- INFORMACIÓ -

 

Hui 2 de juny i a la Casa de la Cultura d’Alcoi, es presentarà el llibre, “Vicent Micó i Garcia. Un rector compromès”, una obra que el passat 27 de maig es va presentar a l’Olleria, poble on va nàixer aquest prevere atípic en la clerecia del País Valencià pel seu pacifisme i ecologisme i pel seu valencianisme militant“.

PUBLICITAT

L’11 de gener de 2018 va morir l’amic Vicent Micó, prevere, fundador i ànima de la comunitat de Turballos, un capellà amb un somriure d’esperança que infonia pau i joia. Nascut a l’Olleria el 1928, Vicent Micó va ser un home de cultura, un capellà atípic, pel fet que en una clerecia profundament castellanitzada i castellanitzadora, l’amic Vicent va ser un valencianista convençut i una persona arrelada en el pacifisme i en l’ecologisme. Vicent també va ser un capellà atípic perquè no era gens clerical, sinó que creia en la sinodalitat d’una Església Poble de Déu. Per això valorava i escoltava els laics i així va ajudar a construir un Església comunitària, més horitzontal que vertical. I és que Vicent, ajudat principalment per Pilar Matutano, sabia escoltar, acollir i encoratjar tots els qui col·laboraven amb ell.

Vicent Micó a Turballos

Vicent va ser un capellà que va comprendre (i va posar en pràctica), la inculturació de l’Església i per això va introduir la nostra llengua a la litúrgia, com expressió de l’encarnació de la fe en una terra concreta.

La seua vida i la seua tasca, admirable i alhora discreta, queda reflectida en aquest llibre que he tingut el goig de prologar: “Vicent Micó i Garcia, un rector compromès. 1928-2018”, una obra de Pedro Parra Verdú i Josep Frasés Vaello.

Crec que la nostra societat deu molt a persones com Vicent Micó, que d’una manera discreta, anònima, sense buscar mai un protagonisme, sinó posant-se sempre al servei dels altres, va viure fidel als seus ideals, a la seua fe, a la nostra cultura i al pacifisme.

El llibre ens descriu amb senzillesa i realisme la infantesa i la joventut de Vicent, la seua ordenació presbiteral i les destinacions que va tindre abans de servir la comunitat parroquial de Santa Rosa d’Alcoi. D’una manera particular, aquesta interessant obra (que convide a llegir), destaca el pas de Vicent (providencial i ben fecund), per la Vall de Gallinera i la fundació de la comunitat de Turballos, un exemple ben clar de senzillesa evangèlica i de comunió, de pacifisme, de fraternitat i d’un amor apassionat per les benaurances.

Vicent Micó, un home d’una gran lucidesa, tenia una mirada transparent i neta i un somriure que ens mostrava la seua senzillesa i la seua humilitat. Humil i pobre, sí, però ferm en les seues conviccions, Vicent Micó amb el seu exemple, amb les seues obres, amb el seu treball (constant i abnegat), ens va assenyalar el camí de la pau i ens va acompanyar a viure l’Evangeli en tota la seua puresa, sense conservants, colorants ni additius. I és que ell va pouar en la Paraula de Déu, allò que és essencial en el seguiment de Jesús de Natzaret: l’amor fratern.

Vicent Micó, un rector compromès

Els valencians, des de fa segles, no hem tingut, majoritàriament, consciència d’identitat nacional i hem estat marginats per un estat que, encara hui, ens tracta com una colònia, com un apèndix molest que, si no s’ha d’eliminar, cal tindre’l ben “controlat”. La mirada homogenitzadora de l’estat espanyol, no té en compte les cultures no castellanes, que durant la dictadura franquista, el règim va intentar dissoldre sense aconseguir-ho, en part, gràcies a hòmens com Vicent Micó.

La jerarquia que hem patit els valencians al llarg dels segles, a excepció dels bisbes Josep Pont i Gol, Josep Mª Cases, Rafael Sanus i Enric Benavent, han tingut una mentalitat “conqueridora” i castellanitzadora i per això, després del Concili van introduir a la litúrgia el castellà, en compte del valencià. I és que sovint, l’acció pastoral dels bisbes del País Valencià, no ha tingut en compte la nostra llengua i la nostra cultura, que han estat marginades des del punt de vista eclesial.

Va ser el Concili Vaticà II, amb el Decret “Ad Gentes”, que Vicent Micò assimilà del tot, que va fer que alguns preveres valencians entengueren la realitat del nostre país d’una manera diferent, no assimilant la gent a la cultura espanyola, sinó respectant i valorant la dignitat de la cultura del País Valencià. En compte d’imposar als valencians la cultura espanyola, com a únic mitjà d’expressió de la fe (com van fer els bisbes i la majoria de preveres valencians), Vicent Micó i altres capellans (pocs, desgraciadament) se’n van adonar de la importància de respectar la identitat cultural del nostre poble, realitat que va assumir Vicent i que, desafortunadament, encara no han comprés els bisbes del País Valencià i la majoria dels preveres valencians, que, en ple segle XXI, continuen marginant la llengua dels valencians.

