CN | Toni Bataller
Els diners són un mite. Aquesta asseveració, potser per a molts un exercici de cínica demagògia, pot semblar una boutade o, en un registre més col·loquial, una fricada. Clar, no és el mateix que açò ho diga un veí del carrer que gestiona el vil metall a nivell usuari que no un doctorat a Oxford. Amb tot, em ratifique: la pasta és un mite, una invenció humana, la ficció més útil i alhora cruel que ha parit l’Homo sapiens. No obstant això, també citarem al doctor d’Oxford, el senyor Yuval Noah Harari, que ho veu així: Els diners foren una revolució purament mental. Va implicar la creació d’una nova realitat intersubjectiva que només existeix a la imaginació compartida de la gent (Sapiens. De animales a dioses, Debate, 2014).
(Per cert, el cambrer a què li acabe de demanar el café, després de raonar-li en veu baixa que els diners són un mite —me n’he vingut un poc amunt—, m’ha mirat mal i m’ha dit si podia abonar-li per avançat).
Tota compravenda és viable, a priori, sols si hi ha capital pel mig, com per exemple transaccions tan sagrades com l’esmorzaret dels castelloners o la quota de l’AMPA. Inclús, en altra tessitura menys ètica, un empresari amb barba negra i ulleres, corrupte i audaç alhora, també podria intentar amb total impudícia corrompre els dirigents d’un ministeri per assegurar-se lucratius contractes públics sota mà. I quin és el comú denominador dels exemples esmentats? Poderoso caballero es don dinero (Quevedo dixit).
Un bon punyat de papers impresos a la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre, per a bé i per a mal, equivalen a un valor artificial universal que implica confiança en tots els àmbits quotidians, un valor social imposat sempre a l’alça: Tan tens, tant vals. Continuant amb el sabut senyor d’Oxford, en Sapiens: Els diners són el més universal i més eficient sistema de confiança mútua que mai s’haja inventat.
Per a il·lustrar-lo, propose una de les meues hipòtesis a l’absurd. Imaginem un escenari apocalíptic on escasseja el menjar. A la plaça de l’Om, sobre la font quadrada, posem dos bons escalopes, per gentilesa de la carnisseria de Leo i Quique amb aquest experiment especulatiu. Com olorant-los a kilòmetres, desesperades i famèliques, apareixen diverses parelles de mamífers. Un gat i una gata de la colònia del Severí, dos porcs senglars i un lleó i la seua parella, fugitius d’un circ de València, que venien passejant des de l’ermita. I, finalment, ells: un castelloner i una castellonera. Així les presentacions, tenim un grup heterogeni de diferents depredadors que, després de dies sense menjar, competiran per alimentar-se, obeint així l’atàvic instint de supervivència.
Canviem ara d’argument, però no d’escenari. Situem tots els nostres amics depredadors, ja ben alimentats, en una conjuntura diferent. A la mateixa plaça de l’Om, entre la carnisseria ja referida de Leo i Quique, la notaria i un conegut banc amb color corporatiu roig, tenim l’arbre. Doncs bé, en la part del cossiol que dona a la notaria, hi ha una borsa oberta amb un milió d’euros en bitllets.
Què farien els altres animals? Res. Ni s’immutarien. Reaccionarien amb total indiferència perquè no sucumbeixen als mites de l’Homo sapiens.
I què faria, llavors, la parella castellonera? Propose tres opcions amb les quals el lector o lectora pot —o no— identificar-se:
-a) Ja coneixem el vessant agressiu de l’Homo sapiens. Cegada pel mite pecuniari, ella, malgrat que quasi es carrega al baró, en l’últim instant li perdona la vida i eludeix, potser, el fet de protagonitzar una crònica negra en À Punt. I, clar, fuig amb el benefici del seu sobtat negoci.
-b) Tots dos són intel·ligents i amb sentit comú. S’hi reparteixen de forma pragmàtica —win to win— el fruit d’aquesta inusual loteria, i funden una societat a Andorra, on es fan poques preguntes i l’impost de societats és d’un ridícul 10%.
-c) La salsa de la vida: ambdós veïns castelloners s’enamoren perdudament durant la meua hipòtesi a l’absurd, protagonitzant una de les més romàntiques històries d’amor que han viscut els carrers de Castelló els darrers anys. A més a més, arriben a la prudent conclusió que els diners són un perillós mite encunyat fa mil·lennis, i intenten humanitzar la seua rendibilitat donant-lo tot a un cambrer que es troben a la plaça de l’Ajuntament.
Així mateix, estava pensant com els diners ens han canviat des que pintàvem mamuts en Altamira fins als llums i les ombres de la realitat capitalista o, millor dit, de la condició humana, quan m’ha agafat per banda el cambrer d’adés. Segons el bàrman, també aficionat als experiments sociològics, va dipositar fa una setmana una bossa amb un milió d’euros a la plaça de l’Om. Açò sí, amb la particularitat que eren bitllets de… mil euros. Una ingènua parella, que pareixia molt acaramel·lada, cegada pels falsos papers va agafar la bossa i ell els va veure com fugien en direcció a la plaça de l’Ajuntament. De vegades, en fi, la vida reflecteix eixa boira que difumina l’abisme entre la ficció i la realitat.
Per a concloure, com amb diners, torrons, desitge que els Reis siguen generosos amb els lectors i lectores de Castelló Notícies, però, sobretot, que facen realitat els desitjos dels xiquets i xiquetes afectats per la DANA, així com els dels que viuen a Gaza i a Ucraïna. Bon 2025!
