Jo de major vull ser vell. Obvi, veritat? Doncs en són molts, i com més va més, els qui s’entossudixen a abolir esta obvietat. Cadascú és lliure de recórrer a la cirurgia, a la cosmètica, al vestuari i, fins i tot, a la imitació de conductes juvenils; però facen el que facen, el pas del temps deixa inevitablement empremtes inesborrables. I, en molts casos, fa llàstima veure com el fantotxe vell que s’és sembla una caricatura grotesca i artificial del jove que ha deixat de ser fa molts anys, mal que li pese. El problema són les causes que ens porten a actuar d’eixa manera. El problema és la mala reputació que té hui la vellesa.
Crec que guanyaríem en tranquil·litat si ens convencérem i tractàrem de convéncer els jóvens que la vellesa no és en si mateixa cap malaltia, que no és cap indignitat ni res del que calga avergonyir-se. És el procés natural de viure, d’haver viscut. Si la vellesa desagrada, hauria de ser només perquè és un període on sovintegen les malalties i es fa molt més pròxima la mort. I cap d’estes dos coses les eviten els mitjans per a dissimular-la a què m’he referit. Per això i perquè és en la vellesa quan la probabilitat de no valdre’s per un mateix augmenta fins a extrems preocupants, la vellesa ens iguala sovint als altres tipus de persones dependents. I d’això vull parlar.
Ser vell, com ser dependent en general, priva d’autonomia i, en conseqüència (com ara intentaré provar), de dignitat. Que hom no puga portar a terme per si mateix allò que sí que pot triar fa, vulgues no vulgues, que més a poc a poc o més de pressa se li negue també el dret a decidir què fer. Si per fer allò que hom ha decidit cal la col·laboració, la faena d’una altra persona, si les teues decisions impliquen el meu esforç, si comporten una molèstia per a mi, a la llarga o a la curta faré el possible per a privar-te d’aquell dret o de les seues conseqüències. En el fons faré minvar la teua llibertat i, conseqüentment, també la teua dignitat. Pitjor encara, tu mateix aniràs a poc a poc negant-te el dret a triar, a voler que els altres facen per tu, a variar-los les rutines; intentaràs molestar el mínim possible. Tu mateix, potser, seràs el teu màxim censor, la teua major força coactiva. Si ets una persona pudorosa, si et fa vergonya mostrar les teues «vergonyes», o totes les imperfeccions del teu cos, els penjolls i les flaccideses, el patiment s’acreix molt i la sensació d’impotència es fa esfereïdora. El teu cos és un mer objecte, com una màrfega o un sac, una cosa que es manipula com es manipulen les andròmines; si de cas, amb una mica més de cura, per no fer mal, però no com es tracten els cossos de veritat. I, a la fi, pel que fa a l’aspecte emocional, el tracte als dependents no dista molt del que es dispensa als xiquets: se’ls infantilitza i se’ls atorga un tracte tou, condescendent, privat, en qualsevol cas, de simetria. A qui no té el poder de dominar el seu cos, se li sol negar el control de la seua pròpia vida. I la societat és tal que fa que el mateix dependent hi renuncie, més o menys voluntàriament, que es considere a si mateix una càrrega indigna de demanar part almenys d’aquell control.
Vellesa no és necessàriament sinònim de dependència, com certa dependència física no és sinònim d’incapacitat en tots els àmbits de la vida. Cal dir-ho i cal assimilar-ho. No pot ser que qui no són jóvens, bells, dinàmics i emprenedors no siguen ciutadans de la mateixa categoria i amb els mateixos drets. I cal que uns i altres se n’assabenten, prenguen consciència i actuen en conseqüència. Els vells han passat de ser els savis de la tribu, els consellers prudents i experimentats a ser andròmines molestes que cal apartar per part dels altres i amagar per part d’ells mateixos. Tot ben trist, però ben fals. La vellesa, és cert, no assegura el seny, però tampoc no és sinònima de la seua absència. Una de les condicions necessàries de la llibertat és «el control racional», ser capaç de decidir què fer segons les raons de què es disposa. Que hom no puga actuar segons el que pot decidir, no significa que no siga capaç de triar un curs d’acció segons les raons de què disposa, per tant no significa que no tinga este control racional i que no siga subjecte de llibertat. El lliure albir és la capacitat de decidir què es vol, tenir llibertat de la voluntat. La llibertat d’acció és la capacitat d’actuar segons allò que es vol, segons allò que es tria o decidix, sense que ningú ens ho impedisca. El problema apareix quan a qui té lliure albir se li nega la llibertat d’acció perquè depén de l’ajuda d’altres per portar a terme la seua decisió. Siguem, doncs, sincers i honestos, perquè no vulguem ajudar els dependents a tindre llibertat d’acció, no neguem el lliure albir i reduïm a una categoria inferior als qui són mancats de la completa humanitat que el lliure albir comporta.
Tobies Grimaltos i Mascarós
