Del divà estant (V)
CN | Eugeni Gregori-Climent
*“Edward C. Banfield va publicar en 1958 el llibre ‘Les bases morals (3) d’una societat endarrerida’que va revolucionar les ciències socials. Va comparar les actituds dels habitants d’un poble italià amb un de característiques similars, però desenrotllat (…)”. A.M., “Familisme amoral”, Diario libre.
*“(…) Banfield va estudiar el cas d’un poble que va anomenar Montegrano per a mantindre en l’anonimat el seu veritable objecte d’estudi que va ser Chiaramonte, en la regió de Basilicata, a prop del límit amb Calabria. La seua tesi se centra en la conducta de les famílies que preserven lleialtats i interessos mentres que emparats en eixa ètica destruixen la convivència social i els béns públics. (…) Les famílies acaben construint una comunitat que no avança i bloqueja la realització personals dels fills d’eixos mateixos nuclis familiars (…)” Luis Rappoport, “Las bases morales (3) de una sociedad que retrocede”, Clarín.
*“(…) una població (…) caracteritzada per l’absència de qualsevol tipus de compromís ni ètic ni moral entre ciutadans. A l’habitant mitjà d’eixa població només li concernix allò que li ocorre a la seua família nuclear, és a dir, al seu cònjugue i als seus fills. Mentres que allò que li puga ocórrer a la resta de la seua família i no diguem a la resta de la societat li dóna igual. Aixina, l’interés particular està per damunt de tot i l’interés públic brilla per la seua absència. Aquest patró de conducta és propi de societats econòmicament i culturalment endarrerides en les quals predomina el clientelisme i una profunda desconfiança en les institucions socials i polítiques .D’’ahí, que aquestes resulten en la pràctica completament inservibles per a la finalitat que se’ls suposa (…)” Ignacio Martín Blanco, “El ‘familismo amoral’ de los Pujol (…)
*‘familisme amoral’, principi segons el qual els individus vetlen sobretot, o només, per ells mateixa i per llur família, i qualsevol cosa que facen en benefici propi o dels parents pròxims (o pels amics pròxims o equivalents) (…) serà moralment positiva i reconeguda com a tal. I qualsevol cosa que facen per a enganyar o aprofitar-se de les institucions de l’Estat o de qualsevol instància pública, fiscal, legal o administrativa serà prova d’habilitat i d’intel.ligència i reconeguda com a valor positiu. Em conseqüència, explica Banfield, en una societat de familistes amorals ninú no procurarà l’interés del grup o de la comunitat, llevat si troba algun avantatge privat (…)” Joan F. Mira, “El familista amoral”, Avui-k argitaratua.
*“(…) Banfield era nord-americà i tot era estranyar-se i tot era fer-se creus (…) Banfield observava precisament quina era la moral d’eixe tipus de societat. I va descobrir que era l’individualisme més extrem, que és la malfiança extrema (…) Lluís Aracil, “La construcció abstracta de l’objecte històric·, Seminari de Sociologia de València, 1ª sessió, 1992-93, multicopiat.
El familisme amoral, per sempitern, sembla ja natural, però, evidentment, és un fenòmen social. No oblidem que les estructures socials, segons el psicòleg, Jean Piaget, són estructurants i que, segons el sociòleg, Pierre Bourdieu generen un habitus o dispositio (3), que, al seu torn, les reproduix, etc. Un cercle viciós que, aparentment, sembla no tindre ni principi ni final.
La societat de Montegrano – segons la informació disponible -, estaria estructurada jeràrquicament en clans, des de nivells més poderosos a nivells més febles. I els trets principals del seu habitus o dispositio seria el ja esmentat “familisme amoral”, l’”individualisme més extrem, que és la malfiança extrema”(4) que reproduiran, al seu torn la seua estructuració en clans,etc. El cercle viciós esmentat abans.
En conseqüència, no es tracta que els montegranins trien entre el campe qui puga i la cooperació sinèrgica per al bé comú o, dit d’una altra manera, entre una antisocietat i una societat harmònica i igualitàritària, sinó que el“familisme amoral” és ja una segona natura que els predertemina. No enn saben de millors. Per a ells, la cooperació sinèrgica per al bé comú, la comunitat o la persona més que aliens els són inconcebibles.
Més: la manca de consciència sobre com de pernicioses són per a ells mateixa les seues pròpies creences i els seus propis costums els aboca a un fatum. Com ara, a l’endarreriment econòmic, polític cultural com persones i com a comunitat. Evidentment, el psicoanalista, Carl Jung, no es referia als montegranins quan va dir que “Tot allò que no és fa conscient apareix en forma de destí”, però sí que se’ls pot aplicar.
Arribats en aquest punt, es comprensible l’actitud d’estranyesa i de fer-se creus d’Edward C. Banfield – amb el seu rerefons de políticòleg i sociòleg nord-americà- quan els estudiava, com assenyala el sociòleg,, Lluís Aracil (4).
(1)Com que el llibre d’Edward C. Banfield no l’he trobat traduït ni al castellà ni al valencià, m’he basat per a fer aquest text en els articles que esmente extrets d’Internet, consultables pel lector, i en uns comentaris del sociòleg, Lluís Aracil. Sobre el polítòleg i sociòleg, Edward C. Banfield es pot trobar informació en “Wikibrief” – Internet.
(2)El concepte de “familisme amoral” es pot definir com una actitud de confiança, lleialtat i compromís moral exclussivament amb aquells que pertanyen a la familia.nuclear.
(3)La comunicòlega, Cecilia Fhasland definix el concepte d’habitus o dispositio del sociòleg, Pierre Bourdieu, com el conjunt de modes de vore, sentir i actuar que,, encara que semblen naturals, són socials. És a dir, que estan motlejats per les estructures socials i, per tant, s’aprenen. Però no sols de vore, sentir i actuar, sinó també les creences, els pressupostos i pensaments, hi poguem afegir.
(4)“La construcció abstracta de l’objecte històric”, Lluís Aracil, Seminari de Sociologia de València, 1ªsessió, 1992-93, multicopiat.
