- INFORMACIÓ -

 

PUBLICITAT

Texto: Xavier Aznar y Jose Mena.

Fotografies: Jose Mena.

(Este article es va publicar amb data d’agost del 2010. Lamentablement dos anys després el nostre amic Vicente va morir, deixant-nos en herència un llegat d’un valor incalculable i un exemple d’honradesa, molt difícil de trobar huí en dia en esta societat hipòcrita i plena de pocavergonyes).

Se’ns mostra, amigable i somrient, una silueta muntada a lloms d’una vella bicicleta de la postguerra, on estan inserides les empremtes d’una història plena de vivències i fatigues. Segur que pocs fan una lectura adequada del que ha estat i és la seua presència entre nosaltres. La seua imatge, huí arcaica, ens porta notícies d’una època propera al temps, però llunyana als costums. Es maneja maldestrement en el nucli urbà-en allò que anomenaria encertadament Joaquín Sabina “selva de l’asfalt”-; però, contràriament, dins del món rural seria capaç de desentranyar-nos els secrets més profunds de la seua millor amiga: la naturalesa en la seua essència més genuïna. Hauria servit d’inspiració Miguel Hernández i Buñuel, però, en canvi, hauria estat devorat sense pietat pel món neoliberal urbanita. En esta allargada silueta conflueixen, com per art de màgia, el passat i un present que es dilueix entre les nostres mans, ja que per desgràcia, ja no es percep en esta figura cap signe de permanència, i diem “per desgràcia” perquè la seua història és signe de la pèrdua d’un modus vivendi que escriu el seu epíleg davant dels nostres ulls.

La seua saviesa, llaurada a força de cops, està especialitzada en la més primitiva, però eficaç superació humana davant d’una naturalesa hostil. Parlem de Vicente Talens. Fill d’una saga de tres generacions de pastors antics que mor amb ell, i amb ell uns costums i una manera d’entendre i viure la vida. Certament, i utilitzant la seua imatge com a signe i símbol, huí podem parlar d’una caiguda del món del camp en favor de professions tècniques que requereixen estudis superiors i que miren el món dels seus pares com un passat a superar en pro d’un futur millor que té la seua praxi a les grans urbs. Dins este context enclavem l’article que ens ocupa. El món del camp a Espanya i, concretament a les nostres terres valencianes, s’ha anat perdent lenta però significativament. Podem afirmar, sense por d’equivocar-nos, que actualment ens trobem immersos en un canvi d’època en una revolució silenciosa que va tenir les seues arrels en l’emergent economia de mercat. Sens dubte que el nou model econòmic, basat en la competència i el prestigi social que donen les finances, ha canviat el tamís laboral dels nostres pobles riberencs. El jove que romania al poble i que en ell continuava el treball heretat dels seus pares, i aleshores mantenia bell i productiu el jardí natural, ha passat a veure’s com algú sense ambició i, el que és pitjor, sense futur. Les joves generacions han quedat enlluernades per «les llums de neó» i pels cants de sirena que transmeten els mitjans de comunicació social: un atractiu massa temptador. En aquest context de canvi econòmic i social, passem tots per ser notaris del nou cicle històric. Villanueva de Castellón, poble eminentment rural i agrícola, ha canviat la seva fesomia laboral i ja són molt pocs els que treballen el camp i la ramaderia.

Els nostres carrers i camps han vist néixer i viure milers d’homes i dones i, amb ells, centenars de tradicions i costums. Cadascú ha forjat la identitat del nostre estimat poble; cada vida -gota de suor i de llàgrimes-, constitueix el nostre acerb cultural més ampli. Portem a la nostra sang la vida, la lluita i el caràcter de milers d’ànimes que van viure sota el nostre mateix cel i que van regar amb suor la nostra mateixa terra. Huí, més que mai, desitgem rendir un xicotet homenatge, a la figura d’un home singular, a tots aquells que van sembrar d’il·lusions les nostres sendes riberenques. No oblidem que ningú no viu sol, sinó que cada vida és fruit del pes de la lluita i la història de tots aquells que el van precedir. Al nostre amic Vicente la natura li va saber educar com va poder, doncs no eren temps propicis per a l’ensenyament a les escoles, i aquella [la natura], assumint “la seua” responsabilitat, el va acollir a les seues aspres mans i el va abraçar a la seua falda de suor i fems. Tendrament li va ensenyar a tenir una mirada neta i honesta, alhora que tranquil·la i solidària, ja que no són fills del camp l’orgull, la supèrbia i la cobdícia.

