Vicissituds fecals a la piscina de Castelló

CN | Toni Bataller

Fa uns anys ja vaig comentar el robatori d’una bici a Castelló, tot i que llavors amb clau d’humor; ara bé, sembla que aquella ocurrència va estar un primer avís que ha esdevingut, pocs anys després, una qüestió raonable a hores d’ara: s’ha instal·lat el vandalisme còmodament a Castelló?

Ateses les tertúlies amb els veïns de diversos barris, és fàcil deduir que s’ha generalitzat el que ja és vox populi: la pujada significativa de robatoris de bicis, de cotxes, a les cases —sobretot a les que són objecte d’una reforma o estan buides—, d’eines, el vandalisme als parcs, i… a la piscina?

Òbviament, en el marc de l’increment estadístic de la criminalitat a l’estat espanyol, el poble no pot sostraure’s a aquesta nova epidèmia. Segons les dades del Ministerio del Interior, el 2022 va estar l’any amb la tassa més alta de criminalitat des de 2013, i la tercera del segle XXI. Pot ser, tanmateix, que hi haja a la població una sensació subjectiva d’un major augment, perquè l’índex de criminalitat va desplomar-se de forma significativa els anys 2020 i 2021 arran de l’exili domiciliari massiu que va suposar la pandèmia, per a disparar-se posteriorment en 2022 i en el que portem de 2023.

No analitzaré les possibles causes socioeconòmiques que estan darrere d’aquest incipient problema de convivencia social, perquè crec que ara és més interessant fer-me ressò de les vandàliques vicissituds recents que afecten les pures i cristal·lines aigües de la piscina municipal.

Abans era costum sopar a la terrassa de la piscina, i el bar ple de gom a gom illo tempore; què ha quedat d’això? De fet, les diverses activitats organitzades dels divendres, com ara la festa de l’espuma o la del tobogà, han estat tot un èxit d’afluència de públic, i ens han fet recordar com hi eren els populars esdeveniments d’abans… quan no feia falta un agent de seguretat privada a la piscina. Enguany, no només ha quedat palesa la necessitat de seguretat privada, que ja hi en teníem tot l’estiu passat, sinó que s’ha afegit la presència cada vegada més habitual de la parella de la policia local, i no precisament per capritx.

Així mateix, la piscina no és un lloc conflictiu aïllat —quantes vegades han entrat a robar al bar enguany?—, sols és un focus més dins d’un context de vandalisme que afecta in crescendo a Castelló i els seus voltants des dels darrers anys fins a hui. Cal escoltar amb atenció al veïnat perquè és el termòmetre social més fiable.

Per il·lustrar la situació amb un exemple —un de tants—: fa un temps que gaudim de la presència d’un nou veí, una mena d’antiheroi modern, una sort de Lazarillo, Buscón o Guzmán de Alfarache que sobreviu com pot. Supervivent de l’omnipresent món de la droga, i oriünd d’un poble proper —on pràcticament ja no pot ni posar un peu—, ja ha protagonitzat diversos vídeos que pul·lulen per les xarxes furtant presumptament material de construcció o diversos electrodomèstics, i ja en són nombroses les víctimes de l’ofici —o de la necessitat— d’aquesta estrella mediàtica accidental, a la qual només li falta un himne o una cançoneta de l’estiu de l’estil del Dioni. El més desconcertant és que molts veïns ja han normalitzat resignats la coexistència amb l’amenaça continua de la delinqüència passejant-se pels barris: hem d’acostumar-nos tots a açò?

Però tornem a la qüestió de la piscina en la seua vessant més escatològica: Any rere any, hem patit el —mal— gust d’alguns defecadors furtius per satisfer les seues deposicions a la piscina de tots, com si fora un ‘cagòdrom’ públic. Però quantes en són enguany? Tres? Quatre? O més??? I una altra variable rellevant: és un sol defecador el pare de totes les bonyigues aquàtiques o, altrament, en són diferents els ciutadans que s’inspiren per a obsequiar-nos amb l’aromàtic regalet? Hem d’assolir també l’acte de defecar d’alguns dins de la piscina com una circumstància natural i inevitable?

A la seua obra Gracias y desgracias del ojo del culo (1628), per concloure amb una autoritat en la matèria com és el genial Francisco de Quevedo, el clàssic barroc va escriure: No hay contento en esta vida/ que se pueda comparar/ al contento que es cagar, i després el Diablo Cojuelo afegeix: No hay gusto más descansado/ que después de haber cagado. Aleshores, el fet de resoldre les necessitats fisiològiques primàries —en romà paladí: cagar— és just i necessari, però el que està fora de lloc és fer les aigües majors —mai millor dit— en les aigües de tots. Per favor, cavallers, que la piscina municipal és una àgora de tots, així que en vindre l’apretonet fecal, cal adreçar-se discretament al tron dels serveis públics i abandonar-se a la natura amb el decor adient.

Toni Bataller