INFORMACIÓ DE CASTELLÓ NOTÍCIES

 

Fa uns mesos, vaig analitzar les possibilitats que tenia el coronavirus en instal·lar-se al nostre poble en un article a CN, Hi ha coronavirus a Castelló?, que potser és un testimoni ja d’altra època abans del punt d’inflexió social, sanitari i econòmic que ha suposat la vivència col·lectiva de la pandèmia.

A penes fa uns pocs mesos d’aquelles previsions inicials, massa conservadores, i alhora sembla que ha passat una eternitat. Què ha canviat des d’aleshores? Si, per exemple, una investigadora volguera estudiar en un futur aquest peculiar 2020, i es basara únicament, posem en 2230, en les gelades dades estadístiques, les seues conclusions serien molt imprecises, atés que es reduirien a uns pocs ítems: nombre de PCR, contagiats, curats, etc. L’aproximació molt parcial de l’estadística a la realitat queda palesa amb un altre exemple molt recurrent als nostres dies: si busquem ara informació del precedent històric més recent d’una pandèmia, la grip espanyola de 1918-20, ens limitaríem també a la informació intangible dels registres estadístics. Fa falta, doncs, testimonis socials, perquè l’angoixa, la incertesa, i també l’esperança i la solidaritat no es deixen caure per les estadístiques.

Què diuen a Castelló? A efectes orientatius, com ja ha informat puntualment CN, 27 ciutadans s’han contagiat des del principi, quan vam començar a contar-los. D’ells, 6 durant el confinament —teòricament, la fase més severa de la pandèmia—, i la resta, 21, des de juny, quan la fi de l’estat d’alarma ens va alliberar de la gàbia domèstica. En els darrers catorze dies en tenim 9, dels quals 6 els van confirmar ahir, 25-09. I sols una persona va faltar, un veí molt estimat al poble, amb més de noranta anys.

Evidentment, han canviat prou les coses al poble després de passejar-se SARS-CoV-2 —un turista pesat que no se’n vol anar— per les terres del castellet. Com en la resta de la població mundial, la nova normalitat ha dut un canvi sociològic d’hàbits que es pot sintetitzar en dos aspectes: la psicosi social d’un important sector de la població a contagiar-se —que contrasta amb la indiferència d’altres sectors menys sensibles al problema—, i l’imperatiu cívic, fastigós però necessari, de dur mascareta.

Moltes recomanacions per combatre el bitxo han anat canviant en funció del que s’anava descobrint, com ara l’ús de la mascareta. Al principi, dur-la quan fins i tot Fernando Simón no l’aconsellava —en la línia de tots els epidemiòlegs europeus en eixe moment— era considerat un acte entre esnob i hipocondríac, fins que es van escandalitzar els experts xinesos en aplegar a Itàlia i veure a la gent pel carrer sense l’ara preceptiu boçal. A hores d’ara, com si fóra mà de sant, ja ens acompanya de manera íntima per tot arreu, com el mòbil o els calçotets/bragues. Ja siga penjada al colze, a l’orella, a la butxaca —o inclús on cal!—, la carasseta ja forma part dels rituals diaris de la immensa majoria dels castelloners i castelloneres.

PUBLICITAT

Així i tot, també hi ha pautes de conducta que han estat invariables des de l’inici d’aquesta paranoia col·lectiva, quan el terme coronavirus ens sonava més al nom de certa amant reial. Així, com si fórem el Pare nostre, hem assolit mantres com distància social, tot anirà bé o llaveu-vos sovint les mans que, al cap i a la fi, tenen la mateixa finalitat que aquells manuals d’urbanitat i bons costums. En última instància, respectar les normes —mascareta, aïllar-se a casa, etc.— és la base d’un consens social que expressa una relació de confiança entre les persones, una mena de pacte comunitari que signem tots, confiant de bona fe en què tots respectarem la mínima exposició al risc del contagi. Un sacrifici responsable de tots, i en benefici de tots.

Davant l’incertesa, san Google ha estat una font de les recerques domèstiques de la ciutadania castellonera, i els mots més buscats en 2020, a banda de paper higiènic, Fernando Simón, pandèmia, i satisfyer, han sigut ERTO, divorci i topònim; bé, també com fer una coca en llanda i no morir en l’intent —hi ha gent per a tot—.

Així doncs, un bitxet que no podem veure ens ha donat una aclaparadora lliçó d’humilitat com a espècie. SARS-CoV-2, una substància biològica tan primària, no és tècnicament un ésser ni viu ni mort perquè no té cèl·lules pròpies, però el seu ADN s’aprofita de les cèl·lules dels altres com un oportunista per poder replicar-se i sobreviure.

Tot i això, Castelló s’ha adaptat prou bé, i la vida deu continuar, malgrat els dubtes, amb totes les precaucions. Més que esperar com aigua de maig la vacuna, eixe bálsamo de Fierabrás —Don Quijote dixit—, hem de continuar respectant-nos entre nosaltres i reduir el risc de contagi, molt especialment pels nostres majors.

Com seran les coses en el futur? Podrem tornar a gaudir del carrer sense la fastigosa mascareta? Superarem la tontuna de saludar-nos amb el colze —ja reprovat per l’OMS—? Quants anys falten realment perquè una vacuna segura estiga a les farmàcies? Si no ens ho prenem més seriosament, acabarà empadronant-se SARS-CoV-2 a Castelló?

Hi ha, almenys, una màxima inexcusable que ha estat invariable des de l’inici d’aquest malson col·lectiu: protegirem els majors i vencerem el virus si estem tots junts… però a metre i mig.

Toni Bataller

- PUBLICITAT -

Comentaris

Introduïu el vostre comentari
Introduïu el vostre nom ací