosa lloca protegint-los, dient-los la bona actuació que han tingut al mateix temps que els recull i els porta a l’espai acotat entre l’entrada del Teatre i la de l’escenari. Arreplegant un nou grup i repetint el protocol anterior, fins que actuen els següents un poc més majorets que ja saben estar pendents i atents fins arribar als majors, que ja empren el temps entre actuacions en ajudar, en estar concentrats animar o canviar-se de vestit si el paper ho requereix.
Hi ha més gent entre bambolines, pendent de tot dels més menuts, ajudant en els canvis de vestuari i en la necessària i ràpida entrada a l’escenari per llevar adhesius senyalitzadors que no farien més que embolicar als següents, o incorporar a l’escenari eixa cadira de braços o aquell banquet, o detall. Però no sols són els balls, sinó la temàtica, en aquesta ocasió l’homenatge a la biblioteca, a la cultura, no sols era un nexe per donar continuïtat a una representació artística, era cridar l’atenció a multitud de temes, a tots els que dia a dia la vida ens posa davant: la fantasia, la realitat, la memòria històrica, la lluita de les dones.
Un món diferent el de les bambolines, més anònim, però important, necessari; així i tot, amagat de la vista del públic, refugi de l’antiheroi que viu per a servir, no és manar per controlar ni figurar, és sols, servir.
Per veure l’àlbum complet de Joanjo Puertos en Flickr piqueu ací
