Hui, en plena era tecnològica, en la que cada un portem el nostre rellotge de polsera, el nostre telèfon mòbil (pocs cap, alguns més d’un), en la que tenim accés immediat a les novetats que ocorren al nostre voltant i ens comuniquem per internet amb tot el món, ja pocs pensem en l’època en què tot açò no sols no existia sinó que no era ni somiat que poguera existir. I la vida tenia el seu camí i el món girava com hui, i des de molts mil·lennis abans. I així ha sigut fins fa molt pocs anys. Fa 50 anys, molta gent no es podia permetre un rellotge de polsera. Fa 25 anys, el telèfon mòbil, sense el que hui no podem viure, no existia.
Definim un campanar com una torre destinada a aguantar les campanes, però són una part poc valorada del nostre patrimoni, a vegades ignorat. En canvi, la silueta del campanar ha sigut sempre un signe de la identitat del poble o ciutat a què representen.
Les campanes ressonaven tot l’any, i només quedaven silencioses des del Dijous Sant fins al Dissabte de Gloria, sent substituïdes per les matraques. Els nostres pares i iaios ja pertanyien a eixe grup de persones que van créixer guiades per eixos trossos de bronze que pengen en la cima dels campanars de les parròquies de tot el món llaurador del país.
Vivien pendents dels sons que els enviava el campanar per a iniciar la seua jornada i acabar-la, per a conéixer l’arribada de tempestes, per a les reunions socials, per a les festes majors, per als avisos de festes de les espadanyes de les ermites, per a les males notícies, mort, foc, sometent, revoltes, per a les oracions, conjurs i pregàries. Sons que, a vegades els limitaven la llibertat i els obligaven a treballar subjectes al gran patró, a vegades anunciaven el triomf de la llibertat en les xicotetes i grans revolucions.
El so de les campanes reflectia tots els aspectes que conformaven el dia a dia de l’existència de la societat rural, l’activitat quotidiana, els seus rituals de qualsevol tipus, des de la protecció de les collites, el benefici de la pluja, conjurar i eliminar les plagues de les collites, el cicle de la vida, a les bodes, batejos, funerals… Les creences d’aquells temps no deixen a vegades d’arrancar somriures en les nostres escèptiques cares, i descriuen i contradiuen aquella tranquil·litat que a vegades atribuïm a la vida rural.
Al matí, després del toc de maitines, de 2,30 a 3 de la matinada, eixien de casa cap al treball, que solia començar a l’hora de laudes, entre les 5 i les 6 del matí. Quan eren les nou, l’hora tèrcia, a esmorzar. El toc d’àngelus, l’anomenada hora sexta, anunciava que era migdia i calia deixar el treball i anar a dinar. A l’hora nona, sobre les 3 de la vesprada, tocava berenar i la posta de sol, marcava el fi de la jornada laboral. A l’estiu, el marcaven les vespres, el toc d’oració de la vesprada, al voltant de les 6 de la vesprada.
Quan el temporal empitjorava i era cada vegada mes notori el perill d’una pedregada destructora, llavors el campaner repicava les campanes molt més fort i amb un ritme més ràpid per a destruir el temporal, és a dir, amb el so més potent de les campanes s’intentava exorcitzar i desorientar les bruixes i deixar la tempesta sense cap direcció concreta per a convertir-la en pluja beneficiosa en compte de granissada destructora.
El 10 d’agost, Sant Llorenç, el campaner tesa els tirants de les campanes, aprofitant que és el moment en què el jou està mes sec.
Hi ha dos tipus generals de campanes, les que sonen per mitjà d’un batall que penja en el seu interior, que són les que pertanyen a la nostra cultura occidental, i les que necessiten un martell que les colpege per a sonar, i pertanyen a la cultura oriental.
Les campanes més antigues conegudes pertanyen al segle XII abans de Crist, i són de Xina. Per als xinesos simbolitzen el tro i representen l’harmonia de l’univers.
En l’Índia, simbolitzen l’oïda i els sons que percep. En els països islàmics, el so de la campana simbolitza les revelacions d’Alah als hòmens.
Des del segle XIV, la construcció de campanes seguix a Europa les mateixes regles: La seua alçària sense la corona ha de ser el 80% del seu diàmetre, i amb la seua corona, ha de ser igual al mateix. El material per a fer-les, ha de ser el bronze, però no un qualsevol, sinó fet d’aliatge amb el 80% de coure i el 20% d’estany. A vegades, s’admet quantitats mínimes de plom. L’única part que no és de bronze és el batall, fet de ferro forjat i que ha de tindre forma de pera. Solen portar en el seu fosa gravada algunes inscripcions, generalment en llatí, com “Vives voco, mortuos plango, fulgura frango” (Cride als vius, plore pels morts, desfaig les tempestats).