Vicente Talens i Ramón García conversant al corral de Villaplana (Navarrés).

Observant detingudament el nostre amic, t’adones que res no escapava a la seua natural intel·ligència; es tracta d’un saber forjat en l’experiència del que observa la vida com un do, amb amor i respecte cap a ell mateix i la bellesa que l’envolta. És important ressaltar el que el prestigiós antropòleg Claude Lévi-Strauss afirma sobre esta idea. Segons el pensador francès, podem caure en l’error que el tipus de vida dels nostres avantpassats i que ara diem frívolament adéu, manca de tècnica i coneixements profunds del món. Seria –segons esta idea- un saber basat en el pur utilitarisme; és a dir, el que es coneix es fa per necessitat i no hi trobem [l’home del camp] ¦cap saber clàssic o cultural. L’home del món rural passaria, pel món de huí, per ser un home rude i mancat de llums intel·lectuals. Però -segons Lévi Strauss- s’amaga una enorme fal·làcia en este judici, ja que el que coneixen els homes educats a la natura i al camp, el coneixen per l’experiència, que és el mateix mètode que utilitza la ciència moderna, per la qual cosa no descansen sobre el mite i sí a l’observació. Cap tècnica sorgeix per atzar, sinó per hipòtesis posada repetidament a prova. En este article -com hi ha lloc al dubte-, pretenem fer visible i tangible, allò que pot passar desapercebut per a nosaltres: fer públic allò privat, o -com diria Turner- “fer social allò personal”. Intentem descriure un moment històric liminar; és a dir, un lloc en la història col·lectiva [de tots nosaltres] ubicat entre “una cosa i l’altra”, com a moment de transició o d’inici a una nova concepció del treball i la història. El subjecte actiu d’un ritu de pas, com és el que ens ocupa, és invisible a la societat en el període liminar, per la qual cosa pretenem fer-lo visible, perquè esta visibilitat li concedeix el valor cultural que requereix. El que és curiós d’este cas, i per això ressenyable, és que posseeix una realitat física; és a dir, és entre nosaltres, però no té una realitat social; és a dir, el seu modus vivendi ha deixat d’existir silenciosament davant dels nostres ulls. El nostre compromís com a etnògrafs és observar els fets interpretativament i no limitar-nos a la mera observació. La descripció, per ell mateix, ha de ser explicativa i interpretativa. Este ha de ser, i no cap altre, el nostre compromís científic.

Vicente Talens ha tingut, durant un llarg període, l’amabilitat i paciència de mostrar-nos tot allò que s’ha après com a herència i experiència pròpia. Sens dubte, sap que és el moment de fer balanç de tota una vida, i ho fa serenament, amb la tranquil·litat que li brinda la consciència. La seua infantesa forjada als camins de ferradura, a la solitud del caminant, amb l’única companyia del dur clima hivernal o estival. L’acompanyaven fidelment el balut de les seves ovelles, la companyia i fidelitat del seu gos i, és clar, la il·lusió dels seus propis pensaments. Ara, jubilat, amb la mirada a l’horitzó, encerta a entendre la importància que té la paraula donada i la mà estesa. A la infància, -ens explica- “les condicions per al pasturatge al poble [Castelló] eren molt difícils”. Recorda els llargs períodes per recers, camins i camps on es podia veure la vida passar [privilegi que posseeix el pastor per la seua feina], alhora que s’advertia de com passava la seua.

