CN | Josep Miquel Bausset
Hui, 26 d’abril, celebrem el centenari del naixement de Vicent Ventura i Beltran. I és en aquest article, que, amb gratitud i enyorança, vull recordar la sincera i profunda amistat que hi hagué entre aquest periodista (i polític) i món pare. Dos homenots dels País Valencià. Dos grans amics. Dos activistes incansables que treballaren tota la seua vida per la llengua i pel redreçament nacional de nostre país.
Els primers records que tinc de Ventura, que era com mon pare l’anomenava, són de quan va ser acollit a Dénia a casa del canonge Josep Espasa. I és que pel fet de participar en l’anomenat “Contuberni de Munic”, Vicent Ventura, després d’un temps a París, en tornar a l’estat espanyol va ser castigat pel Règim franquista i per això s’hagué de “confinar” a Dénia. Recorde que diverses vegades vaig acompanyar mon pare a vore Ventura a aquesta vila de la Marina Alta, portant-li alguns aliments i, el que més apreciava ell: tabac, ja que la situació econòmica d’aquest represaliat pel Règim, era precària.
Un altre record que tinc de Ventura és quan va vindre a l’Alcúdia, el març de 1964, ja que, per l’amistat que tenia amb ell, mon pare li va demanar que fora el padrí de baptisme de la meua germana Matilde. Ventura, un home o bé agnòstic o ateu, per la seua relació amical amb mon pare, va accedir a ser el padrí de la meua germana menuda i per això conservem a casa cartes seues adreçades a la meua germana, on puntualment, cada Nadal, i pel fet de ser el seu padrí, li enviava les estrenes o la felicitava pel seu sant i el seu aniversari.
Més tard, en els meus anys d’estudiant a la Universitat, a València, jo anava a Publipress, l’agència de publicitat que va crear Ventura. Si no ho recorde malament, era un edifici pintat de verd cantoner, situat a la dreta del riu del riu Túria, bastant a prop de l’església del Temple. Jo li portava a Ventura, aprofitant que durant la setmana escolar jo vivia a València, algun llibre, alguna carta o algun encàrrec que mon pare m’havia donat per a ell. O era Ventura que em telefonava on jo hi vivia, perquè passara per Publipress per donar-me algun article que havia escrit i que volia que jo li’l portara a mon pare (quan el cap de setmana tornava a l’Alcúdia), perquè se’l llegira i li donara la seua opinió. No cal dir que Ventura i Fuster, entre d’altres, també vingueren a l’Alcúdia quan, el 28 d’abril de 1951, es casaren els meus pares.
El record que tinc de Ventura és el d’un home honest i bonhomiós, valent, sorneguer i sobretot, compromès amb el redreçament nacional i la vertebració del País Valencià. Ventura va ser un polític i un periodista “atípic” (com ho va ser també l’amic Francesc de P. Burguera), que anava amb la veritat per davant. Un polític i un periodista honest i bo, que no era amic de mentides ni de mitges veritats. Un home políticament “incorrecte”, que considerava la política i el periodisme com un mitjà per millorar les condicions de vida dels valencians. No com una manera d’enriquir-se, com han fet altres polítics. Per això en la seua etapa política, Ventura (i també Burguera), mai va fer tripijocs ni malabarismes per quedar bé. I encara menys, ni l’un ni l’altre, mai no es van enriquir ni es van embrutar les mans amb sobres ni amb diners negres. Al contrari, van perdre diners per crear un espai polític i un projecte periodístic.
També recorde Vicent Ventura (nascut a Castelló de la Plana enguany fa cent anys), al carrer Alboraia 14, ja que van ser diverses les vegades que havia anat a sa casa amb mon pare, a vore’l a ell i a la seua dona, Marina. Eren estones on passàvem hores enraonant en una tertúlia amena i sempre interessant. O les diverses vegades que havia vingut a l’Alcúdia, una d’elles per ser homenatjat pel Bloc de Progrés Jaume I del meu poble. O a fer alguna conferència a la Casa de la Cultura de l’Alcúdia.
Ventura va compartir amb Estellés (del qual enguany també celebrem el centenari del seu naixement), l’odi que la dreta els hi tenia. Una dreta antivalenciana, analfabeta, cavernícola, violenta i retrògrada, que odiava aquests dos hòmens cultes i bons de veritat. Només cal tindre en compte que les Corts Valencianes s’han oposat a celebrar l’Any Estellés, el més gran poeta valencià des d’Ausiàs March. Però eixa és la dreta que tenim: inculta i illetrada.
Cal recordar que eixa mateixa dreta, amb diverses sigles (i on canviant l’ordre dels partits no s’altera la seua incultura) i un diari del Cap i Casal, sempre agenollats i mirant reverencialment a Madrid, des de fa anys ha actuat atacant la cultura i la llibertat dels valencians. I no només de paraula, sinó que també ha encoratjat els grups violents que atemptaren contra Fuster, Sanchis Guarner, Pere Riutort, la llibreria 3 i 4….
Ventura, juntament amb Estellés, Fuster, Sanchis Guarner, Ferrer Pastor, Enric Valor, va ser un home, més aviat un “homenot” (i no només pel seu físic corpulent), que representava, amb dignitat, la cultura i l’anhel de llibertat dels valencians.
Per això no he trobat gens estrany que els polítics que governen la Generalitat del País Valencià, amb aquesta nova inquisició representada pel PP i per VOX, (a les Corts Valencianes i a alguns ajuntaments), i amb un autoodi digne de ser psicoanalitzat, no reconega el paper fonamental que va tindre Ventura en el redreçament nacional del País Valencià. Encara més: en el seu autoodi pel valencià, ataquen la llibertat d’expressió i prohibeixen (anul·lant les subscripcions), la lectura de revistes com Saó, Camacuc, El Temps….. Així com Ventura va ser un home que sempre va defensar la llibertat d’expressió, aquests polítics que ens governen, són els representants que (si pogueren), cremarien els llibres i les revistes en un nou Fahrenheit 451. De fet, si no cremen llibres i revistes d’una manera física, sí que ho fan prohibint publicacions, anul·lant concerts i censurant obres de teatre i exposicions.
El que em sap més greu de tot, és que la jerarquia de l’Església catòlica, començant pels bisbes del País Valencià, callen (amagant-se darrere d’un fals neutralisme), davant la persecució de la nostra llengua per part de la dreta. Segurament els bisbes valencians no han llegit la Regla Pastoral del papa Sant Gregori el Gran, quan exhortava els pastors a alçar la veu davant les injustícies i anomenant “mercenaris”, aquells que callen per por. Al segle VI, aquest bisbe de Roma, escrivia: “Sovint s’esdevé que hi ha alguns prelats poc prudents, que no s’atreveixen a parlar amb llibertat per por de perdre l’estima dels seus súbdits”. I és que, com deia el papa Sant Gregori el Gran, “callar i dissimular els defectes, és el mateix que fugir quan s’acosta el llop”.
Hui que celebrem el centenari del naixement de Ventura, cal recordar (en contrast a la dreta que ens governa), la seua ètica i la seua honestedat, la seua rectitud i la seua claredat d’idees, plasmada en els articles que va escriure a València-Fruits i a d’altres mitjans de comunicació, com Serra d’Or o els diaris Avui, Levante o La Vanguardia.
En aquest centenari del seu naixement, Ventura és, més que mai, un representant digne i insigne d’un poble que no vol morir. I és que Ventura, amb el seu compromís a favor de la justícia, la llibertat i els drets nacionals del País Valencià, ens és un exemple en el nostre camí en la defensa dels Drets Humans i de la sobirania nacional.