En un principi, les campanes tenien només com a objectiu el ser sentides com més lluny, millor. Amb el pas dels anys, va anar prenent importància la qualitat del seu so, i es va començar a afinar-les per a aconseguir distints timbres de so, i es fa per experts que van retirant material en llocs molt concrets de l’interior de la campana amb molta atenció, perquè si es trau massa, després no es pot reposar.
A poc a poc, es va poder arribar inclús a formar verdaders orgues de campanes capaces de donar grans concerts a cel obert i convertir-se en verdaders i admirables instruments musicals. El més pròxim a Castelló, i molt famós, és el carilló del campanar de la Seu de Xàtiva.
No creguem que els campanars van nàixer en la nostra civilització cristiana com a apèndixs de les esglésies. No va ser així. El campanar va nàixer amb les ciutats i va prosperar primer per les necessitats defensives d’estes en una convulsa època medieval, i, en les nostres terres, en una època de reconquista.
Tots els primers van ser torres exemptes (separades de qualsevol altra edificació), entre ells, el de Castelló, encara que hui els veiem a quasi tots pegats a una església. El nostre no ho estava. Va ser primer una talaia mora, després campanar exempt, i no es va unir a l’església fins a 1867 quan va finalitzar l’ampliació de la mateixa fins a la seva actual grandària.
Encara podem veure com exempt el campanar de l’església de “el Salvador” de Borriana, que va ser la primera església fortificada construïda per mandat de Jaume I en terres valencianes, o la de Santa María, a Sant Mateu. El campanar és poligonal i el va construir la vila com a torre sentinella i d’avisos municipal.
El Micalet de la Seu de València no sols era exempt, sinó que tenia una porta d’accés civil i una altra per al clero, per a exercir les seues funcions de forma totalment independent.
En un principi, el campaner era la persona que feia les campanes o la que les tocava. Després, l’especialització dels treballs va fer que el nom quedara per al que les tocava, perquè l’altre, el fonedor, feia a més altres treballs, com fondre canons, ferramentes o suports per a mobles i ferramentes. En algunes esglésies xicotetes, el campaner podia ser el mateix sacristá, però normalment, des del segle XVI, va ser un ofici gremial, i generalment familiar. L’art de saber tocar les campanes es passava de pares a fills durant generacions. O millor dit, de mares a fills, perquè les dones dels campaners acompanyaven els seus marits durant els tocs de campanes, i eren normalment elles les encarregades d’ensenyar este art a les noves generacions.
Amb el temps, l’electrificació de les campanes ha anat acabant amb l’ofici, i la majoria sonen hui pel colp d’un martell mogut per un electroimant controlat per un sistema automatitzat de rellotge programat per a un ritme diferent a hores determinades. El volteig, el provoca pel mateix sistema de programació un simple motor elèctric. A pesar d’això, encara queden al nostre país gents que saben tocar les campanes a mà, i s’esforcen perquè l’art del campaner no caiga en l’oblit.
Hi ha tres formes de tocar la campana: Repicant, quan es pica amb el batall rítmicament contra un costat de la campana. Brandant, quan es pica amb el batall contra un costat i a continuació contra l’oposat, balancejant la campana. Voltant o Ventant, que és quan la campana roda completament voltejant sense parar a la velocitat que es vullga. Això s’anomena tocar “a la valenciana”. Quan la velocitat de gir es va controlant i variant a un ritme determinat, s’anomena “a la catalana”. Al ritme se l’anomena “seny”, i si al campaner se li descontrola, “hi ha perdut el seny”.
Hui, la majoria de la gent ha oblidat el significat de cada un dels tocs de de campana del nostre poble. Abans, era necessari conéixer-los tots, i hi havia molts i diferents:
– a festa
– a difunts (que es distingia entre home i dona).
– a defunció de papa o d’arquebisbe.
– a albat (de xiquet o de xiqueta),
– a bateig, de duració variable segons la propina que rebera del padrí el campaner.
– a processó,
– a Glòria (el dissabte de Glòria),
– a ofici religiós, diferent entre la missa diària o la missa Major o de gran solemnitat (Nadal, Dijous Sant, Pasqua, Corpus, etc…)
– a elevar Déu durant la consagració en la missa.
