CN | Maurici B. Monar
La vida ens ha portat una nova prova de foc aquesta setmana. D’una manera més directa o més indirecta, la majoria de valencians hem patit les conseqüències d’unes pluges intensíssimes que han generat molts canvis en el paisatge i en la percepció de la vida per part de les persones. Són autèntics reptes per a les nostres ments acostumades a uns nivells alts de seguretat. Acostumades a baixos nivells de tolerància del que és inesperat. I, en conseqüència, a tota càrrega emocional que això comporta. Sobretot per la desaparició de tantes persones. Sobretot, per la necessitat de gestionar especialment la impotència, de sentir-se amb les mans lligades i sense possibilitat de fer res.
Comentava un filòsof en una tertúlia que, justament, el que estava afectant tants valencians, i tantes persones, era el fet d’haver-nos desacostumat, al llarg de generacions, a viure a l’aguait, vigilants. A creure que no ens va a passar res. A pensar que vivim en una societat molt segura i que, d’alguna manera, tenim bastant garantida, una llarga vida amb uns processos i hàbits socials que hem aprés i que, d’alguna manera, estem cridats a reproduir. Aquesta confiança, aquesta falsa confiança, queda rompuda per accions com la que estem vivint aquests dies. Segur que tots podem recordar molts altres moments en què la nostra sensació de seguretat s’ha trobat amenaçada i desmuntada. Per dir-ne algun no massa llunyà, la pandèmia. O també, la pantanada de 1982.
Si alguna cosa trobe que és segura en la vida, és que res és segur. Que el canvi és permanent i res és per a sempre. Que tot allò que hem acumulat amb tant d’esforç la majoria dels valencians, en un no-res se’n pot anar en orris. O dit col·loquialment, se’n pot anar «a fer la mà».
Personalment, intente tenir-ho molt present. Sé que, qualsevol decisió que prenc sobre la meua vida, té unes conseqüències per a mi. En un sentit favorable, o no. Però les té. I que, com més prompte ho assumesca, com més aviat entenga que allò que jo desitge no sempre acabarà complint-se, més calma i serenitat portaré a la meua ment. I aquest estat d’equilibri, que en absolut és de resignació, és el que necessite per a actuar i per a decidir.
