- INFORMACIÓ -

 

PUBLICITAT

Mentre camine entre el tarongerar, sona Iolanda. Fent-se present amb la veu de Joan Dausà. I llavors, tota l’essència d’un ésser que van anomenar Pablo Milanés em rebota per les parets de la meua pell. És quan pense que la música ho fa tot sublim. I que possiblement siga l’únic déu al que podríem adorar. Un déu que l’home ha sabut manipular i moldejar a base d’allò que anomenem estats d’ànim. Al meu entendre no hi ha cap altra art que connecte tant amb la veritable consciència humana. Per això, trobe jo, em dol tant quan algun dels grans creadors de la paraula i del so, desapareixen d’aquest món humà tan deshumanitzat. O potser no ho és tant i resulta que les persones en realitat ens hem de continuar devorant les unes a les altres?

La Veu del Blavet

- PUBLICITAT -

Comentaris

Introduïu el vostre comentari
Introduïu el vostre nom ací