Vicent Micó a l’església de Turballos

Vicent Micó va vore clar que per a viure la fe, no feia falta despullar-se de la pròpia identitat i empeltar el cristianisme en el si d’una cultura estrangera. Vicent entengué que era precís respectar la cultura dels valencians, pel fet que el Concili va defendre que totes les cultures són el receptacle d’una presència reveladora i salvadora de Déu.

Si des del 1707 la història del País Valencià no va ser sinó un apèndix de la història d’Espanya, es comprèn que els valencians no tinguérem tampoc identitat pròpia, ja que s’identificava amb la dels dominadors. El Vaticà II canvià la mirada de l’Església, però no la dels bisbes i preveres valencians. Però Vicent va descobrir que les cultures s’han d’estimar en elles mateixes, ja que estan impregnades de la manifestació salvadora de Déu. Així, Vicent Micó emprengué la tasca de construir una Església autòctona, per demostrar que l’encarnació en la cultura, és sempre experiència d’Església. De fet, Jesús s’encarnà en una cultura concreta, minoritària i marginada. No s’encarnà en la cultura dominant dels opressors, la llatina, ni tampoc en la cultura grega. D’ací, la importància que el Vaticà II donà a l’encarnació i a la inculturació de l’Església en totes les llengües i en totes les cultures, sense excloure’n cap.

Vicent Micó va ajudar el nostre poble a fer una reflexió sobre el Regne de Déu, i un acostament a la fe de les comunitats cristianes, cosa que implicava una acció en la història, per instaurar la justícia i la fraternitat. Per això, Vicent Micó va ser un profeta. Un home que es va deixar “convertir” pel Vaticà II, ja que comprengué que la primera acció de l’Església, ha de ser acostar-se als hòmens i a les dones i vore què cal fer per ajudar-los i per a alliberar-los de les cadenes que els esclavitzen. L’amic Vicent Micó comprengué, a la llum de l’Evangeli, que la prioritat de l’Església és el seu compromís amb la pau i a romandre al costat de l’home, xafat pel poder, per així traure’l de l’opressió i ajudar-lo a superar les injustícies.

Vicent Micó, ajudat de tantes bones persones (i vull recordar especialment Pilar Matutano) a Turballos i als pobles on abans va estar destinat, va saber escoltar la gent, acostar-se als qui patien i estimar i promoure la nostra llengua i la nostra cultura a l’Església, a més de crear un clima de pau i de fraternitat, per així esdevenir testimoni de l’Evangeli. La seua paraula, sempre profètica, era per a tots els qui l’estimàvem, un far que il·luminava la nostra societat. Amb discreció, amb humilitat i sense fer remor, Vicent Micó va sembrar la llavor de la pau, de l’esperança i de la dignitat d’un poble, el valencià, que encara hui no veu reconeguda la llengua pròpia a l’Església.

Vicent Micó, un rector que defensava la nostra llengua

La importància d’aquest llibre la trobem, en el fet que recupera i dóna a conèixer “la vida i l’obra d’apostolat cristià” de Vicent Micó, “així com el seu compromís social, humà i en defensa de la pau, dels Drets Humans, del valencià i del cristianisme de la vida comunitària”, com diu un dels autors, Juan Parra, en la introducció del llibre.

Si l’Església del País Valencià o millor dit, els bisbes valencians, fóra una Església i uns bisbes arrelats a la terra, serien aquests mateixos bisbes els qui haurien promogut aquest llibre d’homenatge a Vicent Micó. Però tenim una jerarquia que menysprea la llengua que Vicent tant va estimar i tant va defensar. Amb tot, aquest preciós llibre hauria de ser una bona ocasió, perquè els bisbes valencians seguiren l’exemple de l’amic Vicent Micó, retent-li un homenatge públic. I, com crec que Vicent voldria, el millor homenatge seria que els bisbes valencians aprovaren el Missal Romà en valencià, per així fer possible que la llengua de Sant Vicent (Ferrer i Micó), no quede, com fins ara, arraconada i exclosa de la litúrgia i de la vida de l’Església.

La vida de Vicent Micó va ser com el gra de mostassa, la més xicoteta de les llavors, però que és capaç de créixer i d’acollir els ocells (Mt 13:31).

Aprofite ara per demanar l’Alta Distinció de la Generalitat per a Vicent (membre de la Tertúlia dels Dilluns, al Micalet, amb mon pare i altres amics), un home que defugia els honors, però que mereix ser honorat pel govern valencià i per tots aquells que ens considerem deixebles seus en el pacifisme, en la fraternitat, en la fe i en l’amor a la nostra llengua i la nostra cultura.

Vicent Micó va viure (i va morir) pobrament, com a bon deixeble de Jesús, sense tindre res, però posseint-ho tot, pel fet que el seu cor era ple de l’amor de Déu, un amor que ell no guardava per a si mateix, sinó que el vesava a tots els que se li acostaven.

Josep Miquel Bausset

- PUBLICITAT -