Hem caminat al costat d’ell revivint els seus records, concretament per la sendera que feia a l’estiu des de Villanueva de Castelló fins a Alpera, a terres manxegues, on tardava dos dies a arribar al seu destí, travessant paratges d’una bellesa extraordinària: Sierra del Montot (Cotes ), Serra de Sumacàrcer, Les Eres (Navarrés), Riu Gran (Cañada Real d’Almansa), Font La Jaraca, Font Forada, Casa de l’Alt i Font Les Vaques, Caserío Les Madroñas, La Casa del Pi… (Ayora) i Alpera… a Vicente se li fa un nus a la gola, ell no sap que l’observem i la seua mirada es perd al record. De sobte i trencant el silenci incòmode, ens indica el lloc on parava a descansar o a buscar l’ombra, és fàcil imaginar-ho i submergir-se en el rellotge de la seua història. Des de la talaia de la vida campestre, era capaç d’observar que xicotetess i mesquines que, de vegades, es tornaven les vides dels homes: enveges, recels, calúmnies…, en canvi, la pau i el silenci eren el privilegi i adorn de la seua vida, això li permetia prendre certa distància de les coses, ja que el temps era el seu aliat. A la Serra de Santa Anna recull unes herbes que ara diu que necessita: El perico (Hypericum perforatum) i la cua de gat (Sideritis tragorinarum). Un, de sobte, somia amb mil remeis amagats a la natura i que, pot ser, hagin quedat oblidats o vetllats en el trasbals de l’urbs. Este dia era festa per a Vicente, la llum li ha tornat a la mirada. La natura s’ha vestit de gala per rebre un amic i no li amaga les delícies. Vicente porta entre els punys un manat d’herbes: es tracta d’un ramell, ofrena florida que huí li obsequia la seua mare: la natura; ens ho dóna a olorar, a la seua cara es reflecteix una enorme felicitat, i com no, quedem fascinats per la salutació del seu aroma. Unes herbes són per al ventre, altres per curar infeccions diverses i altres per… en fi, no hi ha remei casolà que se li escape. La muntanya l’ha dotat d’una complexió forta, robusta, de manera que sempre ha gaudit d’una extraordinària salut, però ara –diu- no ser el mateix. El cant del papafigues ens alerta, se’ns ha fet tard i cal tornar a casa, però ens dóna temps per observar l’intens groc que l’engalana posat a la copa d’un arbre. En este mateix instant descobrim també el rossinyol, ens acostem amb sigil i, la mare, en veure’s amenaçada, alça el vol amb vigor. Durant les trobades que vam tenir amb Vicent ens va mostrar tot un ventall de propietats curatives de la muntanya i que ell aplicava i s’aplicava a si mateix i al seu ramat. Quan una ovella apareixia amb l’ull blanc, el que s’anomena un “núvol a l’ull” –en valencià diem “tel”-, significa que l’animal s’ha ferit o ha rebut alguna punxada a la muntanya. Cal actuar ràpid: se la posa de cap per avall, se la trava i s’agafa l’orella de la part de l’ull danyat; alhora que se li talla la punta de l’orella, la sang que brolla s’aplica directament a l’ull i al cap de tres dies l’animal ve curat. No falla –afirma Vicente–. Quan l’ovella malparix o avorta, queda plena de llet i està destinada a morir perquè se li engangrena “el braguer”. Se li intenta buidar la llet però amb això no n’hi ha prou i s’han de prendre altres mesures. Sempre hi ha alguna ovella que avorreix una de les cries; és llavors quan s’agafa un paper i se li posa sal, i, amb un cogombre que s’introdueix a la naturalesa de la femella malalta per l’avortament, tot ell refregat per la cria que ha estat deixada de banda, fa creure l’ovella , per l’olor i el sabor, que és fruit de les seues entranyes, el que salva totes dues: la mare que ha perdut la seua cria i la cria que ha estat menyspreada per la seua mare. Quan avortaven calia donar-los “ruda bullida” o “esparraguera borda” per tal que expulsés els microbis (la paria o llit). Recorda com, Aznar [l’Ordenari, transportista del poble que comunicava el poble amb la capital de València], els portava les medicines necessàries per tractar els animals: balsaben i penicil·lina per a la retenció de llet, cosa que els treia la febre; calia donar-los tres punxades, una de diària. El balsaben els desparasitava el fetge, i calia punxar-les 2 cops en 15 dies. La mateixa operació es repetia dues vegades cada any. La cua de les ovelles s’ha de tallar quan la lluna minva, ja que l’animal té tendència a agafar infeccions, cosa que ell anomena “modorra[1]”. A més, la deixalla dels animals també s’ha de treure quan la lluna minva, si no fos així, el corral s’ompliria de puces. Amb la particularitat que fermenta per poder ser utilitzat com a adob i si no es treu en esta fase de la lluna, s’asseca.

