Com ha dit el periodista José Manuel Vidal, (Religión Digital, 10 de juliol de 2022), “tots els papes han tingut adversaris interns i externs. Però la diferència de Francesc amb Joan Pau II o Benet XVI, és que no només té adversaris sinó enemics declarats i públics” que, per a més gravetat, “formen part de l’alta jerarquia”.
El més greu de tot, és que la primavera del papa Francesc i l’esperit renovador de Bergoglio, té enemics interns al si de l’Església, “que tenen en comú el rigorisme” i que per això mateix “volen sabotejar les reformes del papa”.
I és que Francesc és el papa de les perifèries, no de la Cúria, és el papa dels pobres, no dels poderosos, és el papa de l’aggiornamento, no del conservadorisme ni de la nostàlgia. Francesc és el papa de la “Laudato si”, on defensa la protecció de la casa comuna que és el nostre planeta i no el papa que calla o que lloa i fa costat a l‘especulació i a la destrucció de la nostra terra. I per això, perquè Bergoglio no és el papa de l’establishment, és atacat per aquells que, amb malícia i aprofitant que veuen Francesc en cadira de rodes, ja somien un nou conclave per escollir un nou bisbe de Roma i traure’s del damunt un papa profeta, valent per denunciar les injustícies del nostre món i sol·lícit pels més desvalguts. Francesc és el papa que ha anat a Lampedusa a trobar-se amb els refugiats i que abraça els pobres i els qui la societat rebutja. És el papa que denuncia els qui tenen les mans (i els diners que guanyen venent armes) tacades de sang, ja que amb els seus negocis provoquen la guerra o la misèria, que afecta a tantes i tantes persones del nostre món.
El papa, qualificat despectivament de peronista, és atacat des de dins i des de fora de l’Església, perquè va arribar a dir que no havia “estat mai de dretes” (Ara, 19 setembre 2013). I això no li ho perdonarà mai ni el sector més dretà de l’Església, ni el de la política, ni els mitjans de comunicació més conservadors. Francesc ha estat qualificat de papa “antiespanyol”, pel fet que el 16 d’octubre de 2021, i en relació al bicentenari de la independència de Mèxic, Francesc afirmà que “la independència és afirmar la llibertat i la llibertat és un do i una conquesta permanent”. El papa també ha estat titllat d’“antiespanyol”, perquè demanà “humilment perdó pels crims contra els pobles originaris durant l’anomenada conquesta d’Amèrica”, ja que reconeixia que es van cometre “molts i greus pecats contra els pobles originaris d’Amèrica, en nom de Déu”. I encara, perquè en el capítol 26 del seu llibre, “Sobre el cel i la terra” (2010), l’aleshores arquebisbe de Buenos Aires, Jorge Mario Bergoglio, denuncià els abusos dels conqueridors espanyols, “perquè evidentment vingueren a fer negoci en aquestes terres i a emportar-se l’or”. Per això, el periodista Francisco Marhuenda, va arribar a dir fins i tot, que “l’Esperit Sant es va confondre i els cardenals” en el conclave de març de 2013, elegiren un candidat catastròfic” (La Razón, 29 de setembre de 2021).
El papa, segons denunciava Jose Manuel Vidal, té enemics externs que van “des de Vox als sectors més conservadors del PP, passant pel poder mediàtic de Jiménez Losantos o Marhuenda, així com, d’una manera més subtil, per Carlos Herrera” des de la Cope, que, per a més inri, és la ràdio dels bisbes.
El papa, qualificat malèvolament pels seus enemics d’heretge i usurpador, ha denunciat diverses vegades el fet que Àfrica no tinga vacunes o només tinga les dosis mínimes i l’economia que mata perquè exclou els més desafavorits. El papa també ha demanat una eixida col·lectiva de la crisi, sense deixar ningú enrere, “arriscant i agafant la mà dels altres”. Amb valentia, el papa ha denunciat la indústria bèl·lica, que té “una estructura de venda d’armes que afavoreix les guerres” i ha lamentat que l’ONU no tinga “poder per parar una guerra”. I encara, el papa està decidit a fer canvis en l’Església, tant en la litúrgia, com en l’economia, per evitar la corrupció i també per reformar la Cúria.
Francesc, que és un regal que Déu ha donat a l’Església i al món, és el papa de la tolerància zero amb la pederàstia i el papa de la sinodalitat. És el papa que vol donar un paper més rellevant a la dona, que denuncia la mort dels immigrants i refugiats a la Mediterrània i que posa l’Evangeli i els pobres (que és el mateix), al centre de l’Església. Francesc es el papa que lamenta que “molts creients es refugien en els dogmatismes per defensar-se de la realitat” (Àngelus, 10 de juliol de 2022). Francesc és el papa que s’ha atrevit a donar un toc d’atenció als nostàlgics i a dir, amb valentia, que, desgraciadament “el Concili que recorden més alguns pastors, és el de Trento” (Religión Digital,14 de juny de 2022) ja que alguns capellans i bisbes enyoren el passat i rebutgen el Concilia Vaticà II.
Per tot això i per molts altres prejudicis més, s’ha desencadenat (fins i tot a dins de l’Església), aquesta guerra bruta contra el papa Francesc. Per això, ara més que mai cal fer costat a les reformes del papa Bergoglio, que amb el seu ministeri episcopal està portant l’Església per nous camins. Per nous horitzons d’esperança i de fraternitat.
