Si parles amb la gent o escoltes i lliges el que diuen a les xarxes i als mitjans, veus que som molts els que pensem que aquesta pausa, aquesta interrupció, aquest temps mort, hauria de servir, un vegada trencada la rutina i la quotidianitat, per a reflexionar. Reflexionar sobre què és realment important i que no ho és tant. Per aprendre, per avaluar les coses d’aquesta vida amb més precisió, restablir l’escala de valors que darrerament em sembla que està una miqueta (o prou) desajustada. I, sóc optimista, potser aprofite per valorar realment allò que sempre hem dit que valoraven, però que la nostra pràctica diària desmentia: el temps compartit amb els que estimes, la calma, les petites coses que donen plaer, la fraternitat… Aquesta aturada de l’univers pròxim pot fer que ens adonem de quines coses són les que realment apreciem, les que trobem a faltar i quines, tantes, eren en realitat supèrflues. Sóc optimista, espere que siga així.
Però sóc pessimista alhora. Tothom qui veu la cua al dimoni diu haver descobert què importa de veritat, que no paga la pena desviure’s per segons quines coses, perdre el temps en tot allò que realment és sobrer i que no ens deixa veure i apreciar el que vertaderament fa la nostra vida bona. I experimenten un periode de transformació, esdevenen més humans, si ser humà vol dir se més generós, menys mesquí, més agraït amb el que es té i menys ansiós per tenir. Però sóc pessimista, ja ho he dit.
Potser realment no obtinguem d’aquesta pausa aquells resultats desitjables, però si els obtinguem, segurament ens passe com a tants altres que els han obtingut, que ha sigut un estat transitori i han tornat als mateixos errors de sempre.
En fi, tant de bo açò aprofite per canviar uns centímetres l’orientació que portaven les coses al món, canviar una miqueta els pesos atorgats a les coses. Que quan passe tot i els bons propòsits i promeses de canvi que es fan quan trona no s’obliden en eixir el primer raig de sol.
Tobies Grimaltos
Articles relacionats en La Fundació, piqueu ací.