Recorda Vicente que al poble de Villanueva de Castelló van arribar a comptar-se més de divuit pastors i els enuncia pels seus noms, com si enumerés els fills de Jacob: Salvador, Vicente, Eliseo, Silverio, Fernando, José, – tots ells de la saga dels Talens-, Moragues, Fayos, Ramón Aviño[2] [al que ja dediquem un article en el passat llibre de festes], Vicente Alandes, Eusebio Buitrago[3], etc.… Tot és perquè, a Villanueva de Castellón, les plantacions d’arròs eren bones i abundants. El rebrot del mateix, un cop segat i collit, era plat vingut de gust per les ovelles. Des de la sèquia Escalona cap avall, tot era una immensa plantació de cereals. Un cop es va començar a deixar de plantar l’arròs, a causa dels brots d’epidèmies i altres factors, es van plantar carxofes, melons, fesols blancs i sobretot tarongers als alts per la falta d’aigua. Estes noves plantacions no proveïen de les pastures necessàries per al bestiar, per la qual cosa es va anar acabant la vida ramadera i amb ell els pastors. Les noves plantacions estaven impregnades d’herbicides i de cotxes que es posaven nerviosos davant de l’obstacle del bestiar. Recorda que un dia se li van morir 8 ovelles per menjar herbicida, ell no va advertir que el camp havia estat tractat amb este material, cosa que li va ocasionar un gran disgust. Es podia estar amb els cinc sentits, un pastor no podia caminar despistat, ja que a la mínima es jugava la seua hisenda. El mateix “agret” que creix als camps de tarongers de la ribera, és tendre i sucós per a l’animal, però amb la particularitat que amaga un fil a la tija que no pot ser digerit per l’ovella. Aquesta el menja a boca plena i després pot morir d’indigestió. Vicente els preparava “vi calent” i els ho donava perquè el menjar els cuís dins del budell i no morissin.

A ell li agradava fer formatge, aprofitant el quall natural que li proporcionaven les carxofes. Afirma que era boníssim i completament natural, de xai de llet. A Castelló ho venia a diferents botigues i tenia gran acceptació. Feia dos varietats: sec i tendre. Un cop l’ovella no donava llet, era el moment de portar-la a l’escorxador, per ella li pagaven entre cinc mil vuit-centes pessetes, depenent del moment. Tant és així que ha conegut molts i diversos preus d’animals al llarg de la vida. Ha comprat ovelles a Cárcer a 400 pessetes, quan el pare ho feia per 40 pessetes, ja fossin d’un, dos o tres anys. A Navarrés va comprar caps de bestiar a 1550 pessetes, encara ho recorda. Un cop adquirides, es podia tornar caminant des de Navarrés a Villanueva de Castelló. Allà va conèixer Ramonazo, amb qui conserva una entranyable amistat. El contracte es feia de paraula i amb una encaixada de mans, amb això n’hi havia prou, huí es fa factura i, tot i així, la gent no cobra, -afirma Vicente indignat-. Des de les 7 del matí, hora en què eixia, arribava al poble a les 9 del vespre, cansat però content. De camí anava sol i de vegades resava, tenia les seves creences –diu–. Afirma que cal respectar els altres i ser respectat alhora; posseeix un codi ètic propi i que no trairia mai, codi que ha confeccionat en les llargues hores que el camí li va donar per a la reflexió. El camí era llarg i les estampes de la Mare de Déu dels Dolors i la del Crist dels Prodigis, guiaven el seu camí ascètic cap a la fèrtil ribera del Xúquer.

Ens remuntem a la imaginació al que van ser els seus durs dies de treball. Imaginem que és estiu i ja clareja, el ramat es prepara per a la sufocant calor estival. Vicente arriba al corral i abans de treure les ovelles impacients, penja el sarró i el caiado a l’estaca de la porta d’entrada. Es disposa a realitzar la seua litúrgia diària que consisteix a separar de les seues mares els xaiets nascuts dies abans, ja que estos són molt xicotets encara per eixir a la muntanya. Després prepara la resta del ramat per a la dura jornada de camps de ferradura i sol sufocant. Per fi, el pastor obre la porta i les ovelles ixen en estampida. Són les “tantes” del matí. L’esperaven hores de forta calor fins a les 11, que serà l’hora que tornarem al corral. Vam seure a l’ombra d’un enorme nesprer, carregat de fruits. Mentrestant, Vicente explica… continuar llegint

- PUBLICITAT -

Comentaris

Introduïu el vostre comentari
Introduïu el vostre nom ací