- INFORMACIÓ -

 

Acabo de llegir el llibre Bausset: 101 anys compromès amb el poble (amb text de Miquel Puig Cuadau i il·lustracions de Rafa Martínez Primo), d’Edicions 96,  que fa conèixer la vida i l’obra de Josep Lluís Bausset (Paiporta, 1910 – L’Alcúdia, 2012), botànic, dinamitzador cultural, escriptor, farmacèutic, químic, practicant, polític, professor, amant de la lectura i de la música i, sobretot, defensor de la seva llengua. Ve a tomb de parlar-ne perquè el relaciono amb una de les oportunitats més ben aprofitades de la meva vida, que em plau de poder compartir amb els lectors de Castelló Noticies.

PUBLICITAT

El 19 d’agost de 2010 el Sr. Josep Lluís Bausset complí cent anys. L’aniversari motivà diferents homenatges i escrits. En vaig llegir un, el mateix dia 19, en la revista El Temps, de Santi Vallés, el seu biògraf, que m’impressionà enormement. Fou una d’aquelles lectures que t’insten a aturar-te… i a reflexionar una bona estona. El descobriment d’aquell personatge em fascinà.

Aquells dies em trobava amb la família a Calella de Palafrugell (Baix Empordà). Faltava ben poc per a acabar les vacances, però vaig veure clar que havia de traslladar-me a l’Alcúdia (Ribera Alta), a 432 quilòmetres de distància, conèixer personalment el Sr. Bausset i, a ser possible, entrevistar-lo.

L’Anna, la meva dona, i els meus tres fills, van veure que estava tan convençut d’anar-hi, que no gosaren posar-hi entrebancs, tot i que acordàrem que el viatge tindria un component cultural, però també lúdic, com així va ser per les diferents visites que férem a Sueca i a València.

L’endemà mateix ens posàrem a organitzar la sortida i, amb l’ajut del P. Josep Miquel Bausset, fill del nostre protagonista, poguérem planificar-ho tot amb facilitat.  I el dimarts 24, al vespre, arribàrem al carrer Jaume I de l’Alcúdia. El Sr. Bausset i la seva esposa, Matilde Verdú, ens reberen molt amablement a casa seva. També coneguérem les seves filles, Teresa i Matilde.  I Santi Vallés, les aportacions del qual foren molt suggestives.

Fou una entrevista molt completa. L’última que se li feu per a un mitjà escrit. Sortí publicada en diferents diaris i, també, en el llibre Referents. Em permeté d’aprofundir molt més en la vida i obra de grans homes i dones del País Valencià: Joan Fuster, de qui fou un dels seus mestres, Francesc Ferrer Pastor, Josep Iborra, Didín Puig, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor… I, sobretot, em feu adquirir plena consciència que el País Valencià és un país viu i amb futur, amb una gran efervescència cívica… i amb un gran cor, que el fan bategar associacions, bandes musicals, centres, colles, entitats, xarxes de casals…

Moltes de les respostes que ens donà no han caducat: «Ser valencià implica tindre un amor complet per la terra on un va néixer. L’estima pel País Valencià és l’estima del fill a la mare.», «La vida m’ha ensenyat de ser pacient. Si vols aconseguir èxits, encara que siguen parcials, has de ser pacient. M’he esforçat a ser-ho amb tot: amb els altres, amb la faena, amb la llengua, amb la terra…»,  «Respecte al futur del País Valencià, jo soc realista, ni pessimista ni optimista. A vegades el veig negre, però malgrat tot hi confie. Mira la pilota valenciana, jo creia que duraria només dues generacions, perquè estava prou malament. Però ara ha fet una reviscolada i estan eixint nous jugadors que podran fer que dure.  Amb la llengua i el país, pense que pot passar una cosa semblant.».

El llibre sobre el Sr. Bausset de què us parlava al començament, acaba amb aquestes paraules seves: «Sovint, quan estic sentint música, me’n vaig amb els meus pensaments mentre els meus amics raonen a la plaça en les nits d’estiu, i de vegades, pense que, potser, si la meua vida fora ben, ben, ben llarga… m’agradaria poder arribar a ser com l’aiguatge, com la rosada, com el ruixim fi i transparent, quasi invisible però constant i permanent, i així, cada dia podria amerar la gent del meu poble amb tot allò que els puga ensenyar durant anys i panys.»

Doncs sí, els seus bons desitjos s’acompliren, tant perquè gairebé arribà als 102 anys d’existència com perquè la seva vida donà molts de bons fruits a favor del país, el compromís cívic i ciutadà, la llengua, la cultura i les persones.

Tots podríem parlar d’«oportunitats perdudes»; és a dir, de coses meravelloses que podíem haver fet i que, pel que sigui, no vàrem arribar a fer. Hi ha, però, el cas contrari, el de les oportunitats aprofitades, allò que se’t presenta un cop a la vida i que veus clar que ho has de realitzar. En el meu cas, penso immediatament en el Sr. Bausset i en aquella entrevista que vaig tenir el goig de poder-li fer i que va ser tan enriquidora i positiva per a tots nosaltres.

David Pagès i Cassú,
professor i escriptor

- PUBLICITAT -

Comentaris

Introduïu el vostre comentari
Introduïu el vostre nom ací