– a viàtic, quan el capellà eixia a donar la comunió als moribunds.
– a Dominica In Albis, quan el segon diumenge després de Pasqua es portava la comunió als malalts.
– a l’alba
– a l’àngelus.
– a Rosari.
– toc d’oració.
– Septenari de la Mare de Déu dels Dolors
Com a tocs civils:
– a foc.
– a sometent (gent armada no professional que es reunia en moments de perill per al poble)(metre so = tocar campanes).
– a tempesta. El campaner rebia major o menor pagament segons la seua rapidesa a identificar les tempestes i la força del seu toc per a espantar-les. Quant mas pedra, menys recompensa, que no solia rebre fins a l’època de la collita segons el rendiment del seu treball.
– a sang, per a anunciar una execució pública.
– reunió del consistori municipal.
Antigament també es tocaven a petició per algun motiu familiar o de festa, i hui encara toquen per les festes tradicionals del poble, o per esdeveniments extraordinaris tant religiosos com culturals, d’interés públic o inclús esportius, que es vullga que criden l’atenció del públic.
Hi havia més tocs que ja no recorde ni de nom. La forma de tocar de cada campaner marca l’estil de cada poble. Són el reflex secular de la seua forma d’entendre el ritme, la música, el temps, l’espai, la vida. S’utilitzaven de diferent manera segons marcaren un fet puntual rellevant o l’anunci d’una situació climàtica, un perill o una simple congregació de fidels. La gent no sols els sentia, sinó que els escoltava i entenia. La seua societat tenia una identitat sonora amb les seues campanes, i formaven part de la seua memòria social i històrica.
A partir del segle XVI, es reconeixia al cap d’artilleria de qualsevol exèrcit el poder de requisar les campanes de les poblacions preses amb el fet de fondre-les per a fer canons, el anomenat “dret de campanes”, llevat que les dites poblacions les rescataren per mitjà d’un fort pagament en moneda. Açò es va aplicar encara en la guerra contra Napoleó. Quan es van separar clarament els poders entre església i municipi, ja en el segle XVIII, els tocs de les campanes horàries va quedar en mans de les corporacions municipals.
L’única vegada que he vist de prop les campanes de Castelló va ser al maig de 1982 quan van tornar al poble després de ser restaurades i abans que es pujaren i penjaren de nou en el seu lloc. Es va inaugurar la reforma el dia 1 de maig. En esta galeria de fotos que tan amablement ens han cedit els nostres amics d’acicastello.org, podeu veure el 9 de gener del 2008 quan es van abaixar del campanar per a la restauració, després que caiguera (ningú ha sabut quan) la més xicoteta sobre la teulada de l’església, afortunadament, sense causar danys personals. En l’altra galeria, els actes abans de pujar-les el 1 de maig.
Totes les campanes són beneïdes, cada una amb el seu propi cerimonial, que es coneix popularment com el seu bateig, i en ell reben un nom, pel que seran reconegudes a partir d’eixe moment.
La més antiga del campanar de Castelló, la Campana de les Hores, és de 1777, i és la que està situada en la terrassa del campanar, de 88 cm de diàmetre i 395 quilos, i va ser fosa a València per Josep Lleonart.
Les altres tres majors, situades en el cos de campanes, són obra de 1955 de la foneria Roses d’Atzeneta d’Albaida, i són la María de l’Assumpció, de 125 centímetres i 1131 quilos, la Santissim Crist dels Prodigis, de 96 centímetres i 512 quilos, i la Sant Abdó i Sant Senent, de 75 centímetres i 244 quilos. La més xicoteta, també en el cos de campanes, és la Tiple, té 67 centímetres i pesa 174 quilos, i es desconeix la seua edat i foneria.
En la restauració, que va dur a terme una empresa de Massanassa, es van restituir els antics sistemes de jous de fusta que portaven originàriament, eliminant els que tenien de ferro, pel seu ràpid deteriorament, i es van revisar els sistemes elèctrics de soneria. Al mateix temps, es van netejar d’òxid de bronze i van polir, deixant-les de nou amb el seu aspecte original.
El nostre amic Brey ens ha pujat al YouTube un vídeo del volteig de campanes fet a terra abans de pujar-les al campanar el dia 1 de maig del 2008. Moltes gràcies, Bryan.
El Grill de la Memòria.
Temps era temps…
Font de l’article: Memòries de poblet
Per Vicent Ventura
| GALERIA | Campanes de Castelló
